L'ÍNDIA

Jordi Rodríguez-Amat

Copyright: 2005 Jordi Rodríguez-Amat

Aquest text ha estat registrat en el Registre de la Propietat Intel·lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya

L’1 de gener del 2005 vaig arribar a l’Índia via Londres amb la curiositat de conèixer un país del qual en sabia l’essència però no pas la consciència. Tot just arribar-hi vaig poder constatar l’existència, coneguda que no pas viscuda, d’una civilització completament diferent de l’occidental. La fesomia de les persones - pell fosca, cabells negres, ulls curiosos de mirada profunda -, el bullici del carrer - gent movent-se d’ací allí, d’allí ací -, els autobusos, els rickshaws, a més de tants i tants altres trets característics d’aquest país, tot plegat se’m presentava sobtadament davant meu. Allí hi havia tot el que jo només havia pogut preveure i que, ara, s’oferia obert de bat a bat als meus ulls; l’Índia, la autèntica, no pas la de plastilina, postals i documentals. Després de patir les primeres escomeses produïdes pels trets distintius del propi país i resistir estoicament les sobtades i inesperades impressions sensitives, temps no em mancà per endevinar que em seria ben fàcil enamorar-m’hi, de la manera com qui, eixelebrat però amb continència, s’enamora intensament.

Les imatges i els coneixements no vivencials que es poden adquirir de les coses, en aquest cas concret d’un país, no permeten abastar el saber sensitiu que s’assoleix per mitjà de vibracions generades directament per vivències personals. Aquest coneixement sensitiu i no pas cognoscitiu s’adquireix, o no, segons els interessos personals, i, sobretot, segons les predisposicions de cada individu abans d’enfrontar-se amb la realitat que la genera. Al llarg dels dos mesos que va durar la meva estada allí, i posteriorment, vaig intentar d’analitzar les raons per les quals aquell país va produir en mi una tan gran estima i, alhora, tan fortes vibracions sensitives.

L’Índia és un país de pobres, d’indigents, de pidolaires, però l’Índia és també un país d’amor i d’espiritualitat. Un país en el qual la tolerància, el respecte i la consideració envers el visitant nou vingut permet dilatar l’esperit de qualsevol persona capaç de consentir els trets que la caracteritzen. Lluny encara del món occidental, tot i que apropant-s’hi, l’Índia és un país que manté la tradició secular de la seva història humana. Un país on la gènesi de l’espiritualitat i del pensament filosòfic s’inicià molts segles abans de l’era cristiana. L’existència dels seus déus, alenant al llarg dels segles i no pas encartonats i rígids, així com la profunditat dels seus pensadors, fan de l’Índia un dels països amb més llarga tradició espiritual i humana.

La suggestió esdevé sempre un element determinatiu de la nostra predisposició a acceptar els fets i les coses que, esperada o inesperadament, aflorant davant nostre. És un estímul determinant a l’hora de decidir estimar o rebutjar. Jo us he de confessar que la meva predisposició va ser absoluta i això em va permetre d’estimar un país que per a molts altres visitants se’ls presenta feréstec i depriment.

A l’Índia, homes i dones, joves, petits i grans, irradien humanitat pels descosits i creieu-me, de descosits n’hi ha molts. És veritat que, vivint en un món occidental, opulent i ric, sobta de ben antuvi aterrar a l’Índia, un país de contrastos absoluts. Passar en pocs metres, conseqüentment en un temps físic relativament curt, dels més formosos monuments creats per l’ésser humà a la misèria més absoluta en la qual difícilment pot, molts no ho aconsegueixen, sobreviure una persona, exerceix un fort impacte que pot fàcilment predisposar al rebuig.

Avui, poques setmanes després de tornar de l’Índia, permeteu-me de confessar-vos que n’estic enamorat. Sé que els amors són fluctuants, apareixen i desapareixen. N’hi ha però que mantenen l’alè viu i són de llarga durada. I amb franquesa i amistat, permeteu-me un consell; si aneu a l’Índia, regategeu i pregueu i, si sou pobres, pidoleu. Que pregar no us avergonyeixi. Despulleu-vos de tot el materialisme que el món occidental us hagi pogut afaiçonar. Renuncieu a qualsevol prejudici que us sotmeti a interessos materials i allibereu la vostra ànima, elevant-la a les esferes de la més alta espiritualitat.

I, si us sentiu incapaços de pregar, creieu-me, no aneu a l’Índia. Si no voleu despullar-vos del tint amb que us ha tenyit l’occident, creieu-me, no aneu a l’Índia. Si no us sentiu capaços de somriure, no aneu a l’Índia. I, sobretot, si no voleu que l’espiritualitat gronxi el vostre esperit, creieu-me, no aneu a l’Índia.

CIUTATS SAGRADES

El ressò espiritual de les persones s’ha traduït gairebé sempre al llarg de la història en espais sagrats, i a l’Índia n’hi ha molts. Elements naturals esdevenen aquí indrets de culte i veneració: muntanyes, arbres, rius, i fins i tot ciutats sagrades. Juntament amb Varanasi, Puri, Somnath Ujjain i moltes altres, Pushkar n’és una. Les aigües del seu llac permeten l’ablució de milers de pelegrins que, any rera any, s’hi apropen per a la purificació de llurs ànimes. És allí on Brahma, després d’haver creat Déus i Univers, s’ancorà al voltant del llac sagrat per a esdevenir etern.

L’Índia és un país eminentment vegetarià, però a Pushkar la prohibició de menjar carn és absoluta. La prohibició no es limita a la carn, sinó que s’estén a l’alcohol i a qualsevol tipus de substància estupefaent, droga i tabac. En un gran cartell dirigit obertament al turista vaig poder llegir, a més d’uns consells, algunes de les prohibicions que s’exigeixen a tothom en aquesta ciutat sagrada. El cartell, redactat en anglès, entre altres prohibicions i recomanacions, deia: Drugs, alcohol and no vegetarian food are strictly prohibited. Photography of bathing pilgrims in holy lake is strictly prohibited. Footwear has to be remove 30 feet away from bathing ghats of the holy lake. Do not embrace in public and dress up respectfully. He de dir que a part d’alguns turistes irrespectuosos, molt pocs, tothom observava aquestes i altres normes.

En aquesta ciutat, visitants i residents descobreixen, dia rera dia, com l’esperit es dilata i l’espai, imperceptible a qualsevol dels cinc sentits primaris, esdevé infinit. El temps gaudeix aquí d’una temperatura impregnada d’humanitat i, juntament amb l’espai, conforma una dualitat còsmica. A l’Índia, el temps respira història i des del principi de la humanitat forma amb els déus un maridatge perfecte, ja que és etern, i els déus, tot i haver nascut, són immortals; són els únics fills de la immortalitat. No només a Pushkar, sinó que a qualsevol indret, l’hindú fon el temps amb l’espai per a retrobar-se a si mateix i poder així comunicar-se amb els déus.

