89 DIES A PEKÍN,  TARDOR DEL 2007

© Copyright Jordi Rodrígez-Amat, 2008

Aquest text ha estat registrat en el Registre de la Propietat Intel·lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

L’1 d’octubre del 2007, tot sol, sense cap mena de por, però amb admiració i temor per part de certs amics, alguns d’ells fins i tot manifestant una enveja sana, vaig emprendre viatge cap a Pekín. Quants dies necessità Marco Polo per anar a la Xina? Jo, tan sols catorze hores, setze per tornar, està clar, l’espera en els aeroports no és sempre la mateixa. 

Goso qualificar de satisfactòria la meva activitat creativa i productiva desenvolupada al llarg de l’estiu anterior al viatge. I això no ja tan sols per l’activitat que va generar el Centre d’art a Les Olives, sinó que, sobretot, per l’activitat artística desenvolupada, pintant una bona sèrie de quadres dels quals personalment vaig quedar molt satisfet. És per això que, just en el moment d’iniciar el viatge, la meva ment gaudia d’una gran satisfacció pels bons resultats que jo creia haver aconseguit en l’aspecte pictòric al llarg dels mesos anteriors. L’esperit, però, controlat mentalment amb dificultat, s’enlairava lliurement, tot i experimentar un cert neguit. Sense cap tipus de rubor puc confessar que el meu estat anímic es trobava sota la inèrcia d’una buidor no desitjada. Una buidor dins la qual el propi esperit tenia la capacitat de gronxar-s’hi involuntàriament. 

Un cop a la Xina em vaig preguntar moltes vegades què hi feia jo en aquell país.  No vaig creure mai que fos la necessitat d’una fugida, doncs no tenia perquè fugir de res. Quantes altres vegades havia iniciat periples sense sentir la inèrcia d’una evasió! Fou la necessitat de cercar quelcom que m’emplenés l’esperit? De conèixer un món absolutament desconegut per mi? El fet es que, sense entrar en possibles consideracions sobre les decisions que, d’una o bé altra manera hagués pogut exercir el subconscient, la decisió final de fer el viatge fou casual.

Al llarg de tot l’estiu anterior havia estat considerant fermament d’anar a passar quatre o cinc mesos als Estats Units. Fins i tot havia començat a fer algunes gestions via e-mail amb algunes residències d’artistes d’aquell país. Va ser fortuït que, tot visitant una web on s’hi troben moltes residències d’artistes d’arreu del món, entre elles el Centre d’art de Les Olives, vaig anar a petar a la Xina. Tres o quatre de les residències d’artistes que vaig poder visitar en aquella web es trobaven a Beijing. En aquell moment jo desconeixia que Beijing és el nom amb el qual s’anomena la ciutat de Pekín a partir del 1949. Anteriorment la ciutat havia pres diferents noms, Yan jing i Bei ping d’on ve el nom de Pekín amb que se l’anomena en molts altres idiomes.  Fins i tot, en el moment d’iniciar aquest escrit, vaig considerar fermament la possibilitat d’utilitzar el nom de Beijing i no pas el de Pekín.

Respecte als espais d’art que vaig trobar en aquella ciutat, i pensant que no em comprometia a res, vaig enviar un e-mail a tres d’aquelles residències, demanant informació més completa. Una d’elles em va contestar afirmativament al cap de dos dies, una altra al cap de dues setmanes, tot dient-me que no seria fins a mitjans de setembre que la persona responsable tornaria i em podria respondre. La tercera, ni tan sols em va contestar. Desprès de rebre el primer missatge, vaig tornar a visitar la web i, sense pensar-m’ho un parell de vegades, vaig contestar, induint en el meu e-mail que em podia interessar força. Feta doncs la decisió, va ser molt fàcil de comprar el bitllet d’avió i obtenir el visat d’entrada a la Xina.

En el moment d’iniciar el viatge, la soledat, terrible i estimada companya en molts moments de la meva trajectòria terrenal, enterbolia certs espais de pau interior. Un fort desig, però, llustrava la meva epidermis: allunyar cos i esperit del meu entorn propi i capbussar-me en un país desconegut fins aleshores. Ja sé que un cert coneixement d’un país es pot avui assolir per molts i ben diferents mitjans: llibres, DVDs, Internet, etc. etc. Tot i això, a la pell li manca la impregnació que només es pot assolir surant en el propi indret.

Les impressions produïdes per la percepció directe i les pròpies vivències personals atorguen un saber que cap llibre, pel·lícula o altre pot oferir. En aquest sentit, una de les moltes impressions que referma aquesta reflexió, és la imatge que es presenta a la meva memòria de les piràmides d’Egipte i les vibracions sentides en el moment de contemplar-les. Al llarg de set anys havia estat dedicant una part de la meva activitat docent a l’ensenyament de la història de l’art, ciència aquesta en la qual queden integrats els estudis de l’arquitectura, l’escultura i altres arts que conformen part de la cultura de l’antic Egipte. Jo disposava aleshores d’un absolut coneixement de la forma, les mides, la funció i molts altres aspectes d’aquelles meravelles. El dia que vaig poder contemplar-les me’n vaig adonar, però, que aquell era un coneixement simple i perifèric. Jo podia explicar tot el que sabia d’aquelles piràmides i que, personalment, considero que era molt, el que no podia, ni puc ara, es transmetre als meus contertulians, alumnes o altres, el coneixement sensitiu assolit per la percepció directe d’aquelles tombes. Qualsevol intent de transferir aquell coneixement seria absolutament vacu.

Mai m’ha calgut l’alè dels altres per a alenar el meu esperit i llançar el meu cos a l’aventura, doncs, arribat el moment d’emprendre-la, he tingut sempre l’embranzida necessària que m’ha permès d’afrontar-la amb decisió i coratge. Malgrat això, sempre és reconfortant gaudir d’empentes que t’hi ajudin. El dia 3 d’octubre, ja present en cos i ànima a Pekín, vaig rebre un e-mail d’un molt bon amic en el qual envejava la meva llibertat. Entre d’altres, jo llegia “Endavant i crits! T’admiro, i envejo aquesta capacitat teva de llibertat que tens”. Jo sempre he pensat que, tot i les mancances a que aquesta t’obliga, la llibertat és una virtut que cal conrear. I no em refereixo únicament a la llibertat d’acció, sinó, sobretot, a la llibertat que atorga a l’esperit la possibilitat de gaudir d’estats personals lliures de qualsevol submissió temporal, ja siguin de caire intern o bé extern envers el propi individu.

La meva aventura, si algú gosa anomenar-la així, no va ser pel simple fet d’apropar-me a una ciutat d’un país molt llunyà, sinó, sobretot, per l’apropament a una realitat absolutament desconeguda, tot i que, apriorísticament, jo creia tenir-ne un cert coneixement. Les idees que jo presumptuosament pressuposava es van dissipar als pocs dies d’arribar a Pekín. Un cop allí, em vaig instal·lar en el districte de Chao Yang Qu a la zona anomenada Cao Chang Di, en un estudi d’uns cinquanta metre quadrats, situat al costat d’una galeria d’art anomenada Art Channel i regentada per Jiang Wei, una dona pertanyent a la nova generació xinesa, casada amb un home de negocis luxemburguès i que, pel fet d’haver viscut a Europa i haver treballat de secretaria del seu marit, era una persona molt activa. Jiang Wei anava sempre molt trafegada i, com moltes altres persones a la Xina relacionades amb el món exterior, a més del nom xinès, prenen un nom, gairebé sempre amb tints anglesos, per a fer-se fàcilment identificables per qualsevol persona occidental. És per aquesta raó que es feia dir Rose.

Quan vaig arribar a l’aeroport de Pekín, la Rose m’esperava acompanyada del seu ajudant, un noi d’uns vint i tants anys de nom Pei Bin, el qual, per la mateixa raó que la Rose, havia afegit al seu nom xinès el de Víctor, Victor Zheng. Aquell mateix dia, la Rose em va convidar a sopar en un restaurant típic xinès com a mostra de salutació. En aquella vetllada vaig poder copsar per primera vegada l’atracció del seu rostre, el qual es bastia d’ulls lluents, extremadament delicats. Era un plaer mirar-la als ulls i delectar-se amb la bellesa de la seva fesomia, sense caure, però, en la temptació d’analitzar el seu caràcter neguitós, extremadament actiu i amb un cert nerviosisme controlat, el qual restaria encant al seus encisos. El seu anglès gairebé perfecte i la delicadesa del moviment de les seves mans, crearen en mi un estat personal de satisfacció pel fet de poder gaudir de la seva companyia, tot i el meu cansament, després de moltes hores de viatge. Aquell mateix vespre vaig pressentir amb aquella dona una certa atracció mútua, tenyida de complicitat intel·lectual.

Deu dies després d’arribar a Beijing em va convida novament a sopar en un restaurant amb el seu marit i tres amics, tots ells originaris de Luxemburg, homes de negoci, empresa i banca. Al llarg de les dues o tres hores que va durar la vetllada només es va parlar de diners. De què es podia parlar sinó amb aquesta gent? Va ser per a mi tota una experiència el fet de trobar-me al mig d’aquelles persones. Què hi feia allí un artista? En certa manera vaig ser l’admiració per la diferència de pensament. Un parell de cops vaig matar la conversa quan, de manera absolutament ignorant, algun d’ells va situar el tema en allò de que un pintor té nom, fa quatre ratlles i a vendre a un gran valor. Com pot ser que quatre ratlles mal fetes produeixin tants diners? Com és evident la conversa sempre tornava cap als diners.

Després del sopar, la Rose em va portar amb el seu cotxe a l’estudi on jo residia. El seu marit i els altres amics se’n van anar amb un altre cotxe. Pel fet de trobar-se amb una persona a la qual els diners no marcaven el seu itinerari, la Rose, amb certa complicitat, es va sincerar i em va explicar les diferències amb el seu marit. Ella, xanghainesa d’origen, havia estudiat història de l’art i es movia en un món de cultura artística, mentre que el seu marit, em va dir ella: a part de la feina relacionada amb els diners, només hi ha la televisió amb pel·lícules estúpides. Al llarg dels tres mesos que vaig residir a l’estudi al costat de la galeria d’art, mai hi vaig veure el seu marit, ni tan sols a les dues inauguracions que van tenir lloc al llarg d’aquell temps.

La situació social i familiar, entre d’altres, creen barreres quan l’atracció personal es manifesta. Pels e-mails que havia rebut d’ella abans d’arribar a Pekín, jo ja havia intuït una certa simpatia envers la meva persona. Suposo que pel fet d’haver pogut visitar la meva web i veure la meva obra artística, s’expressava amb una absoluta confiança i sinceritat. La comunicació via cartes personals, en aquest cas e-mails, pot generar mútua atracció, ja que l’escriptura és un mitjà d’expressió molt personal i ben segur que el subconscient exerceix en aquests casos una determinada acció en el moment de la redacció. Necessitava aquella dona algú a qui manifestar la seva preocupació personal?

Una certa conjetura em permet també dirigir la meva reflexió en el fet que ella volgués obtenir informació sobre la gestió d’un centre d’art, degut a la seva poca experiència en la gestió artística, doncs tot just feia un any que havia obert la galeria i els estudis d’artistes. Un dels seus interessos, encara que no manifestat obertament, era saber com gestionava jo el Centre d’art de la fundació que porta el meu nom. Sigui com sigui, cal dir que el seu tracta amb mi al llarg de la meva estada a Pekín, tot i la poca dedicació que podia destinar a aquell espai d’art, va ser perfecte ja que, independentment del seu interès en conèixer funcionaments d’altres espais d’art, en tot moment vaig pressentir un tracte sincer, amable i molt afalagador.

La Rose era una dona atractiva, cos esvelt i ben proporcionat, amb delicat rostre xinès i entonat per ulls tendres però intensament penetrants. L’atracció que es pot sentir envers una persona depèn, a més de la bellesa física i sensitiva, de l’atenció que aquest individu et manifesta i la Rose exterioritzà constantment una absoluta atenció envers la meva persona.

Des del primer moment, el sentiment que vaig tenir, que no pas convenciment, és que la Rose era una dona insatisfeta amb la seva pròpia vida. Una dona de caràcter, sabent molt bé el què volia, però malcontenta amb la seva situació personal. Socialment ben situada, però que, per assolir una posició econòmica alta, estava obligada a una forta activitat laboral, la qual no li permetia gaudir més plenament d’altres aspectes relacionats amb espais interiors sensitius. Pel seu marit, la vida no tenia cap altre sentit que no fos el de guanyar diners. Sigui com sigui, ella mateixa s’havia obligat a una forta activitat, ja que, independentment de la galeria que regentava, tenia altres activitats laborals que no vaig arribar a saber mai, a més de les obligacions familiars, entre d’altres un fill d’uns vuit o nou anys que cada dia havia de portar a l’École francaise per manca de transport escolar. El fet és que la posició econòmica permetia a la parella no està sotmesa a cap tipus de mancança i poder gaudir d’un alt benestar personal. Llurs obligacions socials es limitaven alguns vespres i caps de setmana a trobar-se amb amics, sobretot del marit, sopar junts i fer la xerradeta que gairebé sempre es repetia i que, al cap i a la fi, no duia a res.

Personalment vaig poder viure, que no pas gaudir, d’una d’aquestes vetllades, ja que, una bona tarda, la Rose em va trucar al mòbil que jo havia comprat a Pekín -el meu personal allí no funcionava- per a invitar-me a sopar a casa seva amb tres altres amics i companys de feina del marit i un parell de coneguts d’ella. És així com jo mateix vaig poder viure una d’aquestes trobades en les quals només s’emprava l’anglès i/o el francès: que si la vida és cara, que es necessiten molts diners per a viure, que tenim sort d’haver nascut a Europa - la Rose no hi va néixer, però hi va viure molts anys -, etc. etc.. A prop de cinc hores va durar aquell sopar amb xerrameques que es repetien constantment, per a, finalment, tornar cadascú a casa com si res. Em va sobtar el fet que, tot i que el marit i sobretot els seus amics feia anys que vivien a Pekín, no eren capaços de comunicar-se en xinès amb ningú. En el seus entorns de negocis només s’emprava l’anglès. Un dels amics, el nom del qual ara no recordo, apart del bon dia i adéu, no sabia dir res més. Feia més de tres anys que vivia a Pekín. Em va explicar que tenia una amiga xinesa, diguem-ne amiga íntima, i no li era necessari aprendre el xinès, ja que ella parlava anglès.

Apart de la Rose i el seu marit, tots els altres eren persones separades, divorciades o simplement soles i tenien clar que la seva vida a Pekín es limitava a guanyar diners per a, un cop fets, tornar a Europa. A la Xina la immigració té un nivell econòmic molt alt. La política econòmica xinesa exigeix gent que treballi sense cap tipus de nivell cultural. La formació universitària a Pekín és molt deficient, poques són les universitats i aquestes estan limitades als fills dels poderosos econòmicament. Mao Zé Dong havia fins i tot abolit les universitats durant deu anys, del 1966 al 1976. Avui encara, tot i ser Pekín una ciutat amb més de quinze milions d’habitants, la universitat es patrimoni de molt pocs. És per això que la manca de persones altament capacitades els obliga a tenir gent de fora per a les tasques que hi ha manca de personal xinès.

