© Copyright Jordi Rodríguez-Amat

Aquest text ha estat registrat en el Registre de la Propietat Intel·lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

L'EVA I JO

Jordi Rodríguez-Amat

Vaig decidir d’escriure aquest relat en primera persona tot i saber que això comporta una gran dosi de coratge, però també sé que incita al lector a sentir-se còmplice de les vivències del propi personatge, el qual és, evidentment, un personatge de ficció.

Aquesta història ha estat inspirada en moltes i ben diferents fonts.

Càndida, tímida, ingènua que no pas donzella, era molt jove, en tot cas, molt més jove que jo. Havia nascut a Barcelona el 1982, i tot just tenia vint-i-sis anys. L’any anterior havia acabat amb certa dificultat els estudis d’Infermeria i assistia al màster sobre tractament de malalties infeccioses que jo mateix dirigia. Fins aquell moment, aquella noia havia passat totalment desapercebuda per a mi. Sempre molt callada, semblava no entendre gairebé res. Posteriorment vaig veure que no era una noia dotada i desconec com havia aconseguit acabar els seus estudis. Sia com sia, la seva innocència, impregnada de puerilitat, la feia molt i molt atractiva.

Les classes eren al vespre per a permetre als alumnes alguna activitat laboral durant el dia. Eren persones que volien preparar-se per a una de les oposicions que cada any convoca l’Institut Català de la Salut. Ella creia que podia seguir el curs, però ben aviat s’adonà que li mancaven molts recursos.

Un bon vespre, just després d’acabar la classe, en va demanar d’explicar-li quelcom que no entenia. Ben aviat vaig veure que tenia dificultats per entendre fins i tot l’enunciat del que em volia preguntar. És més, vaig adonar-me que no tenia clar ni tan sols el que em preguntava. Portava un vestit negre, escotat, faldilla per sobre dels genolls. Per la seva estatura i el seu cos, lluïa una pitrera considerable. Li agradava d’anar sempre escotada. No tens fred?. No, no tinc mai fred, em va dir, amb una veu fràgil però clara. Sabia que l’escot encisa sempre la mirada dels homes. Necessitava sentir-se atraient. Era baixa i jo, ben a prop, podia veure l’atracció de la seva pitrera. Poc a poc els altres alumnes van anar abandonant l’aula de classe i ben aviat ens vàrem quedar sols. Vaig intentar de respondre les seves preguntes tot i tenir el sentiment de que per a ella no tenia gaire sentit el que jo li explicava. Jo estava ben convençut de les dificultats que tenia la noia. Tot i això, vaig acabar amb els consells que generalment donen els professors als seus alumnes quan se’ls volen treure de sobre: has de continuar treballant i intentar de fer l’esforç necessari per a poder anar endavant.

Vàrem sortir de l’aula i just enfront la porta de sortida, em va donar un paper escrit a mà: era una simple declaració d’amor. Hi havia poca llum, però vaig poder llegir perfectament el que estava escrit: Estimat Enric, Sé que em consideraràs molt agosarada, però he de confessar-te que tu has despertat en mi sentiments que jo desconeixia fins ara. Des del dia que vas començar les classes vaig sentir batre el meu cor d’una altra manera. Em pots considerar una nena ingènua, ho sé, però no puc esperar més temps sense expressar-te els meus sentiments: estic profundament enamorada de tu.

Li vaig dir que tornéssim a l’aula. Estàvem sols i un cop vaig tancar la porta, la vaig abraçar i vaig començar a fer-li petons. Així va començar una relació, una relació amb una noia vint-i-dos anys més jove que jo. Una relació que havia de durar sis anys, just fins a finals del 2014.

L’Eva era una noia trencadissa, incapaç de contenir l’entorn en el qual es movia. Molt feble, tant a nivell físic com psíquic. La seva circumstància personal s’agreujava per l’absoluta incomunicació amb la família. Era la filla petita d’una família de confessió catòlica, practicant de forma que no pas de fet. Una família en la qual, l’aparença i l’opinió dels altres en guiava tot el comportament.