Tot i el fort estímul d’occidentalització que pateix l’Índia, els déus no volen allunyar-se de la gent per deixar pas a la modernització i a Pushkar, sense ser patrimoni privatiu d’aquesta ciutat, hi trobem temples per tots els racons. Cal dir que, independentment dels grans edificis sagrats, majestuosos, creats per la força del esperit humà i que trobem arreu, un temple pot ser una simple imatge d’un déu enganxada a una paret, en un racó d’un carrer, a la llinda d’una porta, sota un balcó o a qualsevol altre emplaçament com pot ser un arbre sagrat. Qualsevol indret és bo per a acollir-ne un: cases, botigues, frontals d’autobusos. Per tot respires la flaire d’unes flors i l’olor penetrant de l’encens. I, davant, al costat, tot passant, agenollats o bé asseguts al cim de les cames en estat de meditació o pregària, un home o una dona, jove o gran, meditant o pregant, mentre les olors de les flors o de l’encens envaeixen l’espai.

Fou en aquesta ciutat on vaig veure un temple curiós, molt curiós: un cul-de-jatte, un home sense cames muntat sobre un tauler de fusta amb quatre coixinets i davant seu, sobre la mateixa fusta, la figura d’un déu envoltada de flors i fumejant d’encens. Amb les pròpies mans sobre el terra, l’home impulsava aquesta mena de patinet i es desplaçava pregant i pidolant, dues de les ocupacions més comunes a l’Índia.

En aquesta ciutat hi trobem una miscel·lània de gent vinguda d’arreu del món, uns fugint d’occident, d’altres, a la recerca d’una espiritualitat perduda o mai assolida. I entre tot això, el turista, allunyat de tota recerca espiritual, es mou curiós per conèixer aquest món com a simple espectador. A Pushkar, com en moltes altres ciutats índies, més que a qualsevol altre indret del món, la necessitat de sobreviure acomoda els espais a les demandes del moment; botigues, restaurants, hotels i tota mena de negocis emplenen els carrers. Qualsevol persona amb més o menys capacitat intenta d’inventar el seu mitjà de vida. Venedors ambulants, captaires, engatussadors, vers o falsos religiosos oferint-vos la pròpia salvació i la dels vostres parents, tots, uns i altres, fent de l’espiritualitat i de l’espectacle religiós un mitjà de subsistència. Són persones que, tot i revelar un alt grau d’espiritualitat, intenten vendre al turista productes amb un alt benefici, fins i tot amb astúcia i engany: religió i negoci són empreses absolutament diferents una de l’altra. Aquí no es pot valorar la consciència de l’individu amb els mateixos paràmetres que faríem en una altra cultura; sobreviure a l’Índia no està a l’abast de tothom.

I al costat de tot aquest tràfec, pelegrins i residents, joves i grans, despleguen llur espiritualitat al voltant del llac sagrat. Apropar-se calçat als déus és una ofensa. Les sabates estan en contacte amb els carrers profans i bruts i un espai sagrat no pot ser difamat. És així que, després de treure’t les sabates i escometre, tot baixant peu nu, les escales que envolten el llac, un pur espectacle visual se’ns presenta als ulls: centenars de pelegrins oferint llurs rituals religiosos a les aigües sagrades, no ja com un simple acte expiatori, sinó més aviat com una ofrena que permet mantenir vius el respecte i l’amor envers el déu. N’hi ha qui, un cop haver ofert un grapat de flors al llac, submergeixen tot el seu cos dins les aigües, d’altres, agafant aigua amb les mans la deixant caure poc a poc com si fos un brollador. Tots, uns i altres, es mullen front i ulls, en una mena d’autobenedicció. És molt fàcil per a l’espectador amb un cert grau de sensibilitat sentir en aquest indret fortes vibracions enfront de tanta espiritualitat.

En el meu periple per l’Índia vaig arribar a Vanarasi. Aquí, l’Índia profunda, autèntica, secular i viva se’m presentà en la seva màxima sublimitat. Fou en aquesta ciutat a la riba del Ganga quan, un bon matí, just abans que les primeres clarors de l’albada interrompessin el meu somni, una gernació m’envoltà, es movia agitadament, m’empenyia d’ací allí i d’allí ací, esmorteint la meva racionalitat. Una nena passa, somriu, un rickshaw et vol vendre el seu servei, una dona amb mil i més colors es mig tapa la cara amb un vel de seda roig, transparent, puntejat de brodats daurats. De sobta, el somni s’esmicolà i la llum del primer matí trucà a la porta de la meva habitació mig oberta a la terrassa que s’obre sobre la riba esquerra del Ganga. Eren les primeres espurnes del dia que m’oferia endinsar-me novament pels carrers estrets del chowk, per la riba del seu riu i gaudir en qualsevol indret de la ciutat de mil i un somriures; la ciutat consagrada a Shiva s’oferia exultant davant meu. El desig batia el meu cor anhelós d’arribar a la fi del dia i sentir-me dir: els déus m’han ofert novament una jornada admirable.

El Chowk és un barri bulliciós format per centenars de carrerons estrets i petits entrecreuant-se i on el visitant s’hi perd irremeiablement. Cap mena de vehicle, ja sigui a motor o bé a tracció animal o humana hi pot accedir. Només el visitant coratjós s’hi endinsa per a esgarriar-s’hi i d’on l’únic mitjà per sortir-se’n és seguint les instruccions dels propis habitants. Realment és un plaer per als sentits gaudir d’aquell entorn feréstec, fosc i humit, on éssers humans conviuen amb vaques, cabres, gossos i rates esgarrapant tots plegats aquest i aquell racó ombrívol i ple de deixalles orgàniques i altres. Un espai que molts trobarien repugnant, fastigós, immund i d’on ben segur sortirien foragitats. Olors i encens pels centenars de temples que s’hi troben es barregen amb les pudors en un espai on al sol li és privada l’entrada i només en alguna petita placeta se li obre el pas per a arronsar-hi el nas.

Tot el barri és un gran basar amb botigues molt petites i on el bullici hi regna amb plenitud d’un extrem a l’altre. Venedors de tota mena anuncien amb veu potent llurs mercaderies i, de sobta, pregant i proferint cants religiosos, apareix un reguitzell de gent seguint quatre homes portant un palanquí, al cim del qual un cadàver embolicat amb un sudari blanc i cobert per un altre roig amb elements daurats. El palanquí és portat pels mateixos parents del mort camí del Manikarnika ghat, conegut també com el burning ghat, l’escenari de les cremacions humanes, situat a la riba esquerra del Ganga. Per arribar fins el lloc de les cremacions només cal seguir-los, o bé deixar-se conduir per la flaira de carn rostida que envaeix l’espai quan ens hi apropem.