Les converses amb el seu marit, m’havia dit ella, es limitaven a purs aspectes domèstics, ja que els interessos personals del marit i la seva manca de cultura literària, artística, musical o altra no li permetia cap altre tipus de diàleg. Això ho vaig poder copsar personalment ja que de les tres vegades que vaig sopar amb ells, dues el vaig tenir al meu costat i veritablement poca conversa es podia tenir sinó fos que versés sobre aspectes econòmics o financés. Algun cop jo havia manifestat a la Rose que a la vida no es pot tenir tot i que constantment s’han de fer eleccions, però quan un està fortament embrancat, no és gens fàcil de fer canvis radicals. Desconec, en tot cas, si ella els volia realment o era simplement una manera de plànyer-se, suscitada pels seus estats anímics.

El nostre coneixement dels fets i de les coses està sempre sotmès als processos d’aprenentatge que hem tingut. Un coneixement aquest que s’ha anat estructurant sobretot per vivències personals i que, poc a poc, ha anat afaiçonant la nostra consciència com a individus. Tot i això, cap coneixement pot ni podrà assolir mai una realitat objectiva i absoluta. El meu coneixement de Pekín abans d’anar-hi, creia jo, estava ben  determinat. Entre d’altres, a la meva ment, formes, colors i músiques il·lustraven unes idees que ara reconec com absolutament errònies. Havia fins i tot pensat que aquella ciutat podria exercir una forta influència sobre la meva pintura. La realitat, però, va ser completament diferent.

Des de aproximadament un mes abans d’iniciar el viatge, vaig estar remenant llibres i CDs, a fi de capbussar-me en la llengua xinesa. Sabia que poques persones parlen anglès en aquell país i no estava disposat a passar tres mesos aïllat en una ciutat que desconeixia absolutament i a on no coneixia a ningú. Havia decidit que, si ells no parlaven anglès, jo parlaria xinès. A la vida, sempre he pensat, cal tenir reptes i arribar a assolir un cert coneixement de la llengua xinesa per part meva en va ser un.

A la galeria d’art al costat de l’estudi on jo m’allotjava hi col·laborava de tant en tant Ambra, una noia italiana que vivia no gaire lluny d’allí. Va ser ella qui em va posar en contacte amb la Mei Ling, una noia originària d’una petita ciutat de l’oest de la Xina. Jo havia decidit de trobar-me amb algú cada dia, mantenir contactes amb gent a fi de no quedar aïllat en una ciutat monstruosa i, alhora, continuar furgant en la llengua xinesa. Mei Ling tenia 26 anys, havia fet estudis de música obligada pel pare i ara es trobava a Pekín en contra de la seva pròpia voluntat. A partir d’aleshores ens trobàvem cada dia tres o quatre hores i, a més de pagar-li pel temps que em dedicava, la convidava a dinar en algun restaurant proper d’on ens trobàvem en aquell moment. Amb ella havia anat a visitar diferents indrets de la ciutat, entre d’altres el Bei Hai Gong Yuan, un dels molts parcs que es poden trobar a Pekín i el Yong He Gong, anomenat el Temple Lama, una de les meravelles arquitectòniques corresponents a les antigues dinasties.

Ben aviat vaig intuir que aquella noia tenia algun tipus de problema personal. Mancada de diners, no li agradava treballar i, a més de poca feina com a professora de violí que tampoc li agradava, era una persona emocionalment inestable. El tercer dia de trobar-nos vaig refermar la meva intuïció; la Mei Ling era una noia molt problemàtica. A les grans ciutats xineses, molts joves i no tan joves pateixen forts estats depressius deguts a les pròpies característiques de les ciutats. Les insatisfaccions, els malcontentaments, la manca de diners, el treball esgotador i, conseqüentment, els cansaments físics i psíquics, entre d’altres, són constants entre la gent. El quart o cinquè dia varem anar en bicicleta – a Pekín molta gent agafa la bicicleta- fins el parc Tian Tan Gong Yuan, anomenat El Temple del Cel. Una amiga d’ella li havia deixat la seva bicicleta per a mi. Aquell dia els seus estats anímics foren molt i molt versàtils. Al tornar varem anar a deixar les bicicletes a prop d’on ella vivia i em va convidar a pujar a casa seva. Vivia amb altres dues persones, una amiga i el company d’aquesta amiga, en un pis molt petit del barri de Chong Wen Qu. Les economies de la gran massa social a la Xina no donen per a gairebé res.

En aquell moment les altres dues persones no hi eren i ens trobàvem sols. Com ella parlava una mica d’anglès, jo vaig atacar el seu problema directament en aquesta llengua. Jo no estava disposat a trobar-me cada dia amb algú afectat per possibles neurosis en un país on els drets humans no existeixen. Tot d’una es va posar a plorar. Eren els plors que presenten persones depressives que no arriben a suportar les pròpies situacions personals; no estimava el seu company i no li agradava treballar, per la qual cosa no volia buscar una feina, ja que sabia que s’esclavitzaria moltes i moltes hores al dia per a guanyar pocs diners. Ella mateixa estava mancada de diners i havia de ser ajudada pel company i altres amics. Entre plors i lamentacions es confessava impotent per a suportar la seva pròpia existència. Per un moment vaig tenir la sensació que els seus ulls perdien el control de la visió i li vaig dir que el seu estat personal necessitava d’un metge. Les seves paraules van ser contundents: hi ha altres solucions que anar a veure un metge. Quan l’estat anímic de l’individu supera els límits del seu propi control, el caos s’apodera de la persona i es pot produir la tragèdia. Li vaig demanar si jo podia fer alguna cosa per a ajudar-la i em va contestar que no. Tot seguit vaig portar la conversa envers la possibilitat de deixar de trobar-nos i em va dir que era el que ella volia, ja que no se sentia capaç de continuar. Heu de pensar que per a ella no era una feina, sinó, d’anar a passejar amb algú i, de tant en tant, fer algun comentari, alhora que explicar-li alguna paraula en xinès. Em va fer por de viure en un país com la Xina i trobar-me a diari amb una persona que manifestava estats depressius profunds, doncs en qualsevol moment s’hagués pogut produir una desgràcia. A Pekín hi ha molts suïcidis, sobretot de gent jova que no aconsegueixen sobreeixir a les seves pròpies situacions personals. D’altra banda em sentia incapaç de poder-la assistir, doncs, què podia fer jo per a ajudar-la?, em vaig preguntar. Insistint en què necessitava un ajut, em va dir que ja sabia el que li era millor. Això passa quan l’individu no té plena capacitat del seu control mental i anímic. Personalment entenc el suïcidi quan la persona té plena consciència de la seva decisió i hi arriba per conclusions raonades amb ple discerniment i capacitat decisòria.

Els estats emocionals de les persones estan sotmesos a tota mena de forces externes. El caràcter i els hàbits dels pobles es manifesten, així mateix, arrelats a la pròpia sang. Tot plegat fa que les persones estiguem subjectes a molts factors, tant de tipus cultural, històric, genètic i altres, els quals recauen imponderablement sobre nosaltres. A la Xina, com en qualsevol altre indret del món, les persones no disposen d’una llibertat absoluta, sinó relativa. En aquest país, però, les forces que recauen sobre els individus són molt més exagerades que en altres països, sobretot si considerem el món occidental, per la qual cosa, les mateixes llibertats relatives són molt minses. En altres paraules podem dir que la vida allí és molt difícil i això fa que els estats emocionals es vegin constantment alterats amb les conseqüents problemàtiques personals.

Desprès del fracàs de voler trobar-me cada dia amb una persona i poder, així, millorar el meu xinès, vaig cercar altres camins: una escola de xinès a la mateixa ciutat. Em vaig matricular a la Beijing Chinese Language School. Sis hores cada setmana, conjuntament amb un noi americà i sis hores més a nivell individual. Vaig pensar que el fet de ser una institució no hi hauria el problema que es va presentar amb la Mei Ling. La professora era una noia també jova, llicenciada en xinès i pedagogia. Els resultats van ser excel·lents. Cal dir però que durant gairebé dos mesos, a part de pintar una estona cada dia i fer alguna volta per la ciutat, la meva activitat es va centrar en l’estudi del xinès.

Durant aquest temps vaig conèixer la   Wei, ( Wei és un nom bastant comú a la Xina, tot i que els signes de l’escriptura, anomenats caràcters, difereixen uns dels altres). La Wei, una dona extremadament amable, disposant de tot el temps del món, em va dir: si vols, jo també et puc ajudar a aprendre xinès. A la mateixa escola, així com les persones amb qui em relacionava, quedaven sorpreses de com podia avançar tan ràpidament en el coneixement de la llengua. Jo mateix em quedava meravellat de la rapidesa en què avançava en l’estudi del xinès. Cal dir, però, que els esforços que feia eren molt grans, altrament no crec que hagués estat possible evolucionar en el coneixement d’aquesta llengua. Per diferents raons, les reflexions sobre la Wei no quedaran reflectides en aquest escrit.

Des del moment en què em vaig posar el repte de la llengua, me’n vaig adonar que el xinès comporta dificultats que res tenen a veure amb les de qualsevol de les llengües occidentals que jo conec. Hi ha un munt de sons tonals que m’eren totalment desconeguts. En certs moments, sobretot al principi d’haver arribat a Pekín, els comparava a un repicar de timbals. D’altra banda, la lectura i comprensió dels caràcters de la llengua escrita m’eren absolutament incomprensibles, la seva bellesa formal, però, sobrepassa tots els límits imaginables de la riquesa de les formes. Pel que he llegit i/o sentit, cadascun dels caràcters actuals de la llengua té el seu origen en pictogrames que, com a símbols, representaven un objecte. Per un constant procés de metamorfosi, la semblança entre l’objecte originàriament representat i el propi símbol es va anant esvaint, perdent tota referència objectual. En alguns caràcters es pot, si es vol, reconèixer la forma del objecte originàriament representat. Com a simple exemple tenim: men, porta.

Les llengües, tots ho sabem, estan íntimament relacionades amb l’estructura del pensament, doncs llengua i pensament s’han anat desenvolupat conjuntament al llarg de la història i és evident que han de tenir una connexió absoluta. Hi ha gent que manifesta que el xinès és una llengua relativament fàcil, ja que el que a les nostres llengües anomenem gramàtica és relativament simple. Un bon exemple d’això pot ser el fet que els verbs no es conjuguen mai, només s’utilitza el que nosaltres anomenem l’infinitiu. A més, no hi ha articles. Masculí i femení són sempre iguals. No existeix el plural del noms. Tot i que això, certament, pot facilitar el seu aprenentatge, el xinès té unes dificultats extraordinàries en molts altres aspectes. És una llengua tonal amb quatre tons diferents. Cal una orella molt i molt afinada per a entendre cadascun dels diferents tons. A primer cop d’orella, molts sons poden semblar exactament iguals. Fins i tot, hi ha molts caràcters diferents, amb significats diferents, que es pronuncien exactament igual. No hi ha, a més, cap paraula que tingui semblança amb alguna de les llengües llatines o anglòfones. El que nosaltres, en les nostres llengües, anomenem sintaxi no té res a veure amb les relacions dels mots que fa la llengua xinesa.

Per a mi va ser apassionant quan vaig començar a descobrir l’estructura de la llengua: la relació entre els mots, així com molts altres aspectes constructius del xinès. Em limitaré a un exemple que considero prou significatiu. En moltes expressions, les llengües occidentals donen generalment prioritat a l’objecte sobre el subjecte, és a dir, sobre l’individu i així diem; aquesta flor és maca, o bé, aquella música és molt bona. La flor és maca en sí mateixa i la música també és bona per ella mateixa. Tot i que el xinès també ho pot fer en alguns casos, predomina, però, l’individu sobre l’objecte i diu, referent a la flor: aquesta flor dona satisfacció als meus ulls, o bé, aquesta música dona satisfacció a la meva oïda. Avui mateix, 1 d’abril del 2008, data en la qual em trobo escrivint aquesta part d’aquest text, la Wei ha cuinat una mena d’estofat de vedella, amb patates, pèsols, tomàquet, etc. etc. Tot dinant, li he dit: m’agraden molt aquestes patates i ella, sabent a més que les patates eren de l’hort d’un bon amic meu, per tant molt i molt ecològiques, m’ha contestat: aquestes patates són de molt bon menjar, en el sentit que donen molta satisfacció de menjar.

Abans d’anar a Pekín, sempre havia pensat que la llengua i l’escriptura xinesa eren absolutament impenetrables. El sistema pin yin, però, va simplificar el procés d’aprenentatge i iniciació a la comprensió i pronunciació dels mots. En un principi els caràcters de l’escriptura continuaven essent absolutament llunyans però, poc a poc i a còpia d’anar-los veient, vaig adonar-me que molts es repetien constantment alhora que comprenia que a cada caràcter li correspon un fonema. Tot seguit es va despertar l’interès pel seu coneixement. El sistema d’escriptura anomenat pin yin no és altre que el d’escriure els sons utilitzant l’alfabet llatí. Així, per exemple “jo” en l’escriptura amb caràcters és i en el sistema pin yin ( wo).

Considero molt arriscat parlar de la llengua xinesa i expressar una opinió, en aquest cas la meva, quan el coneixement és limitat i no saps amb certesa si la valoració que fas del teu saber primari es correspon amb justesa amb un coneixement molt més fonamentat del tema. El fet és que, tot i aquest risc, crec que tinc el dret com a simple individu de manifestar un pensament, el meu, el qual es correspon en aquest moment amb els coneixements que en últims mesos he adquirit del xinès.

És un risc aquest que accepto amb consciència i no pas d’una manera irreflexiva. En aquest sentit he de manifestar que la meva experiència en altres continguts, concretament en el món de l’art, és força considerable i moltes, moltes vegades, fins i tot masses, m’he trobat amb persones que, irreflexivament, considerant tenir un coneixement absolut del fet artístic, manifesten una opinió, caient davant dels meus ulls en un estat de ridiculesa total. Hi ha molta gent que, neòfita dins del món de l’art, creuen tenir el dret de manifestar el seu coneixement, donant-lo con a vàlid. Així, moltes vegades he sentit dir davant d’una obra mestra –perdoneu l’expressió- això és una merda. És per això que, voluntàriament, delimito la meva opinió sobre la llengua xinesa al simple coneixement que he assolit al llarg dels sis últims mesos.

Constantment, noves sensacions es produïen al llarg de tota la meva estada allí. Pocs dies desprès d’haver arribat a Pekín, per exemple, tot botint els meus pulmons d’aire pol·luent en el Wangfujing Datie, un dels carrers més transitats de la ciutat, em vaig sentir com en el bell mig d’un formiguer de xinesos arborant banderoles estrellades. Semblava que entressin i sortissin de caus en forma de portes. N’hi havia de per tot i, sota la impressió de tanta gent anant d’un costat al l’altre, entrant i sortint d’ací i d’allí, a la meva ment va aparèixer la imatge del mapa de Xina farcit de xinesos i movent-se com formigues al voltant d’una gran massa de sucre. Què passaria en el món, vaig continuar imaginant, si de cop i volta comencessin a sortir tots dels país? Hauríem de començar a córrer, però, cap a on? No hi hauria racó per a fugir. Està clar, el coneixement de que una quarta part de la població mundial és xinesa va prendre cos en el meu esperit. El fet és que la setmana de la meva arribada, primers d’octubre, va coincidir amb la festa nacional xinesa i aquesta gent són molt nacionalistes. Són els únics dies de l’any en què la feina no els emmanilla.