Ella era incapaç d’eixir de la seva pròpia situació personal. Sense recursos econòmics i obligada d’assumir la prepotència de la família, incompresa i rebutjada alhora, l’Eva necessitava una persona en qui recolzar-se. Una persona que, a més de respectar-la, l’ajudés a sortir del clot en el qual es trobava. A més, la seva situació personal era certament deplorable. Els pares, segons em va explicar posteriorment ella mateixa, havien pensat en la possibilitat d’internar-la, ja que consideraven que el seu estat psíquic així ho requeria. Quan la vaig conèixer, feia poc temps encara que havia sortit d’una profunda anorèxia. Era una noia més aviat baixa, però, segons ella mateixa em va explicar, va arribar a pesar només trenta quatre quilos. Tot plegat era un drama, per a ella i, evidentment, també per a la seva família. Un bon dia, davant d’un mirall, s’adonà de la decadència física del seu cos gairebé esquelètic i va començar una recuperació tot i que mentalment volia mantenir-se prima.

Era una noia aparentment resoluda. S’aferrà a mi, tot i sentir-me un ferro roent. Necessitava fugir de la seva situació personal i no va dubtar en cap moment de demanar-me de venir a viure amb mi. L’inici de la nostra relació creà un daltabaix a la seva família.

El seu caràcter era variable, depressiu, i la seva personal inestabilitat, molt acusada, en certs moments gairebé extrema, feien difícil una relació de convivència. A cops, però, quan la dolçor i la sensibilitat afloraven, l’Eva era una noia extremadament tendre, dolça, afectuosa i amable, els àngels haurien semblat dimonis al seu costat. Està clar; m’hi vaig enamorar.

Va ser una relació profunda, extremadament romàntica, sense cap tipus de consideració envers l’entorn social. Tots dos érem decidits, ferms en les nostres conviccions, tot i que jo pressentia que allò no podia durar gaire. És més, personalment estava convençut de la inestabilitat d’una relació com aquella, però la força dels sentiments alliberen l’individu de raonaments, accions i decisions que fredament podríem considerar normals.

Ella s’havia apuntat a les llistes del Departament de l’Institut Català de la Salut per a fer substitucions en Institucions sanitàries i al cap de pocs mesos la van cridar per a començar a treballar. Ben aviat s’adonà de les grans dificultats que comporta aquesta tasca i la volia abandonar ràpidament. Em costava molt de mantenir-la a la feina, ja que la tensió generada vulneraven el seu potencial anímic. Cada dia al vespre, quan ens veiem, ella em manifestava constantment que no volia tornar a l’hospital. Calia fer una tasca de psicòleg per ajudar-la a anar endavant. No hi havia cap altre camí, doncs una feina li donaven la possibilitat de realitzar-se com a persona sense haver d’estar sotmesa a cap altra feina sense necessitat de cap tipus de titulació i mal remunerada. Altrament, jo no podia admetre de mantenir-la sense més i no donar-li la capacitat de ser una persona lliure, ja que si hagués acceptat el que ella volia, mai més hagués pogut entrar dins d’un món laboral com el que justament s’havia introduït. Jo la volia lliure i autosuficient a tots els nivells, ja que no hagués pogut acceptar mai que fos una dona depenent de mi o de qualsevol altra persona. Volia el millor per a ella i calia continuar endavant, sobretot quan pensava que un dia o altre aquella relació es trencaria de manera natural.

Difícilment les persones tenim el control absolut dels nostres sentiments i aquests, poc a poc, dia rera dia, van començar a ocupar un lloc cada cop més important dins de nosaltres. D’altra banda, els desequilibris emocionals als quals ella estava sotmesa prenien un espai considerable en la nostra relació i la feien molt vulnerable.

Els seus sentiments eren molt forts i ella no podia evitar de transcriure’ls sobre un paper. Tenia unes llibretes on, dia a dia, a vegades hora a hora, expressava tot allò que li dictava el cor. Me les deixava llegir per a que jo pogués sentir les vibracions de la seva persona. Eren una mena de confessions d’amor, de dubtes, d’emocions, una barreja de tots els sentiments humans, escrits en un estil directe i entendridor.