La fusta per a les cremacions no pot arribar pels carrers estrets del Chowk i ho fa en barques pel riu. Els troncs són col·locats unidireccionalment en cadascuna de les diferents capes, entrecreuant-se d’una capa a l’altra per a mantenir-ne l’estabilitat. Al cim s’hi col·loca el mort embenat pel sudari i els mateixos parents encenen el conjunt, calant-li foc. En aquest indret, on el foc sembla no haver-se apagat des de fa milers d’anys, he vist més d’una dotzena de fogueres cremant alhora. La quantitat i qualitat de la fusta depèn de la capacitat econòmica dels familiars del mort, però, sigui quina sigui una o una altra, un cop la fusta ha cremat, la cendra, amb les restes del cos mal consumides, és llençada al riu, després d’extreure-li les possibles peces d’or, joies i/o dents, que se li haguessin pogut deixar al mort. He vist restes humanes, cranis, ossos i vísceres, mal cremades surant pel riu, esperant que les aus rapinyaires rematin la feina mal enllestida pel foc. I en mig d’aquest espectacle banyant de foc tot l’espai, sobretot a l’hora del capvespre, gent movent-se portant llenya i construint un altre tabernacle de la mort, familiars, vaques, gossos, curiosos i bandolers de turistes, intentant d’extreure’ls-hi diners, aprofitant l’emoció generada per aquest espectacle dantesc.

L’hindú creu que amb la cremació els elements en què està compost el cos es reconstitueixen per efecte del foc i, així, el seu cos es purifica per a poder accedir al nirvana. En edificis veïns i pels carrers propers a aquest lloc, infeliços, indigents miserables i malalts terminals, estirats pel terra o sobre lliteres, esperen el seu torn per a poder-se alliberar del cicle de les reencarnacions. I no gaire lluny d’aquell indret, amb una vaca morta i pudent en el bell mig del riu, gent banyant-se per accedir a la purificació per mitjà de l’ablució. Amb excrements i tota mena de brutícia surant pel riu, he vist gent, sense cap aprensió ni repugnància, bevent-ne aigua, acomplint així el ritual sagrat.

Les ablucions amb aigües sagrades són a l’Índia uns dels grans rituals religiosos, i el Ganga, el riu més sagrat de l’hinduisme i ben segur sobre la terra, passa per Varanasi. És allí on a qualsevol hora del dia i de la nit s’hi troben homes i dones de totes les edats satisfent el Puja sagrat. Depenent de la secta, o de costums locals, regionals o altres, l’hindú acompleix generalment l’ablució cinc vegades per dia. La més important és la que es celebra a primera hora del matí, just abans de la sortida del sol. Tot i petites diferències, el ritual es satisfà immergint-se fins a cinc vegades en les aigües i pronunciant el Mantra corresponent. El Mantra pot ser pronunciat en silenci com un pensament o bé emès en veu alta, parlant o cantant.

Una nit, pocs dies desprès d’arribar a Varanasi, dues o tres del matí, una veu, potent i melòdica alhora, em desvetllà. Vaig sortir a la terrassa oberta sobre el Ganga i, just sota meu, un home es banyava completament nu. Gesticulant i amb els braços alçats, cantava a ple pulmó. La lluna, encistellada encara, es reflectia sobre les aigües tranquil·les del riu. Per un moment em va tocar el torn de sentir-me el déu Shiva gaudint de la plenitud d’aquell espectacle.

El Dasashwamedh Ghat, focus de la vida religiosa a Varanasi, és el lloc on es desenvolupen a qualsevol hora del dia i de la nit tota mena de rituals i cerimònies religioses, a més de ser el centre neuràlgic de la ciutat. Desprès del casament, els nuvis, rics, pocs ja que no hi ha gaires, i pobres, n’hi ha molts, s’apropen al riu per a presentar-li tota mena d’ofrenes i, auxiliats per un oficiant, requerir-ne la benedicció. En aquest indret són nombrosos els gurus que, asseguts en els seus sofàs i sota un gran parasol, esperen el devot per a administrar-li els ensenyaments i les directrius del seu lideratge espiritual. I en el bell mig de tot hi trobem una gran gernació; indigents, captaires, homes i dones, petits i grans, venedors de tot i més, barbers treballant asseguts per terra o oferint-te els seus serveis, uns i altres, sacsejant cos i ànima, i envoltats per vaques ensumant i ferumejant alhora. Fou en aquest indret on vaig veure un home sense cames i una vaca menjant del mateix plat. Ignoro si l’home, considerant l’aspecte sagrat de l’animal, no gosava foragitar-la, o bé acceptava plenament la seva complicitat.

Desconec si la meva percepció fou una realitat sensorial o bé simple suggestió personal, però Varanasi, tot i el gran tràfec de gent, vehicles i animals de tota mena que emplenen carrers i places, se’m presentà en un estat absolut de pau i de tranquil·litat. L’espiritualitat hi és per tot i, a l’hora del capvespre, quan les llànties s’encenen per milers i les llums confabulen amb les ombres de l’hora baixa, músiques i ritmes, cants i pregàries, sonors i silenciosos, emergeixen del ventre de la ciutat per a, just al costat del Ganga, desvetllar Shiva amb un dels rituals religiosos més sincers que es puguin oferir a un riu i que jo, personalment, hagi pogut contemplar dels meus ulls.

LA DONA

Un dels gran encants que s’ofereix obertament al visitant en aquest país són les dones. El color de la pell contrastant amb els saris que saben lluir amb un tarannà majestuós, les fesomies amb expressions rialleres i, per sobre de tot, els ulls, uns i altres esdevenen elements enriquidors de sensacions percebudes pel visitant que s’endinsa per qualsevol carrer de qualsevol ciutat d’aquest país.

No totes les dones a l’Índia et miren directament als ulls, però si ho fan, descobreixes la lluentor de la innocència. La brillantor dels ulls d’una dona hindú reflecteix el perfum de tot l’orient. I si, sovint, tot passant, ensopegues la mirada furtiva d’una noia maca, arracades i collaret d’or, el seu rostre s’enjoia i t’ofereix, llavis emporprats, un petit somriure captivador. Amb gratitud sincera li respons amb un altre somriure, amable i encisador. És hindú, en cap cas musulmana. Ho reconeixes en la lluentor dels seus ulls i en la llargada del seu somriure. Les noies musulmanes a l’Índia, i ben segur a qualsevol altre indret del món, són retretes i un cop s’apropen o han assolit l’estat de maridatge, el món desapareix dels seus ulls i els colors dels seus saris, tot i que no sempre a l’Índia, es tenyeixen de foscor.

Aquí, la dona, delicada en comportaments, excel·leix d’ornaments i atractius. Les joies li engalanen tot el cos; anells - mans i peus -, braçalets, quants més millor. N’he vist amb els braços coberts; polseres - canells i turmells -, collarets, d’allò més, arracades i, fins hi tot al nas, travessant la bossa nasal esquerra, una gran anella d’or, a vegades un simple puntet daurat, d’altres, lligada amb l’arracada per una cadena d’or. Una dona hindú necessita la bellesa de les joies per amortir la seva pròpia.

Vesteix amb elegància i sap moure el cos amb saviesa i delicadesa i la seva sensibilitat, sempre impregnada d’ingenuïtat, li permet lluir el sari amb exquisit refinament. Plens d’exuberàncies cromàtiques - verds, blaus, rojos ... - i brodats amb infinites formes empedrades de lluentons, els saris llueixen al sol llurs vocacions cromàtiques, emplenant de llum i de color els espais. A la dona índia se la veu poques vegades sola pel carrer, ho fa gairebé sempre acompanyada d’una altra o bé en petits o grans grups, els quals engalanen llums i ombres composant una formosa simfonia cromàtica, un pur plaer per a l’ull. Però, ocasionalment, coincidint amb qualsevol celebració, perd el pudor i lliure el seu somriure. Llavors, l’exultació l’envaeix i la seva veu i el seu estat d’esperit s’emplenen d’eufòria i de goig.