Els nacionalismes, vaig pensar també en aquell moment, estant per damunt dels sistemes polítics regnant en els països. Aquí, el nacionalisme està arrelat a la sang. Són molts segles de cultura impregnant el cos i l’ànima d’aquesta gent. Avui, la Xina és un país anomenat comunista, però, el meu convenciment, ja no pas inspirat per aquell moment, sinó, sobretot, desprès de viure-hi un temps, és que l’anomenat comunisme ho és per imposició i no pas per vocació. El xinès és nacionalista sense vocació comunista. No hi ha esperit comunista a la Xina. La dictadura ha sotmès a la gent i tothom té el convenciment que no hi ha res a fer, una expressió, aquesta, constantment a la boca de tot xinés. La llibertat sembla no ser per als xinesos. Molts i molts anys de dictadura comunista escortada per forts dispositius militars i policials a tot el país ha arribat a sotmetre un poble a uns nivells que el fan incapaç de reeixir de la submissió a una dictadura militar i capitalista alhora.

He utilitzat la paraula comunisme, però, el que hi ha a la Xina no té res a veure amb cap tipus de teoria política anomenada comunisme. El que hi ha allí no és més que una dictadura militar absoluta, potent, ferotge. Una dictadura que, com totes les dictadures, permet l’enriquiment d’uns pocs i la submissió de molts. I aquests pocs són individus, no m’atreveixo a anomenar-los persones, afins al règim. Hauríem de parlar d’un fariseisme, prepotent, tenyit, no ja de Déus, sinó d’armes.

Veus pels carrers una bona quantitat d’homes, tots molt joves, vestits amb l’uniforma militar, rígids com pals de telèfon i que no gosen dirigir la mirada enlloc. Quan han de complir alguna funció com pot ser fer algun tipus d’indicacions porten els seus altaveus manuals que utilitzen amb esperit guerrer. Per tot arreu la bandera roja estelada, quatre estrelles petites envoltant una part d’una de grossa. Vaig arribar a Pekín un dimarts. Tota aquella setmana era la festa nacional del país. Hi havia banderes per tot arreu. Fins i tot, homes i dones, grans i petits, portaven a les mans banderes de plàstic enganxades a un pal. Exactament com el que passa en un camp de futbol quan, en un partit de caire nacional, donen banderes a l’entrada del estadi; l’esperit s’esvera i tot el camp és del color o colors de les banderes nacionals. Els fanatismes, allí com aquí, fan córrer riuades de gent amb un comportament fàcilment criticable si es manifesta irracionalment. El règim xinès, sabent manipular les masses, utilitza l’esperit nacionalista del poble pels seus propis interessos.

Tot i això, i sense cap mena de dubte, i d’això en tinc consciència plena, la Xina està embalada en una carrera frenètica envers Occident. No em refereixo en el sentit de canvi envers una democràcia. Es tracta d’una canvi basat en els sistemes de fabricació industrial, utilitzant teories capitalistes, sempre, però, al servei dels poderosos. Això fa que ni el temps aparent ni el simplement intuïtiu, el mateix que passa a occident, existeixen. Ni tan sols la seva aparent realitat. També cal considerar que Pekín es una gran ciutat amb més del doble d’habitants de tota la població catalana i puc fàcilment considerar que a l’interior del país el ritme delirant que es respira aquí no existeix. El cansament, l’estrès i tot allò que comporta la vida trafegosa del món occidental d’avui, altament destructiu de l’ésser humà, a Pekín ho és en un grau extrem.

A excepció de les noies, joves, maques i lliberals d’esperit, la gent en general no et miren als ulls i, si t’apropes a algú per a preguntar quelcom, tens la sensació de que et tenen una mica de por. Por a no entendre’t? Por a la raça? No estan acostumats al turisme, tot i que n’hi ha, però aquest només es mou en ells llocs distintius de les antigues dinasties. Són espais aquest d’una bellesa extraordinària. Tot turisme aquí és un turisme absolutament guiat i portat de la mà. El fet que hi hagi molt i molt poca gent que parli anglès, amb la conseqüent dificultat de la llengua, provoca, així ho crec jo, una absència de turisme lliure. A tot això cal afegir-hi la manca de consideració que la gent demostra en aquesta ciutat. No es tracta d’una falta absoluta de respecte, sinó, més aviat, de la manca de cortesia envers els altres; aquella deferència que fa que un país sigui acollidor. Moltes vegades em vaig preguntar: com poden ser acollidors i deferents, si el treball i les necessitats primàries els sotmeten constantment?

Ni el nivell cultural en general, ni la incapacitat deguda al cansament físic i psíquic que porten al cim de les espatlles els permet de mantenir l’atenció als demés. Un bon exemple d’això ho vaig veure en el metro de Pekín. La gent no espera a que els que hi ha dins surtin del vagó i, sigui com sigui, volen entrar. En aquell moment es crea un caos absolut, els de fora entrant i els de dins sortint. Podeu imaginar-vos que no hi ha més que empentes, tot i que hi ha empleats del metro que amb un altaveu portàtil van cridant. Fàcilment vaig haver de suposar que demanaven de deixar sortir abans de deixar entrar. Cal dir, però, que ningú els fotia cas. Aquest fet se’m aparegué com la demostració de que les presses del món occidental ja es troben aquí, amb l’agreujament de la manca absoluta d’atenció envers els altres. Essent, segons sembla, un problema constant, sobretot a les hores anomenades punta i a fi d’ordenar l’entrada i sortida dels vagons, hi ha a les andanes d’algunes estacions unes fletxes en el terra induint a la gent a fer cua a un costat i l’altre d’on, just a l’arribar el tren, hi haurà la porta d’entrada als vagons, un cop aquest estigui parat. Entre dues de les fletxes n’hi ha un altre en sentit contrari, és a dir, indicant la direcció de la sortida del vagó. Tot hi això, hi ha empleats que van cridant i demanant, a més, amb les mans, de fer la cua i deixar l’espai del mig per a sortir. Què voleu? Ni déu els fot cas. És així que, quan arriba el vagó, tothom se’n va directament cap a la porta. Poden sortir els de dins? Com podeu fàcilment imaginar, s’origina un monstruós garbuix i, entri qui pugui i surti qui pugui. Això passa gairebé sempre a les estacions de correspondència per la major quantitat de gent que es mou en aquestes estacions.

A les cues dels autobusos, tot i haver-hi barreres metàl·liques que, teòricament, obliguen a fer la cua, molta gent es posa davant sense respectar res. A l’hora de pujar a l’autobús, tot són corredisses per a agafar lloc i poder seure. Els cobradors, encara n’hi ha aquí, han d’insistir a joves que estan asseguts per a que deixin seure a persones grans o amb nens als braços. En el metro passa exactament el mateix. Una vegada tot anant amb la Wei, estàvem davant de la cua de l’autobús, quan aquest va arribar hi havia més de vint persones davant nostre. Vint persones que s’havien col·locat davant de tot sense respectar cap principi d’ordre. La Wei em va comentar que esperar el proper autobús no tindria cap sentit ja que passaria exactament el mateix. Una altre vegada, érem els primers de la cua i cada vegada que hi havia algú que es col·locava al davant, jo, amb la mà, li indicava que fes la cua i amb una cara de mala llet se’n anava cap al darrera. Tot i això hi va haver-hi gent que, veient el que jo feia, s’esperaven allunyats i, en el moment d’arribar l’autobús, van córrer per a col·locar-se al davant. Aquesta ciutat genera una manca absoluta de respecte entre les persones. Molts altres exemples podia posar que serien, així mateix, significatius.

La desconsideració de l’ésser humà a la Xina està arrelada fins i tot en el mateix poble. Sobretot la manca absoluta de respecte dels homes envers dones i nens. Un vespre, tot sortint d’un d’aquells restaurants que ni tan sols mereixerien aquest nom, vaig veure un home amb un nen de no més de 2 anys. El nen tot just caminava i el terra estava ple de pedres, trossos de fustes i tota mena de deixalles. Vet aquí que, tot d’una, el nen s’entrebanca i cau a terra. El que semblava el pare li començà a donar cops de peu, tot escridassant-lo per haver caigut. Cedir el pas a una dona? Això és una broma? Aguantar la porta perquè pugui passar un nen? Una dona? Fins i tot he vist com una d’aquestes portes basculants es tancava davant la cara d’una dona, després d’haver passar el que semblava el marit. Sobre la manca de deferència, segons el que més o menys entenem a Occident, us diré que un bon dia feien obres en un carrer i estaven arreglant la vorera. Per un simple acte de respecte i alhora consideració sobre la feina que estaven fent, jo no la vaig trepitjar, tot fent una passa més llarga. Per què havien de fer la passa més llarga dos individus vestits amb certa presumptuositat que anaven darrera meu? Vaig anar amb la Wei a visitar unes persones amb relació de parentiu; encara avui recordo la cara de sorpresa i admiració que van posar quan, a l’hora de marxar, vaig ajudar a la Wei a posar-se la jaqueta. Inevitablement, al llarg de la meva estada a la Xina, aparegueren constantment imatges de l’Índia. L’amabilitat de la gent en aquell país, el somriure al llavis, l’afecció i la simpatia amb que la gent et mirava i et dirigia la paraula no es pot trobar a Pekín, Desconec si aquesta manca absoluta d’atenció que la gent manifesta a Pekín és extrapolable fora de la gran ciutat.

Un dels fets que demostra l’autoritat del home sobre la dona es pot veure en els taxis. A Pekín, el client pot seure al costat del conductor encara que vagi sol. Hi ha avui encara molta gent que considera que té més prestigi seure al costat del conductor que no pas darrera. La gran majoria d’homes, és més, tots, s’asseuen al costat del conductor. Si veieu una dona al costat del conductor, penseu que no és pas xinesa, és una dona occidental.

Vaig arribar a Pekín amb la idea de trobar la Xina autèntica, profunda, però el meu ensurt tenyit de desengany va ser gran quan em vaig haver d’enfrontar amb una ciutat caòtica, plegada de grans edificis i monstruoses arteries de circulació per tot arreu, al costat de barris bruts i depriments. Això fa de Pekín una ciutat feréstec i difícil d’afrontar. Cal una extraordinària força anímica per a encarar aquesta ciutat. Es tracta, a més, d’una ciutat freda, anodina i sense esperit. La meva suposició, fortament fonamentada per l’experiència viscuda allí, és que la Xina amb les seves grans ciutats ha desenvolupat monstres urbanístics inhumans, inhabitables i destructors de l’ésser humà. Caldria anar a altres racons d’aquest país per a trobar restes del que en aquests moments encara se’ns presenta a la nostra ment com la Xina?

Exactament el mateix que havia vist a l’Índia passa a la Xina; és fàcil de trobar dones treballant en la construcció i en les vies urbanes, excavant rases i menant carretons carregats de tota mena de materials constructius, o bé barrejant sorra amb pòrtland amb una pala de metre i mig. El respecte que mereix la dona en el món occidental impedeix d’exigir-li treballs que demanin un esforç físic considerable. No es tracta de l’anomenat feminisme creat en el món desenvolupat, sinó del simple respecte a un sexe més feble que per naturalesa no té la capacitat de fer certs tipus de treballs. Un respecte que, com d’altres, en aquest país no existeix.

A Pekín, i suposo que passa exactament el mateix en qualsevol altre racó del país, es veuen moltes noies joves i molt maques; la majoria ben vestides i fent lluir el bo i millor del seu cos. Moltes vegades i sense cap tipus de rubor, em vaig veure obligat a tombar el cap quan una noia jove, i a vegades no tan jove, passava pel meu costat. Posseeixen un perfil facial extraordinàriament bell, difícilment creïble per mi abans d’arribar a Pekín. Tenen la lliçó ben apresa, elles, més aviat lliberals de comportament respecte les dones grans, saben moure’s, vestir-se i mirar-se al mirall. Posseeixen un determinat do de la bellesa. És així que, abans d’anar a Pekín, poc podia jo pensar en trobar tanta noia maca, cos i cara. A mi, fesomia occidental i cabells llargs, em miraven i no pas discretament. Algunes i no pas poques, se’ls hi allargaven el llavis, alhora que els ulls prenien una certa lluentor i, de vegades, tot esperant a l’estació d’autobusos o del metro o bé en qualsevol altra indret, se’ls hi escapava un Ni hao! Hola! El fet de tenir una fesomia occidental, independentment de l’edat, crea una atracció visual a qualsevol persona asiàtica no acostumada a veure rostres europeus.

Contràriament a les persones grans, les noies manifesten una absoluta llibertat d’esperit, la qual cosa els permet d’aguantar la mirada dels demés. És així que, allí, moltes noies tenen la virtut de resistir-te la mirada, sobretot les que se senten maques i atractives. Moltes vegades havia experimentat el fet de mirar-les fixament als ulls fins que elles se’n cansessin. Un dia, però, en el mateix autobús en què anava jo, hi havia una noia, certament molt i molt maca que em mirava insistentment. Jo la vaig mirar als ulls, ella em mirava, fixament, passivament, m’aguantava la mirada. Em va estranyar molt i molt que ella tingués la capacitat d’aguantar-me la mirada tanta estona. Al cap de més d’un parell de minuts vaig pensar: bé, endavant, ja se’n cansarà. Desprès de  molta i molta estona i pensar que aquella noia tenia una gran capacitat, me’n vaig adonar que el que ella estava fent era mirar la pantalla del televisor que hi havia just darrera del meu cap. A la Xina, els autobusos tenen unes pantalles de televisió que emeten constantment publicitat i notícies absolutament manipulades. La veritat és que al assabentar-me del televisor em vaig endur un petit desengany.

El fet d’anar molt ben vestides i tenir cura del cos, em va fer pensar que formaven part de la classe social rica del país fins que, un bon dia, en el mateix barri de Cao Chang Di on jo vivia, vaig veure sortir d’una casa absolutament depriment una noia que, com moltes altres, amb va fer tombar el cap. Com era possible això, em vaig preguntar a mi mateix?. Parlant amb la Wei i altres persones m’ho van explicar. Les noies volen sortir de la situació de misèria en què es troben les seves famílies i pensen que trobar un xicot benestant les permetria canviar llurs nivells de vida. Per aconseguir-ho, es gasten més del que poden en vestir, perruqueria i altres, a fi de fer-se altament atractives.

Independentment de la bellesa exterior aconseguida per mitjà del vestir i altres, he de dir que l’atractiu de la dona xinesa, sobretot a l’edat de la joventut, és molt alt. Abans de lliurar el meu cos, ànima i esperit a una ciutat anihiladora de l‘ésser humà, jo jutjava la bellesa de la dona asiàtica inferior a la dona occidental. Quin error! Sí, ja sé que la bellesa, així com qualsevol altre aspecte de qualsevol doctrina pertanyent a qualsevol estètica, és relativa. Tant mateix, les sensacions que les formes, colors o altres puguin desvetllar en l’individu són també relatives. Avui, desprès de deixar-me captivar per les fesomies de les dones xineses, reconec que pot haver en la dones orientals rostres que pels seus valors estètics poden molt fàcilment commoure qualsevol ànima sensible. Una de les sensacions tingudes relatives a la bellesa de la dona xinesa va ser quan, després d’un temps de viure a Pekín i haver impregnat els meus ulls de llurs qualitats estètiques, vaig veure, no pas gaires, alguna noia occidental. El contrast va ser molt fort ja que a la meva ment hi havia un absolut predomini de les fesomies orientals i l’oposició amb un altre tipus de bellesa facial em va fer valorar com inferior l’atractiu de la dona occidental. Cal dir, però, que sé que aquest fet no és pas absolut, doncs quan tenim el nostre esperit impregnat de certs valors, qualsevol altre ens pot semblar inferior.

