© Copyright Jordi Rodríguez-Amat


Aquest text ha estat inscrit en el Registre de la Propietat Intel•lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

 

ART I LLUNES

 

La conjectura oferta pels anys m’obliga a acceptar el coneixement de les coses en general i de l’art en particular sota el supòsit de la relativitat. El coneixement esdevé així un pur i simple fet anecdòtic. És la saviesa la que conforma l’individu, modelant la seva ment i el seu esperit i ajudant-lo, a més, a controlar els seus impulsos viscerals, alhora que a sobreposar-se a la seva pròpia condició d’animal.

Vaig anar descobrint l’art com qui, poc a poc, va obrint els ulls i s’adona d’una realitat existent, com el nadó que, lliure, despullat i innocent, va descobrint el món que l’envolta. Des de la infància vaig anar assolint així el coneixement d’una realitat concreta, tangible, la qual em va permetre de captar i de desenvolupar la consciència del saber positiu. Ben aviat, l’art se'm presentà acotat i els límits del terreny per a conrear-lo ben fitats. És així que de seguida vaig saber què era l’art. Poc a poc, però, i movent-me al voltant de tot el que se m’oferia en el meu entorn, aquest coneixement va començar a trontollar. L’art esdevenia quelcom difícil de definir, de copsar i la seva essència impossible de controlar de manera absoluta per la ment.

Al llarg dels anys, el concepte d’art se m’ha anat doncs relativitzant i la seva pròpia existència ha esdevingut versàtil, juganera, inconstant i camaleònica. Avui, i no pas ahir, l’art existeix sense ser. Sota aquesta proposició, l’art no és doncs l’objecte creat per l’ésser humà. No, no és tampoc la pròpia natura. És quelcom Indefinible, voluble, eteri, incorporal i fugisser. És fumerol de certs esperits i, com la lluna, apareix i desapareix, ara més, ara menys. Avui, amb més de nou-centes llunes al cim de les espatlles i desitjós de ser artista des de la més encongida infantesa, descobreixo que, tot i els brams sublims que les meves vivències m’han ofert, l’art és i no és. No, no és engany, és volàtil, com l’amor, com tu, com jo.

L’art ha estat i continua essent com un ésser viu que neix, creix i desapareix, prenent diferents noms al llarg del seu sinuós recorregut. Les doctrines que nodreixen els seus principis estan en constant evolució, apareixent i desapareixent constantment. La data del seu naixement és confusa, així com el període de gestació. Al llarg de molts i molts segles, fins i tot mil·lenis, l’art s'ha recolzat sobre la percepció visual del món i la seva representació virtual sobre una superfície plana, o bé reproduïda en la mateixa forma de volum, sempre amb finalitats concretes, allunyat de les filosofies que, avui, impregnen les diferents teories artístiques. Han estat els anomenats historiadors de l’art els que han situat sota el mateix paraigües un munt d’accions generades per l’ésser humà al llarg de la història de la humanitat. Diferències en les formes han estat generalment provocades per aquest o aquell estil, per aquesta o aquella incapacitat de transmetre la simple percepció fisiològica o, fins i tot, per processos de la pròpia percepció. A aquest fet s’hi ha afegit la valoració de les pròpies imatges, tant des d’un punt de vista simbòlic, com emocional o altre.

Però, el que avui anomenem i entenem com a art contemporani -concepte relativament nou- és patrimoni d’una petita minoria dins la societat occidental. Aquesta societat, generadora de confort material que no pas espiritual, en comparació amb moltes altres societats passades, o fins i tot presents, crea activitats de la ment allunyades de les pròpies necessitats de supervivència. La fam i tota altra mena de perills, inclòs els que eren sobreposats ajudats per la religió, han perdut tot el seu contingut i la pròpia societat no els pot valorar tal i com ho feia abans, ja que les necessitats que les originaven han desaparegut.

Aneu a l’Índia, aneu a l’Àfrica, aneu a aquest o a aquell país no beneït per l’opulència i la riquesa de la nostra societat i veureu que l’art contemporani només existeix en grups social opulents que han superat àmpliament les necessitats primàries. D’altra banda no és pas tota la societat occidental la que confessa un cert interès per aquest tipus de reflexió sensitiva, generadora d’accions creatives. La gran massa social hi viu allunyada i sense entendre’l, jo diria, sense acceptar-lo. És així que, des de fa més d’un segle, l’artista viu allunyat del món social que no pas del món real, ja que el propi art és una realitat, tot i ser una realitat relativa. L’art se’ns presenta avui com una activitat pròpia d’una petita minoria dins de la nostra societat, una minoria que, ja sigui a nivell creatiu com a nivell perceptiu, es complau amb el joc que l’hi ofereix l’art contemporani.