El color fosc de la pell, conjuntament amb uns cabells llargs, no sempre deixats anar, combina amb tot el conjunt formant un cos esvelt i encisador. És un estímul pels ulls veure una noia índia rentant-se els cabells. Un cop nets, els eixuga al sol acariciant-los amb les mans i movent el cap sobtadament, ara endavant, ara en darrera, fent-los voleiar al vent.

En aquest país la dona és sempre candorosa, agradable i posseïdora d’ulls formosos i dilatats. A fi d’accentuar-ne encara més la bellesa, se’ls emmarca de blau oferint una mirada penetrant i instigadora: mira’m !, no et semblo maca ? I si li mostres la cambra fotogràfica incitant-la a deixar-se fer una fotografia, amb certa timidesa basteix els seus llavis d’un petit somriure. Deixa així que tu decideixis i, si goses, gaudeixes del plaer d’endur-te la seva imatge.

Un d’aquells dies en què els déus ofereixen obertament una jornada esplèndida, tot passejant per un carrer d’una ciutat qualsevol de l’Índia, vaig veure una dona amb un nen petit als braços al costat d’una noia jove. Tota joiosa i en un anglès clarament vocalitzat em va dir I’m grandmother, alhora que la plenitud del seu somriure es desvelà davant meu. Instintivament i mirant la noia del seu costat, li vaig respondre: you have a very beautiful daughter, totes dues em regalaren llur satisfacció. A l’Índia, aquests i altres presents et delecten i t’emplenen constantment de joia i de plaer.

LA RELIGIÓ

A ningú de li escapa que l’Índia és un país extraordinàriament religiós. Es difícil mantenir-se passiu davant d’aquesta realitat. Aquest fet m’ha permès reflexionar sobre certs aspectes del jo com a individu. Al llarg de seixanta anys he viscut en un món allunyat de qualsevol espiritualitat religiosa. El meu agnosticisme, que no pas escepticisme, generat per experiències personals no aplicables a qualsevol altre individu, no m’ha permès d’apropar-me a cap tipus de sentiment religiós. No puc creure en un déu. Cap déu se m’ofereix i, conseqüentment, cap déu pot emplenar el meu esperit. Si us digués que hi crec, seria un hipòcrita absolut. La meva ment, la meva individualitat, la meva conformació com a individu no m’ho permet. No us dic pas que no hi creieu vosaltres, en tot cas us he de dir que no ho entenc. Aquestes meves paraules us poden sobtar, sobretot si penseu que més amunt us he aconsellat que si aneu a l’Índia, pregueu. Pot semblar fins i tot que hi ha una absoluta contradicció, però, allí entenc la pregària com un manifestació personal allunyada de qualsevol creença basada en la fe; es pot pregar satisfent un cert espai sensitiu del propi individu. Cal entendre aquesta pregària com un himne, una manifestació de joia, un cant a la vida en un moment d’exultació personal. És possible no creure en l’art i continuar pintant ? Se’m pot dir que pintar no exigeix forçosament fer art. Entraríem aquí en una dinàmica de raonament que ens allunyaria de les reflexions que m’ha permès l’alt grau d’espiritualitat d’aquell país. Entenc fins i tot que es pot no creure en un déu i gaudir plenament ofrenant un ritual religiós, per exemple, a un riu que el representa. L’acte de pregar pot, al meu entendre, estar alliberat d’una creença racional envers un déu totpoderós. Fins i tot el concepte de religiositat pot estar eximit d’una fe cega envers un ésser amb poders més o menys absoluts.

A Varanasi vaig poder gaudir de la pregària. A la riba del Ganga, cada dia, just després de la posta de sol, un grup nombrós de persones s’hi aplega per a satisfer l’esperit en un espectacle sublim: el Puja. Es tracta d’un ritual religiós, un culte al Ganga, una ofrena celebrada per cinc o més sacerdots, envoltats per una multitud de gent oferint al riu llum, aigua, foc, aire i encens, amb acompanyaments de sons de campanes, timbales i cants religiosos. Ningú es pot mantenir passiu davant d’aquest ritual, un ritual que no es pot mai entendre com un simple espectacle teatral. La percepció de les vibracions emeses per la multitud enfront de les vivències que es produeixen al llarg de la cerimònia enlaira l’estat emocional de la persona a nivells inaudits. Us he de confessar que la meva pregària s’acomplí absolutament a nivell sensorial. Shiva és el déu al qual, per mitjà del Ganga, s’ofereix el ritual, però en cap moment va passar pel meu cap la idea d’ofrena a una divinitat, a un creador amb poders superiors i omnipotents. Foren els estats d’esperit creats per tot el que allí esdevenia que m’enlairaren a estats personals d’absoluta complaença. La pregària així entesa no es defineix com una súplica o imploració d’una determinada concessió. La pregària pot ser un cant de joia, la manifestació dels valors espirituals que poden en certs moments impregnar l’ànim de l’individu.

A diferència del món occidental, la religió a l’Índia esdevé més necessària que qualsevol altra tipus d’aliment. Des d’una perspectiva forana vaig poder descobrir el món espiritual, profundament sincer, sense hipocresies ni vanitats que regne allí. Un món en el qual l’hindú ha trobat l’espai espiritual que permet somiar en una vida eterna mitjançant el desig de proscriure les maleïdes reencarnacions. Aquesta espiritualitat forma part de llurs essències com a individus i la religió esdevé connatural amb aquella societat. Una societat en la qual els costums, les llegendes i les supersticions, entre d’altres, es barregen amb la religió i empremten molts aspectes de la vida domèstica.

La filosofia sota la qual l’hindú fonamenta la seva existència, tendeix a aconseguir el benestar personal de l’individu per mitjà de l’equilibri, no només amb l’entorn, sinó amb si mateix. I el Nyaya, una de les Darsanes que interpreta la Realitat última, guia la persona a fi d’aconseguir la salvació i la llibertat en la realització final de l’existència. Comprendre la vertadera naturalesa de les coses és el camí per trencar la cadena secular de plors i danys que recauen sobre l’ésser humà i així aconseguir valorar el plaer i el desplaer per assolir eliminar qualsevol desig que estimuli l’acció de l’individu, acabant d’aquesta manera amb la continua cadena de reencarnacions que permet assolir el magnífic fi de la vida.

I aquest país de constitució laica i religions dinàmiques, no només l’hinduisme, tot i ser la més extensa, sinó que acull l’islamisme, el budisme, el sihkisme, el cristianisme, el jaïnisme, i fins i tot els parsis, una minoria hereva del seguidors de Zaratrusta vinguts de Persia, ancorats des de fa molts segles a la regió de Bombay. Aquí, a diferència d’altres països, el respecte a seguidors d’altres religions és absolut.