Això es produeix per la simple raó que la vibració sensitiva originada per la percepció d’uns valors estètics als quals estem acostumats s’esmicola, just al produir-se la percepció d’altres valors, exercint sobre nosaltres connotacions molt diferents. És per això que, després d’un temps acostumat a la percepció de trets facials asiàtics i, de cop i volta, percebre altres fesomies no orientals i, conseqüentment, patrimoni d’una altre estètica, la valoració que jo podia fer estava condicionada i per tant havia de ser pejorativa. Això passa, evidentment, tant en les percepcions visuals com auditives o altres.

Un parell de setmanes després d’haver arribat a Pekín, em vaig dirigir novament cap al centre de la ciutat. En realitat he de dir que hi anava ben sovint, doncs, independentment dels parcs i de pocs edificis amb cert interès cultural o artístic, ben poca cosa hi ha a Pekín que pugui desvetllar un cert interès com a ciutat. Escrivint aquesta frase m’han vingut a la memòria les paraules d’en Georges Nault, un quebequès amant de les llengües i la literatura que ja ha vingut a residir un parell de vegades en el Centre d’art de Les Olives. Ell havia passat un parell de setmanes a Pekín. Quan li vaig dir que me’n hi anava tres mesos, se li va escapar i va dir: estàs boig, què hi faràs allí tres mesos, t’hi moriràs de fàstic.  En el centre de la ciutat, un o dos carrers comercials poden oferir, si més no, una certa atracció a fi d’esbargir l’esperit. Desprès d’agafar un taxi –aleshores encara n’agafava- demano al conductor de dirigir-se cap a l’estació de metro anomenada Dongzhimen. Metro, transbord i decideixo baixar novament a l’estació de Wangfujing. Tot d’una, i sense sortir al exterior, descobreixo una galeria de botigues. Ah!, no, no pas una galeria, ramificacions de galeries, a dreta, i a esquerra, n’hi havia de pertot. Centenars de botigues de tota mena, modes, discos, restaurants, etc. etc. No, no sóc pas a la Xina em vaig dir. Pràcticament tot estava escrit en llengües occidentals, bàsicament en anglès: Scandinavian coffee bar, Ermenegildo Zegna, Lacoste, Burberry, Levi’s store, Paris baguette café. Oh eureka! en un racó trobo un petit establiment de nom Kungfu, continuu, Ice cream factory, etc. etc. A totes les botigues hi havia dependentes jovenetes. Les faldilles molt i molt curtes permetien lluir cames estèticament molt maques. Només el rostre em va fer pensar que estava a la Xina. Allò era el The Malls at Oriental Plaza; fins i tot el nom estava en anglès. Heu estat en qualsevol dels grans magatzems de la cinquena avinguda de Nova York? Jo sí. Bé, no vull pas exagerar, però, si no és exactament el mateix, poca diferència hi ha. Ah!, a la porta d’un dels restaurants de luxe, una noia, quina meravella! lluïa el tradicional vestit xinès. Llàstima que les dones d’aquest país hagin perdut el sentit i l’elegància d’aquella vestimenta!

Els contrastos en aquesta ciutat són molt forts. Hi ha a Pekín botigues comparables al més alt nivell i preu amb les de qualsevol ciutat occidental. Cal afegir, però, que no són representatives de tota la ciutat. Els canvis d’un indret a un altre són considerables. Surto a fora i continuo pensant, no, això no és la Xina, al menys la Xina que jo cercava. Petites restes d’arquitectura xinesa en les cobertes d’alguns edificis amb forma piramidal i algun voladís aquí i allí mostren certs aspectes de les tradicionals construccions pròpies del que era abans; la gran majoria d’edificis, ni tan sols això. Les tradicions, per la  pròpia llei natural de tota evolució, s’estan perdent: la música, el vestir, l’arquitectura, fins hi tot la pintura xinesa, malgrat que aquesta s’hi resisteix.

Tot estant a Pekín, el meu coneixement superficial de les religions orientals em va dur a capbussar-me en la lectura d’un llibre introductori sobre el Budisme escrit en anglès. Desprès d’un primer capítol sobre la vida de Buda, suposadament real i històrica que no pas llegendària, en tot cas així és com es presenta en el llibre, l’autor, Geshe Kelsang Gyatso, mestre tibetà de meditació, va voler explicar en un altre apartat l’existència de l’ànima. Personalment no vaig estar en desacord amb la seva definició, però el fet de tractar l’ànima deslligada del cervell em va crear un cert dilema. És ben cert que el meu agnosticisme, tenyit d’escepticisme m’ha dut sempre a ser recelós amb el tracte que les religions han fet i continuen fent de l’ànima. En realitat, eximint la meva llibertat de qualsevol cohibició, permeteu-me de confessar-vos que sempre he estat i continuo sent, no ja tan sols desconfiat, sinó malfiat, suspicaç i incrèdul amb qualsevol religió, sempre, però, amb respecte, admiració i interès per conèixer-les, en principi per curiositat cultural i, sobretot, per les profundes filosofies en què moltes vegades estant impregnades.

En aquell llibre, l’autor posa l’exemple de que el cervell es pot veure amb els ulls i l’ànima no. Totalment d’acord, tot i que personalment voldria afegir que hi ha molts conceptes que tampoc es poden veure amb els ulls. Continua dient l’autor: l’ànima no es pot guarir mitjançant cap cirurgia. Estic totalment d’acord, tot i que poden haver-hi terapèutiques no quirúrgiques que fins hi tot poden ser religioses. Diu, el meu amic -jo sempre em vull fer amic dels autors dels llibres que llegeixo- : no hi ha cap part del cos que pugui ser identificada amb l’ànima. A qui comencen els meus dubtes. Posteriorment exposa que l’ànima permet percebre i comprendre objectes. És ben veritat. Desprès de tota una sèrie de reflexions i definicions, fàcilment trobables en qualsevol diccionari, l’autor s’embranca a dir el que moltes altres religions al llarg de tota la història contínuament han divulgat i defensat: l’ànima no mora quan es destrueix el cos. En aquell moment, a la meva ment va aparèixer el Ka de l’antic Egipte, tot i que allí, el cos no es podia destruir per a poder allotjar el Ka.

És llavors quan l’autor es posa poètic, enrevessat i lleuger, sense però dir gran cosa:

When we fall asleep, our gross inner winds gather and dissolve inwards, and our mind becomes progressively more and more subtle until it transforms into the very subtle mind of the clear light of sleep.

Quan caiem en el son, els nostres grans alés interns s’alienen i es dissolen interiorment i la nostra ànima esdevé progressivament més i més subtil fins que es transforma en la veritable i subtil ànima de la clara llum del son.

Sempre he pensat que és més fàcil escriure que traduir.

Per als altres, continua dient, quan dormim sembla que estiguem morts però quan ens desvetllem apareix novament l’ànima. És aleshores quan introdueix la reencarnació, tot dient que quan esdevé la mort, hi ha un procés similar al del son i, així, quan el cos desapareix, l’anima reneix en un altre cos, després d’un procés intermedi, anomenat bardo en tibetà. Malauradament el llibre no descriu aquest procés intermedi. Tot plegat ho fa amb un to i una redacció farcits d’afanys persuasius, propis del fundador de Kadampes arreu del món.

Moltes religions han creat la idea de la reencarnació i la vida en el més enllà per a apaivagar l’ansietat i la por humana enfront de la mort. Tots els raonaments o creences induïts per la fe a la no destrucció de l’ànima no es poden estintolar en el meu entendre, i suposadament en el de moltes persones, per cap raonament cognoscitiu induïble per una demostració. El fet de que l’autor posi l’exemple de que en el moment de dormir, l’ànima està en un estat subtil i que desprès pren novament consciència i que és això mateix el que passa amb la mort per a assolir la reencarnació em sembla un raonament molt simplista. En tot cas són reflexions fetes per una persona i, com a tal, cal respectar, tot i que personalment no les pugui compartir de cap de les maneres. Les reflexions que continua fent l’autor el porten a afirmar que el que es suïcida per acabar amb els seus problemes no ho aconsegueix, car l’ànima apareix novament després de la mort del cos i, a més, apareix amb tots els seus patiments. Em vaig quedar admirat de la capacitat d’autoconvenciment que té aquest autor. Personalment em sento incapaç d’afirmar radicalment una idea o, fins i tot, un simple raonament basat en una determinada doctrina o creença. A vegades, en el moment de llegir o escoltar aquests tipus de raonament, sento reafirmar-me en un absolut estat d’eclecticisme, el qual podria ser una meta que personalment considero vàlida, ja que, cada vegada més, m’interessa seleccionar aspectes d’aquesta o aquella doctrina per a fer la meva personal.

Què fa que les persones puguem arribar a convenciments radicals? La força de l’educació que hem patit? Què és el que ens indueix a tenir aquest o aquell concepte de les coses, de la vida, de la mort? Es podria explicar únicament per un simple fet formatiu. Això seria ben possible. I continuant amb més interrogants, per què en un país hi ha tants musulmans i en altres tants cristians i en altres tants hindús, etc. etc.? Es produeix això per simple transmissió de cultura?

En el moment de la lectura del llibre em vaig preguntar moltes vegades si el que volia l’autor era simplement convèncer, però no em va quedar clar. La veritat és que no hi ha res clar, tot i que ens ho pugui semblar. Jo que em considero agnòstic i ho manifesto obertament, no tinc cap mena de por davant de la destrucció del cos. La veritat és que se’m fa molt i molt difícil, ja no d’acceptar el raonament d’aquest autor, sinó, fins i tot, d’arribar a creure que hi hagi persones que, com ell, l’acceptin plenament, tot i que sé que així és. En aquells moments, vaig considerar i desitjar que el Budisme es basés en quelcom més profund que el que manifesta aquell autor en aquell llibre. Sigui com sigui, la lectura d’un llibre pot, generalment, aportar nous coneixements i aquest me’n va aportar.

La religió a la Xina no assoleix els mateixos significats que a l’Índia. En aquell país, la religió és inherent a la pròpia vida. L’existència humana a l’Índia no té cap significat sinó és referent a un Déu, a un sentir religiós. És evident que hi ha certs grups socials també a la Xina que, sobretot en moments puntuals, senten el fet religiós. Això, però, no es manifesta d’una manera constant com passa a l’Índia. Aquesta manifestació es produeix sobretot quan l’entorn hi és propici. Va ser en el Temple Lama on vaig poder veure un fervor religiós profund, al menys així s’exterioritzava. La Mei Ling m’havia explicat que ella mateixa no sentia cap tipus d’entusiasme religiós, però al trobar-se al mig de molta gent fent les accions reverencials amb el foc, ella començà a participar de les ofrenes. En aquell moment vaig veure canviar el seu estat anímic influenciat, així ho suposo, per l’entorn en el qual ens trobàvem.

Moltes varen ser les reflexions que vaig fer al llarg dels 89 dies passats en aquella ciutat. Entre d’altres, una que es presentava constantment a la meva ment era la pròpia ciutat de Pekín. Per què l’ésser humà no fa un ús més racional de la intel·ligència i així evitar de crear monstres com Pekín? Sí, aquesta ciutat és un monstre que ha perdut el control de si mateixa. Aquí es poden trobar barris amb un alt nivell econòmic al costat d’altres absolutament deprimits. Fins i tot a Pekín hi ha un gran contrast entre les diferents zones dins del mateix barri. Jo tenia el meu estudi d’artista a la zona anomenada Cao Chang Di en el districte de Chao Yang. En aquesta zona es poden trobar, tant galeries d’art contemporani, espais amb un nivell econòmic diríem ben normal a Occident, com zones profundament deprimides.

Des del primer moment d’haver arribat a Pekín, jo remenava el meu cos per la zona deprimida d’aquell barri. Aquells indrets me’ls la volia fer meus, és a dir, no tenir-li cap meva de respecte i, a poc a poc, així va ser. Aquells carrers no es trobaven a més de tres cents metres del meu estudi. Això si, quan m’hi endinsava, anava amb la boca ben tancada. Els primers dies em vaig acostumar a entrar a dos restaurants de la zona benestant. Tant la qualitat, evidentment menjar xinès, com la netedat, eren d’allò més correctes en el món occidental d’avui, si entenem com a correcte unes condicions de comoditat i qualitat que diríem normals a Europa. El preu era d’allò més assequible: uns trenta Yuans per àpat, aproximadament tres Euros. A nivell  de qualitat que no pas de gust o tipus de cuina, eren àpats com els que a Catalunya es poden trobar per uns deu o dotze Euros.

Molt sovint, i a fi de conèixer millor la zona deprimida, jo m’hi passejava, essent l’admiració de molts dels residents d’allí i això per la simple raó que pocs estrangers menen cos i ànima per aquell indret. Un bon dia, però, aproximadament al cap d’uns quinze dies d’haver arribat a Pekín em vaig decidir a entrar en un restaurant de la zona deprimida. Feia dies que ho pensava sense arribar a fer el pas. En aquesta àrea hi ha molts restaurants que a Europa no mereixerien aquest nom per les condicions, ja no precàries, sinó depriments que presenten. Abans de decidir-me a entrar en un d’ells, vaig preparar-me les paraules del menjar que podia demanar. Cal dir que, abans de fer el pas, vaig a esperar un dia en el qual el sopar del dia anterior no hagués estat gaire esplèndid i, a més, per a esmorzar un simple cafè amb llet. La carta estava redactada únicament en caràcters xinesos, com és ben normal. Quin estranger s’hauria decidit a ficar-se allí? Amb dues paraules i uns signes amb les mans mostrant plats de clients asseguts a altres taules, tot fent entendre que jo volia el mateix, em van comprendre, al menys així ho crec. Havia entrat algun occidental en aquell local? em vaig preguntar, ja que l’atenció que em dispensaven les tres cambreres molt jovenetes, una d’elles extraordinàriament maca, i la mirada constant i penetrant dels clients m’ho van fer reflexionar. Allí, el preu va ser d’allò més econòmic, doncs un bon plat de pasta tipus espagueti o tallarines amb una salsa, no sé si déu sabia de què, més una cervesa de seixanta centilitres em va costa 6 Yuans. Pensem que 1 Euro és un xic més de deu Yuans. Caldria afegir que en aquell plat no hi havia cap tipus de carn. A la Xina no se’n menja gaire. Vaig pensar moltes vegades que la raó n’era el preu. Les notes d’aquesta part d’aquest escrit les vaig prendre en el mateix indret amb el plat de pasta davant meu, un plat que, tot i que el gust era ben estrany, la seva pinta era d’allò més simple. Sortint del local, vaig passar pel carrer del darrera i vaig apedregar d’un cop d’ull la cuina. Hagués entrat si l’hagués vist abans? Això és quelcom que no sabré mai.