Cada setmana que passa tinc la impressió que confio més en tu. T’he de confessar que mai he tingut amb ningú la confiança que tinc amb tu. Sempre hi ha quelcom en mi que no explico a ningú, ni tan sols a les meves millors amigues. Crec que amb tu, un dia no gaire llunyà, arribaré a tenir una confiança absoluta. El que m’ajuda a aconseguir aquesta confiança és que tu també em dones tot allò que hi ha dins teu. I quan més em dones, més i més confio en tu.

Abans, durant els primers mesos de la nostra relació, jo em callava moltes coses, doncs pensava que no t’haurien agradat de sentir o que no hauries pogut imaginar sentir de mi. Avui tot és diferent.

Al principi vaig pensar que cercaves en mi un ideal i jo no volia desenganyar-te. Ben aviat però, no vaig tenir cap dificultat en concedir-te’l. Jo sabia que els ideals no existeixen, són pura ficció. La realitat és ben diferent. Per tal que hi vulguem creure, els ideals ens ajuden moltes vegades a ser feliços, però en realitat no s’acompleixen sempre.

La lectura d’aquelles pàgines creava en mi un estat de satisfacció suprema. Feia temps que ja no creia en la comunicació entre dos éssers al nivell que es produïa en nosaltres. Sabia, d’altra banda, que tota relació és relativa i la meva ment matisava la complaença sensual dins la qual es trobava el meu esperit.

He cregut estar sempre un home valent i no he dubtat en seguir camins que a certes ments ràncies podrien semblar pecaminoses. La relació amb l’Eva havia començat de manera absolutament fortuïta, gairebé casual, però seguí per camins absolutament insospitats fins aleshores. Les il•lusions creaven en mi estats d’esperit voluptuosos, però el control mental de l’individu al qual jo estava sotmès tenyia aquella irrealitat d’una objectivitat inhumana.

Ella tenia raó: els ideals no existeixen. Tot just apareixen, esdevenen pura ficció. S’acompleixen només en moments puntuals i s’esmunyen tot seguit, abandonant-nos subjugats a una substancialitat palpable, trivial, ordinària, sotmesa a la vulgaritat de la realitat quotidiana.

Es creia molt imperfecte. Ara ja t’he dit tot allò que hi ha dins de mi, t’agradi o no. Mai he volgut ser un ideal. Algú qui com jo ha comès tants i tants errors, algú qui com jo ha elevat tants i tants murs, entén més d’imperfeccions que de perfeccions.

Era una noia afligida per la creença d’haver seguit un comportament incorrecte envers els altres. Sabem però que la valoració de la bondat o la maldat d’un comportament depèn del propi individu i és sempre relativa. El teu amor i el que jo sento envers tu m’han fet canviar molt. Tu m’has fet oblidar moltes vivències que justament ara considero que no hauria d’haver viscut i m’has fet descobrir sentiments desconeguts per a mi. Gràcies a tu he oblidat certs espais personals del passat que em neguitejaven. Gràcies a tu, molts dels murs que jo havia construït s’han anat enderrocant i t’he de confessar que quan estic ben a prop teu gairebé ja no en queden. No sé si un dia diferent del d’avui podré confiar en algú que no siguis tu o jo.

En molts moments es sentia incapaç de revelar la seva personalitat: Ahir vaig passar per la Filmoteca Nacional. La taquilla estava buida. A l’interior del cancell hi havia dos senyors parlant. Un d’ells estava assegut al costat d’una taula on hi havia els programes de les obres de teatre. Vaig obrir la porta y vaig preguntar si me’n podien deixar veure un. El senyor que estava assegut al costat de la taula em va dir que no tan sols me’l deixava sinó que me’l donava i em va somriure. Jo li vaig transmetre també el meu somriure. Ell s’adonà de la meva màscara i la va destruir al dir-me que no era necessari sentí cap desconfiança.