A occident l’home s’ha allunyat i s’allunya cada cop més de sentiments religiosos considerats per molts superflus i propis de societats primitives. En aquest sentit, sóc occidental i, tot i no poder combregar amb els sentiments i actituds d’aquell poble, admiro i respecto aquests éssers creients, capaços de enfrontar-se amb una imatge de fusta, pedra o simplement impresa sobre un full de paper amb profund sentiment religiós. M’ha fascinat la devoció d’aquest homes i d’aquestes dones i he gaudit de llurs rituals religiosos, tot i que mai amb la creença envers un déu com ells ho viuen. Les meves percepcions han estat vinculades amb les formes, les imatges, les olors, els colors i la música que envolta l’extraordinària bellesa plàstica de les cerimònies religioses d’aquell país.

Tot i que els espais interiors de coneixement i sensitivitat que assolim els individus no ens permeten alliberar-nos de la nostra essència humana, m’agradaria per mitjà de la ficció contrastar reflexions entre un creient i un agnòstic. Permeteu doncs aquest joc absurd i gratuït.

Com pot l’ésser humà, pregunto jo en tant que agnòstic, establir-se en actituds i comportaments que no estiguin dominats per raonaments cerebrals ? Com pot un ésser pensant assolir un convenciment religiós i la creença en uns estats i en uns éssers purament ficticis creats per la imaginació humana ? De què li serveix a l’ésser humà haver abandonat l’estat d’animal no racional per no fer ús de la raó en tots els seus actes ? Sí, ja ho sé, les capacitats de l’individu no són només de caire cerebral. Hi ha però, se’m dirà, i jo ho accepto plenament, un coneixement que no depèn de la ment i que permet a l’ésser humà alliberar-se de la simple racionalitat per accedir a valors no abastables per mitjà de qualsevol tipus de reflexió cerebral. No ho pots demostrar dirà el no creient, ja que només per mitjà de la suggestió es pot arribar a aquests tipus de convenciments. Els estímuls suggestius inciten sempre al convenciment de fets no controlables per la ment i les actituds del creient, com la de qualsevol individu, ho sigui o no, no són més que el producte d’una educació i de la influència de l’entorn on s’ha desenvolupat.

És evident que obrim els ulls i veiem tot el hi ha davant nostre. És evident que l’ésser humà no ho ha creat. És evident que el món i l’univers han de ser un producte de quelcom, si reflexionem segons el paràmetres dels nostres raonaments. He dit un producte de quelcom i no pas d’algú ja que no puc atorgar-li una forma humana o animal a aquest quelcom. A més, no sabem si hi ha altres tipus de raonament o accions que ens són privats a la nostra ment. Però també és evident que aquesta mateixa incapacitat no ens permet de conèixer i hem de ser humils i acceptar que, tot i que pot o, si voleu, ha d’existir quelcom, no ho podem arribar a comprendre mai per mitjà de les nostres capacitats. I si volem imaginar un ésser capaç de posseir poders divins, ho imaginarem segons uns sistema de raonament ínfim, el nostre, absolutament limitat i, l’única cosa que podem fer és crear uns, perdoneu les paraules, ninots, atorgant-los poders absoluts. També s’han agafat personatges històrics, en el cas del cristianisme, o llegendaris en altres religions, i se’ls han bastit de capacitats superiors a les nostres.

Una pregunta que ens podem fer és, com és que en certs països hi ha tants individus creients, mentre que en d’altres no ? Per què en els països occidentals s’ha perdut l’espiritualitat que encara conserven d’altres països menys desenvolupats a nivell tecnològic ? Això no és una pura percepció meva. La realitat confirma aquesta afirmació. La ciència, la tecnologia, els descobriments, tot i que mínims davant la immensitat de l’univers, allunyen l’home de tota espiritualitat i occident segueix irremeiablement aquest camí.

Enfront d’aquesta realitat he de manifestar que les capacitats de l’ésser humà, siguin de caire cerebral o sensitiu, no són suficients per arribar a cap tipus de coneixement absolut. El coneixement absolut li és privat a l’home. Tot són pures i simples elucubracions; hi ha qui s’aferra a unes, hi ha qui ho fa a d’altres.

Les religions han permès a molts individus al llarg de l’existència humana assolir estats personals de pau i complaença. Tots nosaltres som el producte de factors culturals, educatius, socials, genètics i d’altres que ens han conformat creant la nostre essència individual. D’aquests factors, vulguem o no, no ens em podem alliberar. No siguem il·lusos i acceptem la nostra incapacitat a anar més enllà del que ens permet la nostra essència humana.

La religió, la fe, la creença en les divinitats han tingut al llarg de molts i molts segles una funció concreta en les societats i en la pròpia humanitat, però, des de quin moment l’home ha estat capaç d’alliberar-se de la condició animal irracional i accedir a espais racionals i sobretot sensitius per a crear principis religiosos capaços d’enfervorir tants i tants seguidors ?

Ha estat la por a la fi de la pròpia existència de cada individu, a la mort irremissible a la qual estem abocats, la que ha generat la creació d’un ésser suprem capaç d’atorgar una vida més enllà de la terrenal. L’home creient té por. Té por a la mort i s’aferra fortament a una idea: la salvació de la seva ànima ja que el seu cos es destrueix i no vol acceptar que després de la mort no hi ha res. El cos es destrueix després de la mort de manera natural o es manté inanimat per efectes d’embalsamaments. En cap cas, l’home no pot evitar la desaparició de la vida en el seu cos. Davant d’aquest realitat, moltes religions han imaginat vides celestials per enfortir la fe i així alleugerir el recorregut terrenal de l’ésser humà. Aquest fet no és exclusiu de la religió cristiana. És així que per calmar el seu esperit, l’home ha inventat la vida eterna més enllà de la mort amb una resurrecció de l’ànima. No li fa por perdre el cos si manté l’alè vital del seu esperit. Si fem un repàs de la història de la humanitat, podem fàcilment veure que l’home ha creat tota mena de reflexions i pensaments religiosos a fi d’alliberar-se de la por a la mort absoluta. Penseu per un moment el per què es van construir les grans tombes de l’Egipte faraònic.

A fi de no permetre la destrucció absoluta i per sempre més de cap ésser humà, l’hinduisme, el budisme i, suposadament, altres religions que desconec, han anat més enllà, creant la reencarnació en un nou cos, si no s’assoleix la salvació, i així encetar un nou cicle per a permetre en un moment o altre assolir el nirvana, una condició que permet alliberar l’ànima de passions i patiments, atorgant-li felicitat eterna. El cristianisme, menys condescendent, no permet aquesta nova oportunitat i castiga irremeiablement el pecador al foc etern, alliberant únicament a aquells que han seguit escrupolosament les seves doctrines espirituals o bé als que en un moment o altre s’han penedit sota confessió d’haver ofès Déu amb comportaments pecaminosos, segons les lleis divines redactades per les pròpies institucions, sempre però, amb inspiració divina.