L’endemà al vespre tenia gana, ja que al migdia havia menjat un simple entrepà en un lloc una mica xic i, tot i el record de la imatge de la cuina, m’hi vaig apropar. Sense cap mena de recança i fent un acte de relativa valentia, ja que el dia anterior havia fet el primer pas, hi vaig entrar. Una de les noies em va voler netejar la taula. Per sort, el drap estava brut, altrament l’hagués arribat a netejar de tant fregar. Alguns dels que estaven menjant em van mirar, però ja no pas amb la mateixa insistència que el dia d’abans. O bé eren persones que ja m’hi havien vist, o bé fou una meva suposició. Una altra de les noies em va donar la carta. Evidentment, què hi havia jo d’entendre, doncs, encara que ja havia començat a estudiar xinès sota la forma simplificada anomenada pin yin, aquella carta estava escrit en forma de caràcters. Als vaig dir que volia “niú ròu”, és a dir, vedella. Em van entendre i van somriure. A més, els vaig dir que volia també un plat com el que les vaig mostrar d’un client que estava menjant en una de les taules i una cervesa ben fresca, això sí que ho van entendre, doncs ja n’havia demanat moltes vegades en altres restaurants. Per cert els vaig haver de remarcar que volia la cervesa ben freda ja que molts xinesos, per no dir tots, la beuen natural i no pas freda. Em van portar, a més d’un plat de mongetes, un perol de menjar on hi havia, evidentment, vedella, tallada ben prima i diferents verdures, tot plegat dins d’un caldo que semblava més aviat una escudella. Tot nedava per allí. Les  mongetes sempre molt crues. Sembla que les mengen així. Deu ser que per menjar-les amb els palets deu anar millor. Imagineu-vos anant menjant mongeta a mongeta amb els palets. Tant en el plat de mongetes com en el perol hi havia una mena de bitxos vermells i petits que picaven com un mal esperit. Tot i deixar-los de costat, els dos plats n’estaven ben impregnats, avui encara trec foc per la boca, tant per calents com d’espècies picants. Em va passar pel cap de mossegar uns dels bitxos. Déu meu! Què vaig fer! Ara bé, he de dir-vos que, un cop vaig acabar-m’ho gairebé tot i vaig sortir al carrer, em trobava molt bé. Al cap d’una estona, l’estomac agraeix aquest tipus d’espècies. Tot em va caure bé i vaig quedar ben satisfet. A més, el preu va ser de riure, doncs, el perol de verdures , el de vedella, això sí, ben ple, el plat de mongetes i una cervesa em va costar 21 Yuans, al voltant de dos Euros, més de tres vegades del que m’havia costat el dia anterior, però, aleshores no hi havia vedella.

Permeteu que us doni un consell? Si aneu a la Xina i voleu beure cervesa, no us oblideu mai de demanar-la freda. Ells estan acostumats a beure-la a temperatura ambient. Un parell de vegades me’n vaig oblidar i em van portar l’ampolla oberta. Allò semblava pixums. Ah! I, continuant amb els consells, que no us passi pel cap de demanar vi. Em primer lloc, si els enteneu, segurament us diran que no en tenen i si us en porten, dubto que tingueu collons de veure’l. Allí el vi és detestable. I si us porten una ampolla de vi d’importació no tindreu prous diners per a pagar-la. Tot el que és d’importació i això ho suposo jo, sofreix impostos molt elevats. A la Xina no es pot comprar res d’importació. Un exemple: una llauna d’olives “La Española” que en els supermercats del nostre país es pot trobar entre 1,2 i 1,5 Euros, allí val tres vegades més. El cafè, també sempre d’importació, intocable. Ells no en beuen. La beguda és gairebé sempre té. Quan s’entra en un restaurant, sense demanar-ho, et porten té. A vegades, també sense demanar-ho, et porten aigua molt i molt calenta. No pas a les cases de les persones que he anomenat benestants, diguem-ne rics, els quals tenen costums occidentals, sinó a la gran majoria de les altres, quan arribes et demanen si vols aigua i, si respons afirmativament, te la porten molt calenta, mai freda. A Pekín no es pot veure mai l’aigua de l’aixeta. A tot arreu, oficines, cases particulars, etc. hi ha el típic aparell amb la garrafa de plàstic d’uns vint litres cap per avall amb dues aixetes. D’una surt l’aigua a temperatura ambient, de l’altra molt i molt calenta. El mateix aparell escalfa l’aigua.

No entenc ni entendré mai, malgrat que se m’explica que va ser per raons econòmiques, com el Comitè Olímpic Internacional va concedir els Jocs Olímpics del 2008 a Pekín, un país sota una dictadura ferotge, una dictadura anihiladora del ésser humà. Avui, finals del mes de març del 2008 escrivint aquest text i contemplant a la televisió la revolta al Tibet, encara entenc menys la barra del Comitè Olímpic Internacional. En el moment d’escriure aquests textos, finals del mes de març del 2008, la Wei i jo hem viscut l’experiència de veure’ns retornats tots el e-mails que hem enviat a la Xina. I ha un control absolut, tant dels e-mails com de les webs. Segons quines webs no es poden visitar en aquell país. Hi ha un munt de censors, tot i que em costa de creure-ho he llegit uns tres cents mil, que constantment estan impossibilitant la visita de certes webs. Desconec els sistemes que poden emprar per a aconseguir-ho. Tot i que ho havia sentit i, allí mateix m’ho havien explicat, personalment vaig voler fer la prova de intentar visitar webs amb ideologies polítiques i democràtiques. No hi va haver-hi manera d’entrar. Eren webs censurades.

La gent aquí no pensa. No té ni el temps ni la capacitat de pensar. Són màquines del treball. Els vells ja no tenen la força per a accedir a oposar-se a un regim dictatorial, només els queda la resignació i esperar el traspàs. Els joves no fan res més que treballar. Tot i això, tot just arriben a sobreviure. Les empreses poden acomiadar quan vulguin qualsevol treballador. Seguretat social? De què esteu parlant? A la meva memòria es presentà la imatge de l’Espanya dels anys cinquanta i seixanta. La gent, ja no tan sols tenien por a un poder fàctic i absolutament autoritari, sinó que les necessitats per a sobreviure els obligava a treballar i treballar. D’aquell temps només em queda la memòria, però, tot i que eren temps de forta repressió, la dictadura actual a la Xina és molt més denigrant encara.

En aquest país la gent té por, molta por. L’estructura del partit en forma piramidal està formada, entre d’altres, per gent que pel simple fet de denunciar obtenen posicions més altes dins del partir, diguem-ne, fan punts. Per tot arreu hi ha policies i militars. Vaig veure militars fent instrucció pel carrer. La gent no pot parlar. La repressió és brutal. Tothom recorda el que va passar a la plaça de Tian an men de Pekín. Des de mitjans d’abril del 1989, exactament des del dia 15, activistes, estudiants, intel·lectuals i altres es manifestaven a diari, pacíficament. El 3 de juny el govern va fer sortir els militars i van envair tots els carrers envoltant la plaça de Tian an men. El dia 4 va ser la gran carnisseria. Els tancs, sense cap tipus de contemplació van marxar directament sobre els estudiants, asseguts pacíficament, i van començar a disparar directament sobre ells. El mateix que està passant avui al Tibet, finals de març i principis d’abril del 2008. La Wei havia assistit periòdicament a les assegudes que es feien a la plaça de Tian an men. Ella treballava no gaire lluny d’allí i assíduament hi assistia. El dia 3 va pensar que allí es mastegava una tragèdia i va tenir por. El dia 4, dia de la gran matança, per raons de feina no hi era a l’hora en què l’exèrcit aparegué a la mateixa plaça i va començar a disparar indiscriminadament sobre la gent. La ciutat estava horroritzada, tremolava, aquest hi tenia un germà, l’altre un parent, qui un amic. Segons el propi govern xinès els morts van ser entre 200 i 300, el New York Times elevà el nombre entre 400 i 500 i la mateixa Creu Roja xinesa els situà entre 2000 i 4000. Arran d’aquest fet, el govern expulsà tots els corresponsals estrangers, exactament el que passa ara al Tibet. Avui, a la ment de molta gent es manté el record d’aquella matança. Com volem que no tinguin por? Els sentiments que jo mateix vaig sentir, tot estant en aquella plaça, són difícils de definir i impossibles de descriure.

Al llarg del temps viscut a Pekín em vaig preguntar i posteriorment em continuo preguntant molts vegades, per què països anomenats democràtics continuen tenint relacions econòmiques i culturals amb altres dominats per dictadures i en els quals no hi ha cap respecte pels drets humans? He arribat a pensar que deu ser cert allò de que, per a que hi hagin rics ha d’haver-hi pobres. Per a que hi hagi persones benestant, n’hi ha d’haver de subjugats. L’antic Egipte tenia esclaus, i Roma, i tantes altres potències al llarg de la història. Avui no s’anomenen esclaus. La Xina s’està transformant en la fàbrica del món gràcies a la subjugació i explotació de milions de persones i, nosaltres, països rics, ens en aprofitem. Una altra pregunta que em vaig fer allí i de la mateixa manera em continuo fent és: què hi vaig anar a fer jo a Pekín? És evident que, si no hi hagués anat, no hagués pogut viure la forta experiència viscuda allí. Però també he de pensar que amb la meva estada a la Xina vaig sustentar, tot i que en un grau molt petit, aquella política, aportant uns diners i, sobretot, la complicitat que comporta acceptar de visitar aquell país.

A la Xina hi ha constantment execucions. Per gairebé no res, una persona és executada. S’ha parlat i es parla molt del comerç de visceres. Ho desconec, tot i que ho crec. També he sentit parlar i he llegit que la procedència d’alguns cossos utilitzats pel doctor Gunther von Hugens com a plasticista poden venir de la Xina. L’artista i plasticista no ha indicat mai la seva procedència, nomes ha indicat que alguns cossos són de donants. En una edició de la famosa i certament seriosa revista alemanya Der Spiegel, en la seva portada, l’anomenava “Dr. Death” i anava acompanyada d’un article en el qual declarava que von Hagens utilitzava cossos de presoners executats a la Xina. El fet és que, tot i que ho desconec en aquest moment, aleshores von Hagens dissecava molts dels seus espècimens   a la seva empresa a Dalian a la Xina.

El fet d’haver conegut a la Wei em va permetre de trobar-me amb gent amb qui altrament no hagués pogut tractar mai i, alhora, de conèixer molts aspectes que m’haguessin estat impossible de descobrir. Les parelles a la Xina només poden tenir un fill, a no ser que paguin molts diners a l’estat. La qual cosa fa que tenir més d’un fill sigui patrimoni dels rics. Si una dona ja té un fill i li ve un segon, està obligada a anar a avortar a l’hospital. Si ho amaga, cosa que no fan per por, obliguen a l’empresa on treballa ella i a la del marit a acomiadar-los. Indemnitzacions? De què esteu parlant?. És a dir, els envien al pacte de la fam. Quans nens xinesos adoptats heu vist en el nostre país?. Tot són nenes! Per què?. Si només poden tenir un fill, volen que aquest sigui nen i no pas nena. A les nenes no les volen, fins i tot les abandonen. La dona no produeix i està menyspreada. La dona trobarà un marit i se’n anirà de casa. Els vells no tindran qui els cuidi. Parlar de la seguretat social?, dels drets de les persones grans?. A què esteu jugant?

A la Xina, el partit ho controla tot. A Pekín hi ha militars i policies arreu de la ciutat. Van ben estrets, tibats, inimpregnables, encèfals intàctils, mirada fixa sense enfocar, immòbils, estàtues vestides de verd amb gorra plana, imatge i símbol de la més profunda dictadura xinesa. A les portes dels museus, de les fàbriques, dels bancs, de pertot n’hi ha. Mai abans jo havia vist tants militars i policies en una ciutat. S’han après la lliçó, implacablement. Són monstres teledirigits. Què hi fa un militar fent guàrdia a la porta d’un museu? He dit un?, ah perdó! Tienen, por eso no lloran, de plomo las calaveras? Si encara fossin de plom! Si fossin de plom, el govern xinès el vendria.

Si en un lloc hi ha hagut l’assassinat d’un militar o policia, es busca per tots els mitjans el responsable i, si no es troba, tot i la quantitat de denúncies per part de gent del partit, es reprimeix brutalment la població d’on s’ha produït, siguin o no culpables. Tot això a fi de sotmetre el país per mitjà del terror. El control de la gent és absolut. La policia sap el què i el com de cada persona. La Rose va haver d’anar a la comandància de la policia per a notificar que jo residiria a l’estudi d’art que vaig llogar per a tres mesos. En molts moments em vaig fins i tot sentir controlat, tot i que mai ningú em va dir res. A mitjans del mes de desembre vaig anar a la caserna de la policia del barri on jo vivia per a preguntar sobre la possibilitat d’allargar el meu visat. El meu ensurt va ser d’allò més quan, un dels policies, per cert amb un nivell mental molt baix, pel que jo vaig entendre i la Wei em va explicar, em va dir on jo vivia. Tot just entrant li vaig dir que era artista i que..... sense deixar-me acabar, em va mostrar penjat d’una paret un gran plànol de la zona anomenada Cao Chang Di on jo hi tenia el meu estudi d’art i em va dir: Vostè viu aquí, tot assenyalant un indret en aquell plànol. Aquell plànol tenia dibuixades i marcades amb un número totes les edificacions, cases i espais d’art de la zona. No vaig tenir cap mena de dubte que en un altre indret, els números es feien coincidir amb noms. Encara conservo el paper que la policia va estendre a la Rose, indicant el lloc de la meva residència i fins quan podia jo quedar-me en el país.

La Rose pertany a la societat benestant xinesa i no parlava mai de la política del país. En realitat, pràcticament ningú parlava d’això. Quan vaig començar a entendre una mica a la gent i, alhora, em vaig començar a fer entendre, sobretot al principi de saber-me expressar una mica, la gent es posaven el dit enfront de la boca tot indicant-me que no parlés. Doncs, venint d’un país occidental, vulguem o no, sempre mantenim una llibertat d’esperit, la qual es reflecteix en les paraules. Es podia considerar que les parets tenien orelles? Al principi d’haver arribat a Pekín, la meva inconsciència no em va permetre de tenir cap mena de por, ja que jo venia d’un país lliure i feia molts anys que el callar no formava part de la quotidianitat de la vida diària. Poc a poc, però, considerant totes les impressions que rebia i altres aspectes que se’m presentaven a diari, tot i que he de manifestar que mai vaig poder parlar de tenir por, vaig començar a sentir una certa intimidació davant del que, just o injustament, pot passar en aquell país. Abans d’anar cap a Pekín, dinant amb un bon amic meu casat amb una xinesa, em va dir: allí, ves en compte, et foten una paperina de merda a la butxaca i ja has begut oli, tot seguit t’envien a la garjola. Aquesta frase em va tornar a venir al cap quan, a l’ambaixada espanyola a Pekín, vaig veure un cartell on es mostrava una dona que podia tornar al seu país i l’home s’havia de quedar en una garjola en condicions absolutament miserables per causa de la droga. El cartell resava quelcom com: no facis com ell. Ah perdó! Estava redactat en llengua espanyola.

La Xina és un país de flors. Hi ha flors de per tot, tant a la mateixa ciutat com, i sobretot, en els parcs. El xinès estima la bellesa natural i, constantment, té cura de les plantes. En molts indrets de la ciutat pots veure parterres amb plantes de flor. En lloc de plantar-les directament en el terra, les posen amb testos colgats de terra i, un cop aquella planta ha perdut la flor, canvien els testos per d’altres, amb plantes novament en flor. Així, van canviant les plantes dels parterres de forma que sempre hi ha flors. La gran pol·lució que pateix aquesta ciutat minva l’encant d’aquests espais. A Pekín, a més, hi ha molta boira i la barreja d’una pol·lució asfixiant amb la boira que hi ha moltes vegades fa que l’aire es pugui tallar amb un ganivet. Cal anar en compte desprès de netejar-lo per a, si et talles amb el ganivet brut, no agafar una infecció.