Quan les simples necessitats primàries, i altres, estan plenament satisfetes, l’ésser humà cerca activitats que satisfacin certs desigs corporals o sensitius. L’art contemporani n’és una, i satisfà els afanys del grup social, tot i que petit, dins de la societat que l’ha originat. La necessitat de crear tal i com l’entenem des d’un punt de vista artístic és inherent a certs individus, els quals, com qualssevol altres éssers humans, complauen llurs esperits pels mitjans que els són més adients. En general, aquest grup humà anomenat artistes ambiciona el reconeixement de la societat, tot i que cal dir que d’entre ells hi ha un bon grapat d’individus que únicament aspiren al simple reconeixement per part dels altres, sense atorgar a llurs tasques el rigor que exigeix qualsevol activitat humana. Són aquells que, avui es presenten com a artistes i, demà, incapaços de mantenir una activitat amb rigor, esmorteïts per la manca de reconeixement, abandonen tota activitat relacionada amb l’art.

La societat, sigui per una o altra raó, es manté allunyada de l’art contemporani i només considera de forma supèrflua allò que l’envolta. D’altra banda, la manca de desenvolupament de la capacitat de percepció i assimilació del què fan els artistes contemporanis per part d’un gran grup social genera el divorci absolut entre l’artista i la mateixa societat. Cal una determinada formació per a poder accedir al coneixement sensitiu necessari que permeti acceptar l’art contemporani i, avui, ni els sistemes educatius de la gran majoria de països, tot i que no pas tots, ni la pròpia societat aporta els mitjans necessaris per assolir aquesta formació de manera generalitzada.

L’art contemporani ha esdevingut una forma de pensament, una actitud davant certs valors de l’ésser sensitiu que tradueix en determinades accions, les quals poden generar objectes, o bé limitar-se a elles mateixes, capaços, uns i altres, de provocar certs estats personals en l’individu que sap i vol acceptar el joc que se li ofereix. En el moment, però, que l’individu, ja sigui per la seva pròpia decisió, incapacitat i/o actitud, no vol acceptar el joc, es produeixen els dubtes que generen reaccions contraries i que poden arribar a negar la realitat relativa de l’art contemporani. Tota actitud que es pugui prendre en pro o bé en contra és sempre vàlida per a l’individu que la pren. Aquí no hi ha cap veritat absoluta.

Una gran massa social, trastocada per la incomprensió de tot allò que entenem com art contemporani, no només el rebutja, sinó que, a més, el considera gratuït, superflu i, fins i tot, absurd. Tot plegat esdevé una contradicció dins d’una societat, diguem-ne avançada, la qual té la capacitat de generar nous espais del pensament i de la sensitivitat humana, però que, alhora, genera el rebuig del que ella mateixa ha creat. Uns, els defensors, titllen d'incultes i d'ignorants els seus detractors, els altres, els acusen de barbollaires i enganyabadocs. Amb el temps, els mateixos detractors, després d’haver pres actituds passives, van, poc a poc, començant a sensibilitzar-se per a arribar a apreciar, si més no, els anomenats últims moviments d’avantguarda, els consolidats uns anys enrera. Tot plegat és un simple fet d’adaptació i conformació d’un determinat criteri: l’adaptació a l’entorn. Ho he dit més d’una vegada; on seria l’anomenat art contemporani si Alemanya, sotmesa i regida pels nacionals socialistes, hagués guanyat la segona gran guerra?

Els humans valorem els nostres pensaments i les nostres accions de manera que els considerem superiors i autoritaris i creiem que qualsevol altre individu els ha d’acceptar i reconèixer de la mateixa manera que ho fem nosaltres. Passa el mateix amb la nostra actitud davant el concepte d’art contemporani. Creiem que som posseïdors d’uns coneixements que ningú ha de poder, en cap moment, posar en dubte i no acceptem la seva negació. És sempre més fàcil afirmar que no pas negar. L’afirmació comporta el coneixement del fet per part de l’individu que la manifesta i aquesta és sempre una realitat subjectiva. En el moment de negar estem intentant d’infringir la realitat d’un altre, conseqüentment volem destruir aquella realitat.

El supòsit del coneixement, i fins i tot del desconeixement, el qual és en si mateix un coneixement, s’estén a qualsevol individu. Tot i tenir un parer, moltes vegades la persona manifesta un desconeixement: jo no hi entenc res. Aquesta actitud demostra en si mateixa el coneixement de no saber. Es tracta d’una determinada actitud enfront d’una obra concreta, d’un moviment artístic o fins i tot del propi concepte d’art contemporani. Jo no hi entenc res és una frase feta que generalment amaga el rebuig d’allò que es vol presentar com a ignorància. Els ésser humans intentem induir als altres les nostres veritats. Són veritats que s’han anat forjant al llarg dels anys de la nostra vida i ens han configurat com a individus: la conformació de la nostra realitat individual.