A occident, molts consideren inseparable l’espiritualitat de les institucions religioses i de les sectes. Hi ha, a més, qui considera que les esglésies no poden tenir estructures sectàries. Ni tan sols poden pensar que les jerarquies religioses poden tenir el mateix caràcter que qualsevol altra tipus de jerarquia. Majoritàriament, les jerarquies han estat i són dictatorials, rígides en els continguts i en les aplicacions dels seus dogmes o principis, i les religions, a partir de principis més o menys humanitaris, s’han estructurat com qualsevol altra organització creada per l’ésser humà amb la simple finalitat d’establir mecanismes de funcionament i, per extensió, de control de la pròpia organització. És així que les religions han estat dominades per institucions que, actuant de forma dictatorial, han sotmès en molts casos a aquells que s’oposaven a subjugar-se als seus imperatius. No cal oblidar tampoc que les institucions religioses són i han estat creades per homes i han utilitzat, entre d’altres, la por que embriaga l’ésser humà per a dominar-lo, fent ús ostensible del poder que això els atorga.

Permeteu-me encara una altra reflexió. En molts moments històrics, les institucions religioses s’han confabulat amb les polítiques i socials per a tenir més poder i en definitiva més control d’una societat. Els poders polítics, coneixent els instruments emprats per les institucions religioses i aquestes, sabedores de la força generalment militar dels altres, avui fins i tot econòmica, s’han organitzat per enfortir i mantenir llurs poders, moltes vegades opressius. És així que al llarg de la història s’han conformat grans arquitectures socials basades en religions que les han emmotllat al caràcter i a la forma de les pròpies institucions religioses. Aquestes últimes reflexions m’aboquen a un parell de preguntes; pot existir una societat sense cap estructura religiosa ? i, pot existir una religió sens cap tipus d’estructura organitzativa ?

Tot i això, deixeu-me erigir en defensor del diable del propi diable. No han estat les religions la gènesi de tantes i tantes obres d’art ? És evident que l’art, tal i com l’entenem avui en una visió històrica no s’ha estintolat únicament en productes d’una determinada religió, però seria propi de fariseus negar aquest fet. Moltes obres considerades avui artístiques són productes d’aquesta o bé aquella religió.

La fe no té cap explicació racional possible. La fe és un estadi entre l’home primitiu proper a l’ésser salvatge i l’home dominat per la reflexió intel·lectual i jo, com qualsevol altre ésser humà hauré viscut i hauré mort amb totes les meves virtuts i els meus defectes, impotent davant la impossibilitat d’abastar un coneixement més enllà de l’humà. Totes les meves reflexions sobre la vida i la mort, sobre l’abans i el desprès, sobre Déu i sobre l’univers no són més que l’intent de saber sobre el món, l’ésser humà i, en definitiva sobre la pròpia existència. Reflexions que no poden mai alliberar-nos dels nostres atributs humans. Tot i que m’agradaria conèixer, amb capacitats i poders, una realitat més enllà de la humana, cal resignació per acceptar la nostra incapacitat a sobreeixir a nosaltres mateixos. Sóc i seré doncs humà i això em priva de ser Déu.

Hem creat el concepte de Déu, acordant-li tots els poders que la nostra ment pot imaginar, però la nostra limitació ens priva de conèixer i comprendre altres nivells de conceptes i de reflexions dels quals ni tan sols podem conèixer la seva existència. Sia com sia, sempre ens limitem a preguntar-nos què és Déu ? d’on venim ?, què som ?, per què vivim ? i tot el que hem pogut fer sobre aquestes i altres interrogacions que han embriagat l’ésser humà des del moment en què l’home accedí a capacitats racionals és discórrer amb més o menys capacitat, amb més o menys imaginació.

M’agradaria ficar-me dins la pell d’un creient sincer i poder així fer ús de la seva vibració espiritual i reflexionar alhora sobre el contingut de la seva religiositat. Això no és possible. Sempre se’ns ha dit que la fe no es pot explicar per mitjans racionals i per tant no és possible cap tipus de reflexió.

Què és la religió ? Quina motivació va tenir originàriament l’ésser humà per a crear els Déus i conseqüentment establir les institucions religioses amb totes les seves jerarquies i tots els principis dogmàtics ? Avui està absolutament demostrada l’evolució de l’espècie. En quin moment l’home estableix la necessitat d’imaginar éssers sobrenaturals, superiors a ell, causants de la creació de cels i terres, fins i tot del propi univers ? No ha estat sinó el mateix ésser humà amb totes les seves virtuts i defectes el que ha establert, ja no tant sols les idees, sinó les pròpies estructures de les institucions religioses ? Les religions han estat i continuen avui essent fonts de fanatisme i intolerància. Hi ha alguna religió que no hagi establert jerarquies amb poders de control i alhora determinatius del comportament humà ? Moltes d’aquestes institucions han arribat fins i tot a ser sanguinàries. La religió musulmana ha estat i continua avui essent portadora de fanatismes i de destrucció. Sense anar més lluny, i repassant la història del cristianisme, quants i quants exemples podem posar d’accions cruels i bàrbars amb imposicions generadores fins i tot de monstruosos delictes de sang exercides per les esglésies en pro de causes i interessos de persones o bé de les pròpies institucions?

Si un individu neix en un indret musulmà, gairebé segur que serà musulmà, si pel contrari neix en un entorn hindú, serà hindú. Quantes vegades he sentit a dir que tal religió és la vertadera i que tal altra religió no ho és. Avui, tot adaptant-se als canvis socials, científics i tecnològics, i sobretot després de què els mitjans de comunicació i les velocitats permeten reduir les distàncies físiques i apropar els individus, a més del desenvolupament de les capacitats reflexives de les masses socials, se’ns diu que la veritat no depèn de la religió, sinó que qualsevol, s’hi afegeix, ben portada, por ésser vertadera. No serà que la capacitat de reflexió i conseqüentment de crítica assoleix alts nivells de llibertat de pensament i contra la qual les institucions han de crear discursos condescendents que els permetin emparar-se davant les possibles crítiques i allunyaments de les masses ?

Per què les societats tècnicament avançades s’allunyen més i més de creences religioses ? Què és la religió ? La religió no és més que un aglomerat de creences, rituals, desigs, esperances i recerques d’éssers amb capacitats superiors que permeten alleujar els desànims i les pors dels individus.

Tot i aquestes reflexions, la meva propensió a reconèixer d’antuvi la religiositat i l’alt grau d’espiritualitat del poble indi va ser absoluta, la qual cosa em va permetre, no pas una identificació, sinó la total admiració d’una religió prenyada d’humanitat. Sia per aquesta o altra raó, he de manifestar sense cap tipus d’eufemisme que les impressions experimentades a l’Índia al voltant de la religió van ser molt fortes i em permeteren observar i reflexionar sobre el comportament d’uns éssers que irradien en general un profund sentiment de felicitat.

L’hinduisme no és només una religió en el més estricte sentit de la paraula. L’hinduisme s’allunya de les estructures institucionals que regeixen moltes religions per esdevenir una forma de vida, una actitud que permet afrontar el recorregut terrenal amb goig i felicitat. L’hinduisme permet una absoluta llibertat a la persona per a arranjar la seva estructura religiosa, accedir a aquest o aquell Déu i organitzar els seus propis rituals amb absoluta llibertat.