No vull pas amagar la meva satisfacció d’haver pogut visitar espais realment meravellosos en aquella ciutat. Hi ha cinc o sis parcs, generalment espais creats per les antigues dinasties, d’una gran bellesa natural i arquitectònica. Sortosament en aquests indrets, la més pura arquitectura xinesa es combina admirablement amb la natura, treballada per la mà de l’home i conformant el conegut jardí xinès. Arbres i plantes de tota mena s’harmonitzen amb aigua, camins, places, i diferents tipus de construccions, algunes d’elles en forma de quiosc on, molt sovint, s’hi pot trobar gent gran cantant. Un altre dels espais que, tot i no ser un parc, pot impressionar a qualsevol visitant, és la mundialment coneguda “Ciutat Prohibida”. Fou la seu de les dinasties Ming i Qing. Curiosament la plaça de Tian an men es troba davant de la gran portalada d’entrada al palau. Aquest indret està format per un munt d’edificis, edificis i més edificis, corresponents a les moltes dependències del palau o, tal i com es diu, ciutat. El gran pati té capacitat, segons vaig poder llegit, per a cent mil persones. Aquesta ciutat-palau es va fer mundialment coneguda gràcies a la pel·lícula “L’últim emperador” que, allí mateix, va poder filmar Bernardo Bertolucci.

Malauradament, tots aquests espais d’una bellesa difícilment descriptible i que funcionen com pulmons de la ciutat, no són suficients per a netejar-la de la gran contaminació que pateix. Una ciutat de més de quinze milions d’habitants amb industries sense cap tipus de depuració, vehicles i tota mena d’elements contaminants. Pensem que la sola ciutat de Pekín és deu vegades més gran que Barcelona ciutat en quan al nombre d’habitants, cinc vegades tota l’àrea metropolitana i el doble de tot Catalunya.

Un contrast ben dolorós va ser veure imatges de gran bellesa plàstica en pantalles de televisors que hi ha dins dels autobusos, amb atletes somrient i gaudint de la victòria i observar, a la vegada, la gent esgotada, joves i grans, cansats físicament i dormint amb el cap caigut. Els que anaven drets havien de fer esforços per no adormir-se. Fora, al carrer i per tota la ciutat, també hi havia pantalles de televisors, aquestes molt grans, que mostraven les mateixes imatges i que es repetien constantment, manifestació d’una joia que es vol transmetre al poble. Es tracta de la manipulació absoluta del ésser humà mitjançant l’ús de la imatge. Desprès de conèixer la realitat de la Xina em continuo preguntant, com pot ser que s’hagin concedit els Jocs Olímpics a Pekín? Algun cop em va venir al cap les imatges que, a mitjans dels anys seixanta, es mostraven a la televisió i en grans cartells publicitaris d’arreu de l’Estat espanyol en què es presentava el que el règim franquista anomenava: 25 años de paz, i es mostrava, entre d’altres, un colom, deien: símbolo de la paz y de la concordia. Evidentment, no es tractava del famós colom dibuixat per en Picasso.

D‘entre els fets que en un principi més em van sobtar d’aquest país fou el desconeixement absolut d’un dels més grans escriptors xinesos actuals. Abans d’anar cap a la Xina, vaig indagar per mitjà d’Internet el nom i les obres d’escriptors xinesos de tots els temps. Vaig fins i tot considerar la possibilitat de comprar, via Internet, un llibre de, (Gao Xingjian) traduït a l’anglès: The soul mountain. Essent premi Nobel de literatura del any 2000, vaig pensar que no tindria cap problema per trobar-lo a Pekín, ja que per mitjà del Lonely Planet vaig veure que fins i tot hi havia una llibreria on tenien llibres en anglès. Resultà que la dita llibreria no tenia més que uns simples estants de literatura en anglès. Un cop a Pekín vaig començar a buscar per totes les llibreries. Cal dir que, tot i ser una ciutat gran que no pas una gran ciutat, de llibreries n’hi ha ben poques. La recerca va ser infructuosa; res de res. I no tan sols això, sinó que, Gao Xingjian és un personatge absolutament desconegut en aquest país. Raó? Simplement un escriptor a l’exili, vivint a França i contrari al règim establert a la Xina. No hi ha cap llibre d’ell editat a la Xina. El seu nom ha desaparegut del mapa xinès. La meva curiositat em va dur a preguntar a molta gent, fins i tot a persones que es podien considerar amb un cert coneixement cultural i literari, si coneixien un personatge anomenat Gao Xingjian i, sorpresa i més sorpresa; no vaig trobar ningú, absolutament ningú, que ni tan sols sabés que hi havia un escriptor xinès amb el premi Nobel de literatura anomenat Gao Xingjian.

Abans, quan jo comprava un producte i estava fabricat a la Xina, pensava que tenien sistemes de producció que feien que aquell producte sortís a baix preu. Ara sé per què. Si una persona ha de treballar deu, dotze o més hores cada dia, incloent-hi dissabtes i diumenges per a poder sobreviure i guanyar no més de 100 Euros al mes, els empresaris, gent molt rica, poden produir a molt baix preu. Sí que és cert que la vida allí està més barata que en el nostre país, però heu de pensar que està com quatre o bé cinc vegades més barata. És com si un treballador aquí, a casa nostra, només guanyés 400 o 500 Euros al mes. Parlar de vacances? A què continuem jugant? . De la mateixa manera que en el nostre país als anys cinquanta i seixanta, els treballadors duien la carmanyola amb el dinar, aquí es pot veure el mateix. Paren una hora per a dinar i, asseguts sobre la vorera o sobre un munt de totxos o altre, treuen la carmanyola i comencen a fotre queixalada. Endavant que hi ha gana, i no pas poca!

Una vegada vaig llegir, ara no recordo on, que, de les vint ciutats amb més pol·lució del món, a la Xina n’hi havia setze. Sistemes de depuració d’aigües? De residus industrials? Tot això no es necessita per a produir. Això encariria el producte. Que la gent té malalties de pell? respiratòries? Que les expectatives de vida són molt baixes? Jo mateix, molts dies, sense haver fet cap tipus d’esforç físic al llarg del dia, arribava al vespre esgotat físicament. La raó? haver de respirar la forta pol·lució de la ciutat. Molta gent porta la típica màscara protectora. La pol·lució, la pols i la brutícia que es respira aquí fa que tot deu, homes i dones, estiguin constantment escopint. Fins i tot, en els nous edificis, just al costat de les portes dels ascensors, hi ha unes papereres pel costat de les quals s’hi pot tirar papers i altres, però al cim hi ha un receptacle amb sorra com la que es fa servir per a que els animals domèstics facin les seves necessitats. Són simples escopidors. Està clar, jo anava sempre amb mocadors de paper a la butxaca per a solucionar el problema, ja que no em sentia capaç d’escopir al terra. Sí, ja ho sé, tot és un problema de cultura.

En el centre de la ciutat, en els grans edificis d’oficines i comercials, pràcticament només s’hi veuen joves, gent entre uns 15 i 40 anys. Tot esperant en el vestíbul d’un gran edifici d’oficines, vaig analitzar l’edat aproximada de la gent que hi entrava i sortia. Era l’hora de començar a treballar. Puc assegurar que el 100% eren persones joves. La meva reflexió va continuar, tot pensant en el què passarà en una ciutat tant estressant i agressiva dins d’uns vint anys amb aquesta gent. Hi haurà un munt de malalties psicosomàtiques. Bé, en realitat ja n’hi ha ara. La gent està altament estressada. Pensem que el boom econòmic de la Xina s’ha produït en els últims vint anys aproximadament i que, al llarg d’aquests anys, Pekín ha sofert una transformació absoluta amb una gran demanda de gent, tant especialitza com no, amb el conseqüent estrès, producte de d’una ciutat on les empreses no tenen cap sistema de depuració, fums, aigua, etc. produint-se una contaminació absolutament irrespirable. El que estan fent amb aquesta ciutat és realment inconcebible. Allí mateix, un cop vaig preguntar què passaria amb els Jocs Olímpics amb aquesta contaminació i em van dir que al llarg de dos mesos el govern xinès pensaven tancar moltes fàbriques i només deixar transitar un determinat nombre de vehicles. A la meva malintencionada ment va aparèixer immediatament una pregunta. Cobraran els treballadors si es tanquen les fàbriques?

Vaig llegir no fa pas massa que el creixement del PIB a la Xina s’ha doblat en els últims 10 anys. Avui tothom sap que aquest país ha passat de ser un país pobre a una gran potència econòmica mundial. Tot plegat a costa de què? De sotmetre al treballador a moltes hores de treball, pràcticament sense cap dia de repòs. Mentre quatre s’enriqueixen enormement, la resta es manté en estat de pobresa i necessitat, en certs casos extrema. En som nosaltres, conscient o bé inconscientment, responsables del que està passant a la Xina? Sí, nosaltres, el món occidental! Quans productes hi ha en el nostre entorn que han estat fabricats allí? Veure la realitat d’un país o no veure-la canvia molt. O potser considerem que és millor no veure res?

Avui, quan he de comprar un producte i aquest està fabricat a la Xina, sento dins meu el pes del malestar de saber que ha estat produït per una persona sotmesa i explotada, un individu que ni tan sols se’l considera com a tal; un simple engranatge dins del procés de fabricació. Tot parlant amb un empresari català amb més de cent treballadors a la seva empresa i després de fer un viatge turístic per la Xina, em va dir: que no es queixin, abans tenien un bol d’arròs i ara en tenen dos. Cal dir que aquest empresari no és dels que van allí a contractar altres empresaris per a produir. En tot cas, aquesta resposta no amaga la seva mentalitat d’empresari. Un dies després de parlar amb aquesta persona, vaig parlar per atzar amb un altre empresari, aquest sí que hi anava i no pas de simple turista. La reflexió d’aquest segon empresari va ser encara més contundent: ja estan bé tal i com estan ara, sinó, hi hauria una revolució i moririen moltes persones. Al dir-li jo que allí hi havia molts milionaris, va continua dient-me: sí, ja ho sé, tots ells són ex-militars i saben com portar el país. Es ben curiós com les persones estem mentalment sotmeses a les nostres dèries i als nostres interessos!

Qualsevol viatge turístic per la Xina permet només una visió limitada a un aspecte molt parcial del país. Cal dir que l’experiència d’haver viscut tres mesos a Pekín va ser increïble, una experiència que, en cap moment considero turística. A llarg d’aquells tres mesos només vaig veure turistes a Gu Gong Bo Wu Yuan (La ciutat prohibida) Tian Tan Gong Yuan (El temple del cel) i a Yi He Yuan (El palau d’estiu), ni tan sols en vaig veure en els museus. Pekín no té museus que puguin ésser interessants per al simple turista. En general, a Pekín hi passen dos o tres dies, sempre van en grup, amb un guia i l’autocar esperant a fora. Van en metro? En autobús? A latrines públiques? Déu meu! Contacten amb la gent del país? Entren dins de cases on no hi ha serveis sanitaris? Compren verdures i, sobretot, moltes algues en parades al terra? Van a restaurants on un dinar pot costar 1 Euro? Visiten els barris depriments de la ciutat? Mengen allò que es ven pel carrer? Suposo que al menys veuen els policies que patrullen arreu de la ciutat.

Quan parleu amb algú que hagi estat a Pekín, demaneu-li que ha vist? I si us diu que li va agradar molt, no ho dubteu. Del que sí heu de dubtar és de si realment va conèixer Pekín. El primer empresari del qual parlava em va dir el que li va costar el viatge a la Xina. Evidentment, hotels de luxe, restaurants d’allò més, guia de parla espanyola, etc. etc. En aquests etc. etc. hi podeu afegir tot allò que us permeti la vostra imaginació. Hi ha hotels de luxe allí? Està clar que n’hi ha! Personalment em considero afortunat de tenir la capacitat de saber-me moure a qualsevol nivell social i, per curiositat de coneixement, em vaig endinsar en alguns d’aquests hotels. Poques vegades havia jo tingut la possibilitat de veure per dins un hotel com el Chang Cheng, és a dir “La Gran Muralla”. I per cert que n’he vist molts, fins i tot de moltes estrelles. En aquests casos, si tens curiositat i no n’ets client, evidentment, allí jo no n’era, el que has de fer és anar ben vestit i dirigir-te sense titubeig cap a l’entrada i, sense ni tan sols mirar-te el porter, entrar cap a dins. El poderós econòmicament no té perquè mirar-se un porter. Si te’l mires i veu que dubtes, tot seguit pensarà, qui és aquest? i et preguntarà què vols. En aquell moment estàs perdut, ja pots donar mitja volta i, amb la cua sota les cames, fotre el camp. Si has aconseguit entrar, espavilat a veure què hi fas allí!

On són les llibertats en aquell país? Tots ho sabem! El poble xinès no té consciència del què signifiquen llibertats i drets humans. Estan anorreats i, l’amor al país, quelcom connatural a l’ésser humà, així com la por constant que porten dins del cos, els impedeixen de reeixir i sortir de la situació en què es troben. Gran quantitat de militars i tota mena de policies es poden veure arreu de la ciutat. Tensos, estàtues inhumanes al servei d’un règim que sotmet al país. El mateix règim que permet l’enriquiment d’uns quants a força de sotmetre al poble. Aquests quants, com és evident, íntimament connectats al partit. Aquí hi ha molts estrangers treballant. Són persones altament qualificades. El país els necessita pel seu desenvolupament econòmic. Aquests estrangers venen de països democràtics i accepten de viure temporalment aquí per a obtenir un salari considerable. Ells accepten la situació política del país per simples interessos personals. La majoria són persones que mai en pensat en quedar-se a viure definitivament allí.

El contrast és indignant; veure com tanta gent ha de treballar tantes i tantes hores per a poder sobreviure i, alhora, veure el munt de cotxes de ................. que hi ha allí. Un dia, tot parlant amb la Rose, ella em va dir: a Pekín hi ha quaranta mil Euro-milionaris, volent-me fer entendre que hi havia un nivell econòmic molt alt a la ciutat. En aquell moment no vaig reflexionar que quaranta mil Euro-milionaris corresponia aproximadament a un milionari per cada quatre-centes persones i això en el supòsit que realment fos cert. El que no em va dir és que, els que no són milionaris són pobres, molt pobres. Penseu que una classe mitja, pràcticament no existeix en aquell país. I això a Pekín que és considerat un dels centres rics de la Xina. Què passa amb els milions i milions de persones que viuen al camp. Allí no hi ha Euro-milionaris.

