Aquest text ha estat inscrit en el Registre de la Propietat intel·lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

 

Elogi de la poesia

 

Els poetes són homes i dones envaïts per l’alè de certes inspiracions superiors. Són éssers sensibles i humans, allunyats de la banalitat de les actituds vulgars. Els poetes recorren profundament els espais interiors de l’ésser humà amb imatges abstractes, concretes, descriptives o suggestives i saben transgredir les lleis de la simple quotidianeïtat per allunyar-se de les realitats ordinàries.

Distingits sempre per inspiracions cèliques i, empeltats pel saber de l’experiència, els poetes accedeixen amb llurs creacions als sentiments més íntims de la pròpia existència humana.

La poesia és paraula i és bellesa, és sentiment i és amor, és goig i plor, és l’expressió de les arrels més íntimes de l’individu. És un estat d’esperit, evocador i sensitiu, expressat per mitjà de la llengua parlada o escrita. La seva estructura, entre d’altres el vers i la rima, en poden determinar la seva forma escrita, la poesia, però, és sempre lliure, sotmesa únicament a l’estat personal del poeta. Més vella que la pròpia història, va néixer just en el moment que l’ésser humà començà a crear els Déus.

La poesia permet el descobriment personal de l’individu, apaivaga l’angoixa de l’ànima i emplena el cor de sentiments. Els impulsos i les afeccions, els crits de joia, de dolor o d’amor, poden esdevenir, per l’acumulació de les experiències emocionals, poesia. És sempre fàcil de reconèixer, però absolutament indefinible.

El poeta, sempre juganer, incideix profundament en el seu propi ésser, l’acaricia, el mima, l’odia i, per mitjà de la paraula, estructura el seu pensament i els seus sentiments, per a conèixer-se millor.

La paraula poètica, generada sota els efectes d’un estat sensitiu, inflama l’esperit, fa visible allò invisible, s’apodera de l’ideal i transforma la realitat exterior a l’individu per a esperonar els estat anímics de l’oient.

La poesia és bellesa, és sentiment i és màgia, pot fer plorar i fer riure, pot fer sentir i estimar, nodreix l’esperit, apaivaga la soledat i, reflex dels sentiments més profunds de l’individu, impulsa l’ànima a espais allunyats de la vulgaritat de la pròpia existència. És un lloc on la claror i la foscor, el plor i el goig envaeixen profundament l’esperit. Un lloc on sentiments i vivències es contemplen lluny de la vulgaritat objectiva de les coses. Un lloc on la vida no s’interpreta amb els ulls sinó amb el cor.

Al•legòrica, lleugera, rítmica o lliure, la poesia permet percebre i interpretar alhora la pròpia existència. És antiga com la mateixa història. És un clam, un crit sorgit de l’espai més íntim de l’individu. Difícil de definir però fàcil de reconèixer-la, doncs, un simple vers pot suscitar un xoc sensitiu, una exclamació, un sentiment d’amor; la llengua n’és l’instrument.

Encerclats per la gràcia dels déus, poetes i poetesses invoquen i conjuguen imatges plenes d’associacions imaginatives. El poeta és un ésser intensament arrelat a la vida, un ésser sensible que, a més del coneixement del llenguatge, disposa del do de la intel•ligència i la sensibilitat, un ésser en constant confrontació amb el propi destí. El poeta és un cor que batega, un esperit que sent, canta i plora, un somni en el qual tot el contingut sensitiu de l’individu esdevé la pròpia essència.

Jordi Rodríguez-Amat