L’home neix innocent i la societat el malmet. Aquest és un fet assumit per molts pensadors, tot i les presumibles transmissions hereditàries del caràcter i altres trets peculiars dels individus; els devots de les reencarnacions en fan aquí la festa. Sia que l’home neix bondadós, tot i ser potencialment malvat, sia que des del mateix moment del naixement la maldat el rossega, no pot haver-hi mai una estructura social igualitària i perfecte. No pot existir mai una forma de societat estàtica i eterna. L’home, com la natura, és o esdevé imperfecte, i qualsevol tipus d’organització que ell creï també ho serà. Existeix un equilibri natural, que no pas just, sota el qual l’ésser humà i tot allò que s’organitza al seu entorn es manté puntualment, de la mateixa manera que es manté un equilibri en la pròpia naturalesa.

Les estructures socials, polítiques, religioses, econòmiques i humanes es mantenen sota formes de poder. Uns sotmeten als altres i són les jerarquies les que organitzen qualsevol tipus d’estructura social. L’equilibri s’assoleix en moments puntuals i l’existència de la mateixa estructura evoluciona envers noves formes de poders. Les revolucions, i no només les socials o polítiques, conformen una nova estructura la qual irremeiablement recolzarà sobre noves formes de poder, per a, novament, iniciar un nou cicle.

D’aquesta manera l’home esdevé esclau d’ell mateix o de les estructures per ell creades. L’esclau ha estat considerat al llarg de molts moments de la història com a home no lliure i depenent d’un altre. Però, és lliure l’home d’avui ? I no em refereixo a la llibertat que li és privada a l’ésser humà per la seva pròpia condició. Quina llibertat té un ésser humà en una societat com la nostra ? Mireu al vostre entorn i digueu-me quants homes lliures veieu ? Segons el concepte que tingueu de llibertat em podreu dir molts. I la pregunta: és lliure aquest o aquell ésser humà de deixar la seva feina ? N’hi ha que són rics ! I la obligació personal de mantenir la seva fortuna ? La seva fortuna el permet ser lliure ? És lliure l’ésser humà de la relació amb la seva parella? De la seva condició de paternitat o de maternitat? De la seva economia? I si entrem en el camp de l’individu com a tal, és lliure de la seva dèria, del seu pensament, del seu propi cos ? Una vegada vaig dir que si no fos humà seria lliure. Desprès de segles de glòria, de misèries i frustracions, l’home continua sense ser lliure. Benauradament, jo tampoc sóc lliure, sinó, seria Déu o un monstre, tan se val un o l’altre.

ELS PIDOLAIRES

No puc dir que m’agradaria ser pidolaire. Si ho digués seria un simple hipòcrita. Però si que puc dir que el meu desig de saber, d’experimentar, de conèixer, m’indueix a pensar que m’agradaria raure un temps dins la pell d’un pidolaire. Just el temps per a poder assolir el seu saber. No em refereixo a un saber superior, cultural, científic o altre, sinó al seu saber de pidolaire. Poder sondar les seves experiències personals, els seus desigs, els seus amors i els seus odis. La seva vida dins de la societat que l’engoleix i que el maltracta, poder sentir la necessitat de captar per a sobreviure i, així, assolir una experiència que no tinc.

Sé que aquestes reflexions són purament fictícies, ja que si decidís de caracteritzar-me com un captaire i sortir al carrer i pidolar, rera meu hi hauria una altra personalitat. Seria el pur plaer de l’acció teatral davant de persones que, tot i que pogués engallinar, la meva pell seria una altra.

Les nostres individualitats són intransferibles a qualsevol altra persona, i així ho és la d’un pidolaire. No crec, d’altra banda, que la seva personalitat i la seva idiosincràsia li permetessin, a mi tampoc, d’establir un diàleg que em permetés accedir al coneixement del seu saber. La seva persona i característiques no li permeten d’establir un diàleg obert amb mi, ja que no pot alliberar-se de la seva estructura personal. No pot transmetre el seu saber per manca de coneixement objectiu de la seva pròpia essència de pidolaire.

A l’Índia cal regatejar sempre. Fins i tot els pidolaires regategen. Quan un pidolaire se t’apropa, et demana sempre unes quantes rupies. Quan s’adona que no li fa cas, comença a baixar la seva demanda; tinc gana, per la meva filla...... i amb la mà davant la boca t’indica l’acte de menjar. Deu rúpies, cinc, dues..... En tot aquest camí ets tu qui decideix el moment de ficar la mà a la butxaca i fer el gest, evidentment si en tens ganes, o bé consideres que ho has de fer. Tot i amb bona voluntat, no podem a nivell individual acabar amb la misèria a l’Índia, ni canviar les estructures socials i econòmiques d’aquell país, ni de qualsevol altre. L’Índia és un país extremadament pobre amb un tant per cent molt elevat de gent afamada.

Al viatger se li presenta constantment un problema de consciència. Què fer quan un captaire se t’apropa i et diu que té gana? i et segueix en el teu camí, i em veu afamada continua dient-te que té gana? Que necessita chapatis per als seus fills. I si aquell home o dona, nen o nena, gran o petit, és invàlid?, esgarrat o mutilat sense braços o sense cames seguint-te muntat sobre una fusta amb quatre coixinets ? I si una nena de no més de dotze o tretze anys se t’apropa amb un nen als braços, ella peu nu, tots dos extremadament bruts i plens de la més absoluta misèria, et mira als ulls i en un anglès que en prou feina entens, et diu: please, give me something for my baby ! alhora que allarga la mà en actitud suplicatòria.

Aquest problema es dilata quan t’adones que en aquell país, qualsevol persona vinguda d’occident se sent opulentment rica. Però saps que si fas obertament l’acte de donar, has de parar en qualsevol moment, ja que, altrament, tot d’una, se t’aproparien centenars de captaires i, a la llarga, en serien milers. Essent aquest un problema de consciència, ha de ser cadascú, a nivell personalment, que hi cerqui la seva solució. És així que al viatger vingut d’occident se li presenta aquí un dubte; què es pot fer quan se sap que a l’Índia molta gent mor de fam ? No pots ajudar a tothom. Tu no pots canviar, personalment, l’Índia. Pots començar a donar fins que tu et quedis com ells ? fins que hagis esgotat tot el teu patrimoni ? Saps que no estàs preparat per abandonar el teu sistema de vida, abandonar tot el que ets i tens, ja que, a més, si ho fessis, no solucionaries el problema. És suficient per a apaivagar el neguit de la teva consciència donar algunes monedes aquí i allí ? O hagués estat millor no haver anat a l’Índia per a no veure aquest esgarrifós espectacle ? I si veus que altres continuen el camí sense fer cas del què passa a l’entorn ?

Els captaires ocupen un lloc al costat del possible donant, un cop n’han assolit el primer torn. Si un pidolaire està implorant una almoina, en cap cas accepta que qualsevol altre s’apropi per prendre el seu lloc o pretengui senzillament compartir la possible donació. Fins i tot a empentes i rodolons fot fora l’altre. Alguna vegada n’he vist barallar-se, sempre però de paraula, i amb alguna empenta.