Jo no vull pas negar que el canvi econòmic a la Xina no hagi facilitar una certa millora del benestar social de moltes famílies, les quals han superat el nivell de pobresa extrema en què es trobaven, doncs és veritat que, pel que he llegit, escoltat i vist, sembla que molta gent ha millorat el seu nivell econòmic. El que també cal dir i és cert, és que la riquesa del país està molt i molt mal repartida, doncs, mentre uns han de treballar moltes hores per a poder mal sobreviure, altres poden gaudir d’una economia difícilment millorable. Us diré que, pel fet d’haver estat convidat i haver pogut contactar amb gent benestant, vaig poder anar a un barri on no hi pot entrar ningú si no és sota un control absolut. Són barriades amb tanques a tot el voltant i que per entrar dins t’has de identificar. A més de tenir totes les cases sistemes de vigilància, pels carrers hi ha policia. A cadascuna de les cantonades n’hi havia. Quan vaig entrar en aquell lloc, anava en taxi i, just després d’identificar-me, van trucar a la casa on jo anava per sol·licitar el permís i així poder-hi entrar. Cada casa té un número d’identificació. Molt diplomàticament i, sense fer entendre que era curiositat malsana, vaig arribar a saber quan costava una casa en aquell indret. Aquella família feia aproximadament un any que l’havia comprat. No em van dir el preu en Yuans, sinó en Euros. Molts d’ells utilitzen l’Euro en llurs converses, quan parlen amb un europeu. Sense cap tipus de rubor em van dir: tres cents vuitanta mil Euros. Penseu que si la vida està quatre o bé cinc vegades més barata que a Catalunya, seria com si aquí costés al voltant de d’un milió vuit cents mil Euros, més o menys. És pot considerar que tampoc és res d’altre món. Tot depèn de com es miri, però considerant que estàvem a la Xina, endavant que toquen bastos! Ah! Aquella família no es tenia per milionària! Al menys per Euro-milionària. Ves per on!

Jo no podia entendre que a les entrades dels supermercats hi hagués policies. N’hi ha per tot arreu. És una manera d’imposar un control al poble. Per què tots són joves? Han estat mentalitzats? Creuen fer un servei al país? En general no poden pensar. Semblen persones de poc cervell. Estan hores i hores rígids com estaquirots. No miren a ningun. Semblen estàtues. El poble sap que hi ha un poder, però, tot i tenir consciència que està sotmet, no se sent capacitat per a sollevar-se. Saben que l’estacada seria forta i és per això que ni tan sols ho intenten. Pensen, o millor, saben que no hi ha cap possibilitat. La resignació és constant en les persones. Hi ha una expressió, Mei you banfa, la qual resumeix la incapacitat del poble davant de la realitat. La traducció seria: no s’hi pot fer res. La gent utilitza aquesta expressió per a indicar que la realitat està per damunt de totes les possibilitats dels individus. Es una expressió contraria al lema utilitzat pel poder polític per a promoure els Jocs Olímpics del 2008, Mei you bu ke neng de (no hi ha res impossible). Per tot pots trobar aquesta expressió, fins i tot, pensant i desitjant que hi vagin molts estrangers també està en anglès: Nothing is impossible. Ironia dels dominadors que enganyen al poble. Un altre dels lemes que es podien llegir per tot arreu, sempre en l’àmbit dels Jocs Olímpics era: One world, one dream (Un món, un somni). Res a dir!

La capacitat humana no permet al poble de trobar una solució i per tant no se senten capaços de reeixir. La Xina és i ha estat sempre un país oprimit. Fins i tot vaig arribar a considerar que accepten el destí submisament. El xinès és una persona que pateix, una persona que ha desenvolupat la capacitat de resignació. Viu, sent i, si li queden llàgrimes, plora. Calla i es tanca en sí mateix.

A Pekín el trànsit és absolutament caòtic. El record del trànsit a El Caire em va venir moltes vegades a la memòria. Tot i això, la diferència és molt gran. Aquí només hi ha vehicles de 4 rodes, cotxes, autobusos i bicicletes. Allí, a més, hi ha camells, rucs i vianants envoltats i envoltant-se alhora. Allí, però, el trànsit es mou, ara a la dreta, ara a l’esquerra. Per què respectar els semàfors. En una i altre ciutat n’hi ha ben pocs. Aquí, però, tot es col·lapse constantment. Els cotxes passen d’un carril a l’altre per a poder avançar un altre vehicle. Respectar els ciclistes? No et pensis que a Pekín, si tens el semàfor en verd i, a més, el pas és de zebra, pots passar. Has d’anar molt en compte, altrament t’envesteixen. Cap problema, la llei del més fort. I per mor, si algú vol travessar, els policies de trànsits encara s’escarrassen a enutjar-lo. Una vegada vaig veure com un d’ells enutjava un vianant perquè passava, tot i tenir el semàfor en verd. No vaig entendre el que li deia, però vaig suposar que deia: què no veus que passen cotxes?

L’orgull de ser una ciutat gran els emplena de joia. Al principi de la meva estada allí, tot anant en un taxi, un dia de molt de trànsit, bé perdó, a Pekín el trànsit és sempre caòtic, vaig reflexionar com li podia dir al taxista que Pekín era una ciutat gran, ja que no vaig gosar de dir-li que era una ciutat caòtica. Un cop em vaig fer entendre, haguéssiu vist el somriure que va fer. La boca se li va allargar gairebé un pam i amb el dit gros de la mà dreta em va fer el senyal de la victòria. Aquest mateix orgull, i amb el desig de rebre una resposta positiva, obliga a la gent a preguntar-te amb un to de satisfacció: què et sembla Pekín? Si la resposta no és afalagadora, la cara els canvia de signe i, si és positiva, la boca se’ls allarga fins a les orelles. Penso que aquest orgull és connatural amb qualsevol ciutadà de qualsevol lloc del món. Pensem que si algú, aquí, a casa nostra, ens pregunta el que ens sembla la seva ciutat, generalment esperarà una resposta afirmativa.

Moltes vegades, en el brogit d’aquella ciutat, vaig tenir consciència plena dels privilegis que suposava disposar per a mi mateix de tot el temps del món i poder-me dedicar a allò que em demanava el cos i l’ànima. Al llarg dels tres mesos de la meva estada Pekín, el meu esperit va estar sotmès al canvis emocionals que poden promoure els diferents estats anímics i que, tot i no pas sempre, poden permeten la complaença dels delits sensuals. Estirar-se en un sofà, relaxar el cos, tot deixant que la ment gaudeixi de la profunda voluptuositat d’una vivència, permet assolir plenitud i pau d’esperit, alhora que sentir el bàtec de la pròpia essència personal. A Pekín jo disposava d’un espai ample i solejat. Tenia el que desitjava: temps, llibres, pintures.... Podia entrar i sortir quan volia, pintar, llegir, estudiar.... Van haver-hi moments de perfecte vibració. Tot i l’estrès que produeix aquella ciutat, vaig sentir en molts moments la voluptat de viure, de viure experiències personals en un sojorn que, en un principi, no tenia cap altra finalitat que la de conèixer quelcom de nou. Així, moltes vegades, en el meu estudi i amb la pau i la tranquil·litat que jo imposava al meu cos i al meu esperit i, tot i que no pas sempre, gaudint de la solitud, moltes vegades temuda, però d’altres acceptada i desitjada, jo podia fruir, no només de simples reflexions, sinó d’estats de vibració personal impossibles de definir. Això només s’aconsegueix quan el requeriment corporal i sensitiu s’accentua i l’entorn, tant intern com extern, et permet percebre l’alè que respira el teu esperit. És així que, molts dies, desprès d’haver viscut el batec de la gran orbe, somniant despert la meva pròpia existència, vaig poder gaudir de moments eteris i fugissers, en els quals jo gosava satisfer al meu cos i al meu esperit de significats profunds, temporals i intemporals alhora.

A part d’una petita sèrie de divertiments, pintures sobre paper fetes amb certa actitud lúdica, a Pekín vaig pintar trenta quadres. Cal dir però que són obres en les quals no vaig voler posar un profund esforç de treball i energia. Volia mesurar les meves activitats per a poder sentir profundament aquella ciutat. Havia decidit que l’acte de pintar es limités a un estat vivencial que em permetés, això sí, gaudir de l’acció creativa, sense exigir-me cap esforç de reflexió sensitiva, ja sigui sobre la pròpia tècnica utilitzada, con sobre aspectes purament conceptuals. Tècnicament són obres realitzades sobre paper a base de tècnica mixta. Els treballs realitzats l’estiu anterior a Les Olives em van permetre de disposar d’una tècnica i un mètode de treball que vaig poder aplicar sense gairebé cap tipus d’esforç. Són, en definitiva, obres lleugeres, però, crec, característiques del moment en què em trobava. El cromatisme es limità als pocs colors que voluntàriament vaig decidir de seleccionar, doncs volia que el color estigués lliure de fortes matisacions. Ni les experiències viscudes a la ciutat, ni la quantitat de galeries d’art que vaig visitar, tant a la zona on jo vivia a Cao Chang Di, com no gaire lluny d’allí, a l’indret anomenat 798, on s’hi troben moltes de galeries d’art contemporani, van tenir, malauradament, cap tipus d’influència sobre la meva pintura.

Un cert canvi es va produir, però, en la meva obra artística quan, a principis del mes de desembre, just en el moment de començar-me a interessar per l’escriptura xinesa, vaig descobrir que els seus caràcters, independentment de simples formes del llenguatge escrit, gaudien de valors formals de gran bellesa plàstica. Va ser a partir d’aleshores quan vaig començar a utilitzar els caràcters xinesos, transformant-los lliurement i, com a formes plàstiques, aplicar-los a la meva obra artística. És així que, el que realment em va interessar des d’un punt de vista pictòric fou la forma del propi caràcter, tot i que sempre els vaig utilitzar aparellats, formant una paraula.

Un parell o tres de setmanes abans d’anar a la Xina vaig començar a menjar amb els típics palets orientals. La veritat és que no em va ser gaire difícil. Cal dir que el tipus de cuina asiàtica es serveix de manera que es pugui menjar sempre amb aquests estris. No penseu pas que s’hi pugui menjar un bon entrecot servit tal i com es fa a casa nostra. Un bon dia, al cap d’unes tres setmanes de ser allí, jo em trobava dinant en un restaurant dels que, tu mateix agafes la safata amb el menjar que has comprat i vas a seure en una taula allargada de les que hi caben moltes persones. Tot d’una, vaig reflexionar sobre el que em passava; jo abaixava el cap, apropant la boca al plat. La distància entre la boca i el plat es fa així més curta i és molt més difícil de que caigui el menjar dels palets. Tot just feta aquesta reflexió, aixeco el cap i veig que, efectivament, tots els xinesos feien el mateix. La meva acció havia estat intuïtiva, però funcionava tal i com fan ells. Tot prenen notes d’aquest reflexió, vaig començar a fer l’anàlisi. Ells posen el cap al cim del plat amb la boca de cara avall. La distància entre el plat i la boca es manté aproximadament a un pam. Al llarg d’aquells tres mesos, només un parell de vegades vaig menjar amb forquilla i ganivet. Les dues vegades, fou, està clar, en cases de persones benestants.

Un bon dia, crec recordar que era el 19 d’octubre, just al arribar a Cao Chang Di, el barri on jo residia, vaig veure més cotxes dels que hi havia normalment i molta gent. Al costat del estudi d’art on jo residia hi havia una celebració cubana: el dia de la cultura cubana. Moltes cares hispanes barrejades amb d’altres xineses. L’ambaixador, presentacions en llengua cubana i intèrpret xinesa, balls, salses, etc. etc. i, sobretot, una bona quantitat de menjar. La gent s’afartava com lladres. Pensem que, malgrat que a Cuba hi ha molta gana, tot allò ho pagava el poble cubà. Jo coneixia el director de la galeria privada on se celebrava la festa i amb el qual havia xerrat alguna vegada. Aquella celebració coincidia amb una exposició d’un artista cubà que pel seu currículum, vaig descobrir tot seguit que tenia molt bones relacions amb el govern d’aquell país. Millor de no recordar el nom d’aquell pintor, doncs, amb respecte o amb sense, a la meva ment aflorà una paraula: hipòcrita! Raó? La seva obra, diguem-ne artística, tot i la seva baixa qualitat, mantenia una certa unitat. En el bell mig de la sala, i sense tenir a res veure amb la resta de l’obra, hi havia un retrat de Mao Ze Dong. Tots ho sabem, Xina i Cuba, Cuba i Xina es donen la mà, ara la dreta, ara l’esquerra. En un i altre país, hi ha molta gana. Allí m’hi vaig quedar una bona estona i, fins i tot, vaig fer l’àpat que em va servir de sopar. Quina disbauxa! Constantment en venia a la memòria el fet de que, varies vegades, artistes cubans havien volgut venir a residir al Centre d’art de Les Olives i, si la Fundació Rodríguez-Amat no signava davant de notari que ho pagava tot, viatge inclòs, no podien sortir del país. Aquella celebració va redimir la meva consciència de no haver-ho fet mai. Sempre havia pensat que aquella gent havien de tornar a fer una revolució.

Allí es va ballar salsa, merengue i tota mena de balls llatins. Que bé que ballen els cubans! A un moreno que es movia com els àngels ho farien en el purgatori li vaig preguntar si sabia on es podia ballar salsa a Pekín. La seva resposta va ser contundent: a Salsa Caribe. Un parell o tres dies més tard, quin merder! no vaig trobar el local, ja que, tot i haver buscat l’adreça a Internet, la situació del lloc era enrevessada i em va ser impossible de trobar-ho. Sense abdicar en la meva recerca, tot cercant novament a la xarxa, vaig descobrir, amb més aproximació, la situació del lloc. Un quart de vuit del desprès, dimecres 25 d’octubre, a ballar salsa.

Jo anava a entrar a la sala quan, davant meu, una dona tomba el cap, em veu i torna a enrere per a dirigir-se a mi. En xinès, tenyit d’un anglès desastrós, em va dir quelcom que, a excepció de sleep, no vaig entendre res. Està clar, volia anar al llit amb mi. Ja hi som! una prostituta! La segona cosa que va fer va ser demanar-me diners. La vaig convidar a entrar, a beure i a ballar. No en sabia gaire. Està clar, de ballar! Era una prostituta de ple ofici? No, era una de les moltes dones i noies que, tot hi tenir una feina, no arriben a finals de més a cobrir les seves despeses i fan algun salt nocturn. Això és propi de països en els quals la gent té molts problemes econòmics. És així com, a la porta de la sala de ball Salsa Caribe, vaig conèixer la An Mei Qi. Era una dona més aviat maca, d’uns trenta i tants anys, amb un fill de dotze. Desprès de convidar-la a entrar i seure una bona estona amb una ampolla de vi horrible davant nostre, el qual anàvem batejant amb aigua per a fer-lo assequible a la nostra gola, i una plata de vidre guarnida amb tota mena de fruites i decorada amb filigranes fetes amb la pell d’una xíndria, em va explicar que treballava en una bolera, que era una feina de moltes hores i que cobrava molt poc. A la sala, alguns hispans, no pas gaires, barrejats amb molts xinesos, es movien al ritme d’un petit grup de músics llatins, mentre en Fernando, un moreno, trempat i ben plantat, fent força goig, sense parar ni un sol moment, incansablement i donant instruccions en un castellà caribeny, marcava i ensenyava els passos: salsa, merengue i cha cha cha. En aquell grup ben nodrit hi havia de tot: des de la joveneta que es movia a toc d’àngel, fins l’ànec que no sabia on ficar la pota. Varem estar ballant i, tot i que la An Mei Qi no en sabia gaire, s’hi feia força. Crec que si no hagués estat per mi, aquella dona no hagués entrat en aquella sala. Anava de cacera i em va trobar a mi. La An Mei Qi em va caure bé, es va sincerar i, amb el meu desastrós xinés, varem estar xerrant una bona estona. Al voltant de mitja nit, li vaig preguntar si l’endemà no havia d’anar a treballar i em va contestar afirmativament. Bé, doncs, hauràs de descansar, li vaig dir. Desprès de preguntar-li quan li pagava un client, li vaig donar 300 Yuans, (uns trenta Euros). Poc s’ho esperava ella, doncs era més del que cobrava d’un client. Al sortir fora de la sala, vaig cridar un taxi i vaig donar-li 50 Yuans més. En el moment d’acomiadar-la, tot fent-li un parell de petons, vaig veure que els seus ulls s’havien humectat.