L’art contemporani ha abandonat els valors que se li atorgaven a les anomenades belles arts. La bellesa, tal i com s’havia entès al llarg dels darrers segles, els valors plàstics sota conceptes de perspectiva, llums i ombres, així com qualsevol altre principi estètic s’han esmicolat per a accedir a una nova forma de filosofia basada no pas en purs i simple valors perceptius, sinó en estructures mentals i conceptuals, les quals estintolen tots i cadascun dels darrers moviments de l’art contemporani.

Ha estat la dificultat en exercir un ofici per a la realització de l’obra la que ha destruït tots aquells valors? Ha estat l’aparició de nous fenòmens socials els que han fet aparèixer les noves actituds generadores de nous principis no estructurables per raonaments racionals? Sia com sia, l’art contemporani ha seguit el seu camí a tort i a dret i, avui, sembla que cada vegada hi ha més adeptes, uns per simple snobisme, ja que cal ser modern, altres per convenciment personal. A més, les institucions s’apunten cada cop més al carro de la modernitat i apareixen nous espais per a mostrar el treball d’artistes i la màgia de llurs creacions.

Amb l’edat, les persones refermem les pròpies conviccions i som cada cop més rebecs a les innovacions. Els joves, ben al contrari, lliures de la submissió a la que obliguen les experiències, es mantenen oberts a qualsevol canvi i transformen el món anul·lant els principis establerts per a, novament, iniciar el cicle i acabar imposant nous criteris, els quals esdevindran els pilars de noves formes del pensament. Personalment intento de fer l’esforç necessari per a superar la inèrcia creada per les experiències i mantenir-me lliure a fi de poder acceptar tot el què esdevé avui. És evidentment que, vulgui o no vulgui, estic sotmès a la meva pròpia identitat, la qual em marca i determina la meva individualitat.

Des d’un bon inici l’art contemporani ha alliberat al creador de tota submissió i li ha permès tot tipus d’elucubracions, abocant-lo, irremeiablement, a una forta crisi d’identitat. L’art contemporani és com un gat que es mossega la cua. Tot i que aquesta locució pot tenir un sentit pejoratiu, parlant d’art contemporani es pot acceptar com una de les seves qualitats. Les llibertats absolutes d’acció i resolució que se li atorguen són virtuts que l’obliguen a estar constantment en actituds de recerca i no li permeten romandre immòbil per la seva pròpia condició. La complexitat de l’art contemporani no permet sistematitzar una estructura única de la seva pròpia realitat. Això constreny uns i altres a no poder definir cap tipus de cànon, norma o regla sobre els quals fonamentar les seves accions. Són aquestes mateixes virtuts les que generen contradiccions, les quals esdevenen elements que li són inherents i determinants del seu caràcter.

Avui es parla fins i tot de què un objecte qualsevol compleix la seva funció en el lloc que li correspon. El mateix objecte en un museu o bé en una galeria d’art perd tots els seus atributs funcionals i esdevé una obra d’art. L’art així entès s’allunya d’una retòrica lògica per a joguinejar amb l’absurd més absolut, un altre dels valors de l’art actual. El segle XX, en particular la seva segona meitat i, evidentment, els inicis del segle XXI han estat i continuen sent temps de recerca, de triomfs, d’enganys i de desenganys.

La constant recerca d’una identitat circumscriu i provoca, alhora, la crisi que acompanya l’art contemporani des d’un bon inici. És possible l’alliberament dels principis d’absoluta llibertat que el tenyeixen i sortir de l’impas dins el qual es troba avui?. La evolució del món –tot està en constant moviment- generarà noves formes del pensament i estructurarà nous mitjans que avui ens són desconeguts i, de la mateixa manera que l’art ha abandonat doctrines estètiques que en un moment determinat podien haver semblat absolutes, l’ésser humà trobarà nous camins que poden no tenir res a veure amb el que avui entenem com a art contemporani.

En tot cas, deixem que la història, tal i com ha fet sempre, passi el seu sedàs i esbrini una realitat, l’actual, que avui no ens és permesa de conèixer sota la perspectiva del temps. Una realitat que no depèn únicament de nosaltres -avui cadascú té la seva pròpia- sinó, a més, de tots aquells que la formularan.

Jordi Rodríguez-Amat

A pàgina inici A pàgina inici