La terrible pobresa que viu l’Índia m’exigeix reflexions profundes que, malauradament, no poden curar les malalties de les societats. I si aquestes reflexions em condueixen a comparar les desigualtats socials i humanes, no puc més que esgarrifar-me davant la meva impotència per a guarir o minvar les diferències entre els ésser humans. I no em refereixo només a la incapacitat de les estructures socials, polítiques o fins i tot religioses, sinó a la pròpia i personal.

La majestuositat, riquesa i opulència d’uns s’oposa a les misèries i calamitats dels altres. I si deixo anar la meva imaginació a la deriva, torna espaventada per les imatges concretes que se li ofereixen davant les grans injustícies del món. Els grans poders econòmics, les monarquies, les esglésies, entre molts altres, controlen el món, cadascun dins del seu terreny i moltes vegades entrecreuant-se en els propis dominis. La riquesa en la que es mou l’església catòlica, la sumptuositat i l’opulència que es viu en el vaticà amb tota la cúria, les prepotències de les monarquies, tot i tenir data de caducitat –aprofita mentre duri- i els grans poders econòmics d’altres, basant-se sempre en la força del més fort, es presenten com els grans vicis de l’ésser humà, de la seva imperfecció i, en definitiva, del seu desig de posseir. I amb l’esperit esfereït, jo em sento impotent davant d’aquest món malversat del qual en sóc una part.

EL TAJ MAHAL

L’Índia és, tothom ho sap, un país de misèria, però és també un país posseïdor d’alguns dels edificis més formosos que mai hagi pogut crear l’ésser humà. Vaig visitar nombrosos edificis considerats importants meravelles arquitectòniques, però el que més em va impressionar fou el Taj Mahal. Tot i haver-lo pogut veure amb anterioritat en fotografies i en altres tipus d’imatges, la visió directa del monument fascina a qualsevol visitant que s’hi apropa. Aquest mausoleu és considerat una de les meravelles del món. Sens dubte n’és una.

Fou el 4 de gener del 2005, justament quatre dies desprès d’haver aterrat a l’Índia, que vaig poder travessar l’entrada del recinte per a endinsar-me, en mig de gran quantitat de visitants, en aquest espai, un espai, deixeu-m’ho dir, d’amor. I assegut sobre el marbre fred, ràpidament escalfat per la brillantor del sol, jo, espectador de tota aquest magnificència, vaig veure d’entre tota la gernació de visitants i vestint un sari ultramarí clapejat de taques daurades, una dona índia que excel·lia sobre la blancor del marbre. Se la veu feliç em vaig dir amb veu muda. I de sobta, la meva imaginació esperonada per la dolçor del moment, s’enfugí gairebé quatre segles enrera per pressentir quan formosa deuria de ser Mumtaz Mahal, i quan la deuria d’estimar Sha Jahan, per a què li fes construir aquesta meravella que, avui encara i desprès de segles, respira l’hàlit de l’amant.

Tot just entrar en el recinte, el visitant reviu el sentiment d’amor de Shah Jahan envers la seva muller. El Taj Mahal es la transformació en una joia arquitectònica de l’angoixa ressentida per la mort de l’estimada. El Taj Mahal és un crit d’amor, un crit d’amor pur, diàfan, transparent. El mateix Rabindranath Tagore, en versos d’elevada inspiració, descriu el dolor del cor de Sha Jahan traduït en aquest miracle arquitectònic: Tu sabies, Emperador de l’Índia, Sha Jahan que vida, joventut, riquesa..... tot flueix en el corrent del temps. El teu únic somni fou preservar per sempre el dolor del teu cor...... En la forma d’aquest blanc resplendent Taj Mahal.

Dins i fora del mausoleu, peu nu pel respecte que exigeix l’indret, el visitant envolta i s’envolta alhora per la blancor del marbre càlid i fred que milions i milions de visitants al llarg dels darrers segles han pogut admirar; un dels més meravellosos brodats en marbre que mai hagi pogut teixir la mà de l’home. L’estructura de tot el mausoleu, amb el conjunt inclòs, mostra l’equilibri absolut que només la inspiració divina pot haver bastit.

Sembla inversemblant que, sobre un edifici d’aquesta magnitud, treballant milers de persones al llarg de més de vint anys, no hagi quedat cap document escrit fefaent sobre l’autor de l’obra, per bé que, entre alguns noms, sobresurt el de l’arquitecte turc Ustad Isa Afandi. Sia com sia, el fet és que l’obra és una petita gran joia de l’arquitectura universal.

Difícilment les meves paraules poden expressar les impressions viscudes davant aquesta joia. L’equilibri de les formes, la perfecte harmonia del conjunt, incloent-hi els espais exteriors i els edificis contigus, fan d’aquesta obra una meravella difícilment superable, sinó impossible, per l’ésser humà. Independentment dels estudis que es puguin fer a nivell compositiu, analític o altre, independentment dels elements tècnics i artesanals que van fer possible aquest edifici, hi ha quelcom que només es pot valorar per les vibracions viscudes davant el mausoleu; la inspiració que genera una obra d’art no és mai valorable per paràmetres tècnics o científics.

I sense voler-me aigualir el possible encant que puguin tenir les meves impressions, la reflexió m’obliga a sotmetre-les al rigor de la història. Només un poder fort i imperial té la capacitat de crear obres d’aquesta magnificència. Sha Jahan fou musulmà, ambiciós i guerrer. Es rebel·là contra el seu propi pare per a finalment, després de la mort d’aquest, i sense poques lluites internes, es proclamà ell mateix emperador l’any 1628. La construcció del Taj Mahal es produïa mentre l’emperador estava immers en constants guerres sanguinàries contra els estats veïns.

Esperit guerrer, ambició, sensibilitat, orgull, passió de poder i moltes altres virtuts o defectes humans conformen els individus. En una mateixa persona es poden trobar aquests i altres trets. La passió pel poder no té per què està exempta d’amor i de sensibilitat. El Taj Mahal fou començat el 1632 i el conjunt amb les mesquites exteriors s’acabà vint anys més tard. El propi Sha Jahan fou sotmès per un dels seus fills i relegat a l’Agra Fort, el palau residencial de l’emperador. En el seu confinament i des de les finestres de l’Agra Fort, Sha Jahan podia veure el Taj Mahal. Des del 1657, data del seu confinament, fins a la seva mort el 1666, quantes llàgrimes haurà vessat l’amant davant la visió del mausoleu ? Des de la seva mort, un sarcòfag, contenint les seves despulles, es troba al costat del de la seva muller Muntaz Mahal, únic element que trenca la perfecta simetria de tot l’edifici.

Avui, 4 d’abril del 2005, escrivint les meves impressions viscudes en aquest viatge, us he de confessar que sento el fort desig de tornar a capbussar-me en aquell país. Un país del qual en tan sols un mes i mig vaig poder viure aspectes parcials, però certament significatius. Sé també que els desigs no són sempre factibles de ser realitzats. Sé també que si ens ho proposem podem aconseguir allò que desitgem.

L’Índia em va permetre de viure moments que marquen intensament la persona. Moments que, a més de bategar constantment en el record, són impossibles d’oblidar. Moments que permeten reflexions profundes sobre l’ésser humà, la societat i, per sobre de tot, el propi individu.