No vaig tornar a aquell local. Vaig tenir el pressentiment que ella hi tornaria i em va fer por de retrobar-la. La delicadesa del moviment del seu cos, el to deferencial del seu parlar i la lluentor dels seus ulls, entre d’altres atractius, hagueren pogut fàcilment crear en mi sentiments difícilment controlables. Teòricament, la prostitució està prohibida a la Xina. Hipòcrites! Aneu a partir de mitja tarda fins a ben entrada la matinada al voltant del carrer Sanlitun, anomenat també Sanlitun bar street i ho veureu. Ah! Diem-ho tot! és el carrer al voltant del qual hi ha totes les ambaixades estrangeres.

Per si la pròpia vida de la ciutat no fos suficientment agressiva, pels carrers, en els halls i al costat dels ascensors de tota mena d’edificis comercials, oficines o altres, en els autobusos i, en definitiva, per molts llocs de  la ciutat, hi ha pantalles de televisors amb constants imatges que no tenen cap altra finalitat que la de mentalitzar al poble. No us podeu pas imaginar el nombre d’imatges que vaig arribar a veure enaltint i beneint els Jocs Olímpics de Pekín, lloant el país i, conseqüentment, el partit al poder, bé, l’únic que hi ha. En aquelles pantalles, tantes i tantes persones rient feliçment i tot, en absolut contrast amb la realitat del carrer: gent esgotada física i psíquicament. Combinant-se amb aquestes imatges, anuncis agressius i espectaculars fent ús d’un gran domini de recursos tècnics de la imatge. Així, quan estan esperant de pujar a l’ascensor o bé, tot anant en autobús o, senzillament, anant pel carrer, la gent està constantment metrallada amb imatges agressives, ferotges. Les imatges d’atletes gaudint de les victòries en eren la vedette. Una de les pantalles que més recordo va ser la que hi havia, suposo que avui encara hi deu ser, a la Wangfuting datie, un dels carrers més transitats de Pekín. Sense voler exagerar, tot dient-ho a cop d’ull, aquella pantalla no feia menys de 8 metres de llarg. A sota de la pantalla hi havia un carrer on passaven cotxes amb el conseqüent perill pel nombre de gent embadocada que s’hi encantava.

Just al arribar a Pekín, la Rose em va aconsellar de no agafar autobusos. La raó que em van donar era simplement que el taxis eren molt econòmics i molt més ràpids. Vaig creure que va pensar que per a un occidental amb Euros a la butxaca, no tenia cap sentit anar amb un altre tipus de transport públic que no fos el taxi. Va ser per aquesta raó i pel fet que també m’havia comentat que les connexions amb autobús des del barri de Cao Chang Di eren molt deficients que, al principi de la meva estada allí, jo només agafés taxis. Ben aviat me’n vaig adonar del per què d’aquells consells i vaig entendre que la Rose va creure que jo no suportaria la realitat del transport públic: grans cues en els autobusos amb monstruoses aglomeracions de gent de pertot. Moltes hores dins dels autobusos. Sí, heu llegit bé, he dit hores i, a més, anant com sardines en una llauna. A Pekín, tot i els seus més de quinze milions de persones, només hi ha tres línees de metro. En aquell moment i degut als Jocs Olímpics se’n estaven construint dues més. La programació de la modernització de la ciutat no havia previst una gran xarxa de metros i el creixement urbanístic ha estat absolutament caòtic.

Els taxis circulen sobretot per les grans arteries que s’han anat obrint per tota la ciutat. Calia anar molt en compte i jo, sempre seient al costat del conductor, anava seguint el recorregut amb un plànol de la ciutat a la mà per a fer-li veure que controlava el trajecte i, així, evitar la picaresca que fan molts, d’anar donant voltes per a fer més car el trajecte, tal i com, segons em van dir, feien molts taxistes. Jo mateix, un parell de vegades vaig haver de dir a un parell de taxistes que no seguien el recorregut correcte i, sense més, el van canviar.

Molts dels barris vells i antics de la ciutat han estat enderrocats i ho continuen amb els que encara queden. Eren barris de cases de planta baixa, molt depriments i sense cap tipus de servei. En els seus llocs han construït i continuen fent-ho, grans vies de circulació i edificis molt alts per a diferents usos: oficines i habitatges. Els nous habitatges, petits i sense gaire confort, han estat construïts molt precàriament en edificis que semblen ruscs d’abelles. En aquest edificis es poden veure aparells d’aire condicionat a cadascun dels habitatges i això degut a la forta calor que fa a Pekín al llarg de l’estiu.

Una de les experiències viscudes gràcies a la Wei va ser la d’assistir a un casament pertanyent a la classe social treballadora. Molts varen ser els aspectes que varen commoure el meu esperit. D’una banda la forta influència occidental, doncs, per sort o per desgràcia, el món no desenvolupat continua mirant cap a Occident. La Xina, sobretot degut al seu desenvolupament econòmic, està immersa en una carrera frenètica cap a Occident. El vestit de la núvia, així com molts altres aspectes de la cerimònia estaven tenyits de color occidental. Un dels fets que més va colpir el meu esperit fou que la núvia es presentà vestida amb el típic vestit blanc, tan comú a Europa, per cert molt simple. Un cop, però, la cerimònia acabada, es retirà per a canviar-se i sortí vestida amb un meravellós vestit roig fins els peus, típic de la vestimenta xinesa: quina meravella! Aquella noia no sabia estar dins del vestit blanc amb una mitja cua, sabia, però, moure’s meravellosament dins del vestit xinès. Després de la cerimònia que es feia en el mateix local que el dinar, va començar a sonar música lleugera americana. Quin desgavell! vaig pensar.

Abans d’anar cap al casament, la Wei em va aconsellar de no vestir gaire bé ja que la gent va vestida de carrer pel simple fet que no en tenen d’altre. I anar vestit de carrer és com a casa nostra anar vestits de pobre. Al arribar al local, una mena de restaurant, cadascú seia allà on volia. La Wei, abans de seure em va dir que havia de fer el, diguem-ne, regal: 200 Yuans, una mica menys de 20 Euros. La gent ajuda pagant un tant, al voltant de 100 Yuans, uns 10 Euros per persona. En el meu esperit aquella quantitat em va semblar ridícula, tot i que ella em va continuant dient que era el que la gent donava. Pensem que molta gent, treballant i treballant moltes hores, no guanyen més de 1000 Yuans al mes, aproximadament uns 100 Euros. Tot i això, vaig posar mà a la cartera i li vaig dir: afegeix això! Li va semblar molt, però ho va fer. Aleshores es va apropar a una taula que hi havia just al costat de l’entrada i va entregar els diners. Vaig veure la cara de sorpresa de la persona que els rebia i, tot seguit, em va mirar mig somrient.

Les taules eren per a 8 o 10 persones. Al cim de cadascuna de les taules hi havia un gran vidre que, empenyent-lo, voltava, a fi i efecte que tots poguéssim menjar dels mateixos plats. Nosaltres mateixos havíem d’empènyer el vidre i fer-lo voltar. És així que, els plats, col·locats sobre el vidre, anaven girant i nosaltres agafant el menjar amb els palets. El fet de què no hi hagin plats individuals és molt i molt comú a la Xina. Jo, personalment, menjant amb altres persones, sempre ho vaig fer així. En els restaurants amb taules per a dues, tres o quatre persones no hi ha cap mecanisme que volti i cadascú allarga la mà amb els palets per agafar el menjar. És com el que es fa aquí a Catalunya amb l’amanida, però allí amb tots els plats.

Al entrar en el restaurant, sobre les taules, a mena d’entrant, hi havia quatre plats. En un hi havia pipes de gira-sol, en un altre cacauets, en el tercer hi havia galetes i en el quart cigarretes. A la Xina, avui encara només fument els homes, dones cap. Evidentment, em refereixo a la classe treballadora. El mateix que passava a casa nostra als anys cinquanta i principis dels seixanta.

Just després d’haver-se acabat la cerimònia, les cambreres, sempre noies molt jovenetes, jo he de suposar per què deuen cobrar molt i molt poc, van començar a portar el menjar. Allí hi havia una absoluta barreja de gustos i si em pregunteu el què, només us podré dir que, pràcticament tot era verdura i algues. Carn? Per Déu que és molt cara! Fou aleshores quan els nuvis anaven de taula en taula saludant a la gent i agraint el haver anat al casament. La núvia amb els meravellós vestit xinés, roig, fins els peus, estava radiant, tot i no tenir una fesomia massa maca. Per beure només hi havia té, aigua i coca cola. Brindàvem amb coca cola. No hi havia ni vi ni cava. Essent els preus astronòmics, la gent, ni tan sols es planteja de comprar-ne. És per això que no han desenvolupat el gust per a aquest tipus de begudes. 

Un dia, al voltant de mitjans de desembre vaig escriure un e-mail a un amic, tot dient-li: El clima aquí es esgarrifós. Hi ha moltes boires, la qual cosa produeix una pol·lució absoluta. A vegades sembla que el aire es pugui tallar amb un ganivet. Per tot arreu hi ha males olors. Els transports públics són caòtics. El trànsit és realment de bogeria. Fa un parell de setmanes em vaig passar més de dues hores en un autobús a on no hi cabia ni una agulla. Anàvem com sardines en una llauna. No entenc com tenint tot el sud de la Xina amb una climatologia fantàstica han promogut el renovament d’aquesta ciutat.

Just l’endemà d’enviar aquest e-mail, creieu-me, no exagero, em vaig passar més de cinc hores en autobusos. Com va ser?. Primerament us diré que si hagués agafat un taxi, m’hagués costat no més de vuit o deu Euros. La meva dèria, però, de viure la realitat del país, no m’ho va permetre i, amb la Wei, varem anar a visitar una tia d’ella. Per anar allí varem haver d’agafar tres autobusos. Sí, tres per anar i tres per tornar. Increïble, però és veritat. Exactament cinc hores i sis minuts fou el temps cronometrat que varem necessitar per anar i tornar. Fantàstic! Està clar! Una experiència per a no tornar-la a viure mai més. Amb un cop n’hi ha prou.

En un dels tallers d’artista que vaig visitar, vaig conèixer un escultor italià resident a Pekín des de feia 4 anys, Alessandro Rolandi. La seva dona era una d’aquelles persones amb certa especialització que necessita el país. li vaig comentar que estava prenent notes per a escriure les meves reflexions sobre l’estada a Pekín. La seva resposta va ser concloent: Quan arribes aquí, escriuries un llibre, al cap d’un any només un article, al cap de dos, no escriuries res. Les seves paraules em van fer reflexionar. Quin significat tenien? Els nous descobriments et porten a sentir noves vibracions que, un cop assolides, formen part de la quotidianitat. A partir de llavors, les impressiones no tenen el sentit del fet novador i perden moltes de les connotacions que originàriament se’ls donava. Sortosament, aquest no va ser el meu cas, ja que, l’impacta rebut al arribar a Pekín i les posteriors vibracions produïdes per la captació de noves sensacions es van allargar durant tota la meva estada en aquella ciutat ja que no vaig tenir temps per a caure en una rutina quotidiana.

És així que, la meva sort de no haver caigut en la rutina de la vida de la ciutat, degut a la curta durada de la meva estada a Pekín, a diferència del que li va passar a l’Alessandro Ronaldi, m’ha permès de reflectir en aquests fulls moltes de les experiències viscudes allí. És evident, també, que al llarg dels tres mesos n’hi van haver d’altres, entre d’altres visitar La Gran Muralla, com la podia deixar de banda? no m’ho hagués perdonat, però, he considerat que moltes d’elles enfarfegarien aquest escrit i s’han quedat en el tinter. Avui ja hauríem de dir: s’han quedat a l’ordinador.

Tal i com he manifestat abans i que, fins i tot algú em va preguntar alguna vegada, és, què hi feia jo a Pekín? En realitat, avui encara no ho sé ben bé, però, l’estiu anterior abans d’anar-hi, jo havia estat molt atrafegat en el Centre d’art i necessitava un retrobament personal, la qual cosa, cal dir-ho, la vaig trobar en aquella ciutat i això no pas perquè em sentís envoltat de solitud, ja que la pròpia galeria on jo tenia el meu estudi d’art, l’escola on estudiava xinès i els artistes amb els quals em vaig poder relacionar, així com haver conegut a la Wei, no permetien marcar en mi un simple estat de solitud. El fet però de no tenir cap obligació i, alhora, poder disposar d’un espai de retrobament personal, el meu estudi, permeteren el que jo, conscient o bé inconscient, cercava amb la meva estada a Pekín.

Molts viatges han estat acompanyant-me en el meu recorregut per aquest món. Molts d’ells m’han impressionat més o menys gratament. D’altres han estat més lleugers i superficials, Pekín, però, ja sigui pel meu estat personal abans d’enfrontar-me amb aquella ciutat, ja sigui pel desencís que va recaure sobre el meu esperit quan vaig començar a sentir la seva realitat, va crear en mi estats anímics moltes vegades contradictoris en ells mateixos. És evident que estic molt i molt satisfer d’aquella estada, però no pas per les satisfaccions superficials que em va produir, sinó per la manca de passivitat, envoltada, ara d’indignació, ara de joia, que em va permetre Pekín i, sobretot, per haver assolit un coneixement que altrament no hagués pogut assolir. El meu coneixement de la Xina, en aquests moments s’està ampliant molt i molt pel fet de poder veure cada dia un canal televisió xinès no emetent des d’aquell país, sinó des d’un país democràtic. El canal, que en un principi tenia la finalitat de que la Wei pogués contactar un xic amb la llengua i la cultura del seu país, s’ha transformat per a mi en una eina de coneixement de la Xina, Taiwan i Hong Kong des d’una visió lliure i democràtica. Els tons d’indignació que a cops respira el meu esperit, estan sotmesos a la impotència de poder fer quelcom. És una mica la resignació que pateixen milions i milions de xinesos i, està clar, de persones de molts altres països del món. D’una cosa n’estic plenament convençut i és de que el països dits democràtics només tenen interessos propis enfront dels països oprimits i no manifesten un interès real en ajudar-los, sinó, simplement, en obtenir beneficis que els puguin afavorir. Aquesta meva última reflexió es pot extrapolar, evidentment, a molts i molts països d’arreu del món.

Amics, si algun cop aneu a la Xina, tingueu consciència plena de què aneu a veure. Us podeu, està clar, limitar com fan molts turistes, a gaudir de les seves meravelles, però sapigueu que, la Xina és molt més que no pas allò. És un país que pateix, un país oprimit des de fa molts i molts segles, un país on, avui, la manca de llibertat i de drets humans continua eternitzant-se. Esperem i desitgem que no sigui per sempre més.

Finalment, tot i que crec que no seria necessari, he de manifestar que aquesta ha estat la meva experiència i no pas la de qualsevol altra persona. Si algú n’ha tingut una altra, cal respectar-la, però que ningú pensi que he mentit. El que he fet ha estat, senzillament, expressar per escrit una vivència; l’experiència personal d’haver viscut tres mesos a Pekín, durant la tardor del 2007.

Jordi Rodríguez-Amat