Semblava com si tothom tingués que demostrar la seva bondat per a que ella s’hi pogués dirigir de paraula. Tot i això encara dubtava. La seva sensibilitat i la seva angoixa la cenyien de cap a peus. Necessitava el meu amor, la meva confiança, els meus consells, els meus petons, el meu cos, la meva ment. Sense tu m’esfondraria.

He de reconèixer que avui em sento incapaç de reviure aquells moments de la mateixa manera. És veritat que altres sentiments s’han generat i han esdevingut una altra realitat ben diferent d’aquella. Els meus sentiments ja no són, tot allò ja ha passat i, com molts altres moments de la meva vida, només en resta el pòsit del record. Les seves paraules, tot i recordar-les, ja no poden tenir la mateixa ressonància. Vulgui o no, el timbre de la seva veu, el seus ulls humits, la seva figura trencadissa, l’expressió del seu rostre, el contingut del seu compromís no tornaran mai més.

Mai hagués cregut que els pensaments d’una persona poguessin ser expressats de forma tan confident. A cops m’escolto i crec que sóc una altra persona. M’has canviat tant que cada cop que t’expresso el meu pensament sento més necessitat de confessar-me a tu. Penso en la introversió anterior que m’oprimia, i en tot allò que vaig negar, i en tot el que vaig perdre. És com si al llarg dels vint-i-sis anys de la meva vida no hagués tingut cap sentiment, ni envers els altres ni envers a mi mateixa. No només em sentia incapaç d’estimar sinó que era absolutament insensible al dolor dels altres. Per a tot això no pot haver-hi cap mena d’exculpació ni perdó, sinó senzillament oblit.

Era impossible no delectar la plenitud d’aquella ànima. Impossible d’abstreure’s al plaer sensual d’aquella dona tants i tants anys rebel, ablanida ara per tants i tants sentiments d’amor. Desitjo sentir la teva boca i el teu cos. Tinc ganes de sentir-te dir que m’has trobat a faltar de la mateixa manera que jo et trobo a faltar quan no estic amb tu. Vull sentir-te dir que em desitges com jo et desitjo. Que m’estimes com jo t’estimo.

La inestabilitat del seu esperit es manifestava constantment i, a cops, l’abatiment l’envaïa enfosquint els seus estats d’ànim. No més somnis. El vaixell s’enfonsa. S’ha enfonsat. Prou fantasies. No hi ha res. Tot passa. Tot ha passat. Tot són somnis i només somnis. Tot és irreal. I de sobte. Amb tu he après a ser feliç. Amb tu sóc molt feliç i vull donar-te la felicitat que tu em dones. Sé que ets un bruixot i el teu roig enlluerna tot l’espai. Roig de passió. Foc de vida, el nostre foc, el foc de la passió. T’estimo amb passió. A vegades, quan et miro, em pregunto què sents per mi?. Quina importància atorgues als teus sentiments?. T’agrada estar amb mi?. T’agrada passejar amb mi?. T’agrada escoltar-me?. Dubto molt, sempre estic dubtant. Vols que t’estimi?. T’angoixa el meu amor?. Ets realment un bruixot?. Per què em faig tantes preguntes?. Amb tu veig els estels. Tu ets el meu estel.

Un dia d’estiu, un dia de forta calor, just a l’hora en què les cigales esparveren els esperits del meridià, em deia: Aquest és, gràcies a tu, l’estiu més formós de la meva vida. Vagi a on vagi i estigui on estigui estàs amb mi. Són instants de pau que perllonguen llargament les hores. I quan pressa per moments d’apassionament es sentia estimada: En els meus llavis sento el tacte dels teus i els meus ulls s’impregnen de la teva mirada.

Els seus estats d’ànim variaven constantment i havia passat per moments certament difícils. Les seves confessions revelaven una noia complexa i turmentada. Abans de conèixer-te anava molt sovint al cinema. Ho feia més per evasió que no pas per plaer. Em volia evadir de la realitat, de la meva realitat absurda i injusta. Anar al cinema era una necessitat vital. Ho feia per a poder descobrir vides diferents de la meva, per a poder copsar sentiments agradables, sentiments que jo no tenia. Hi anava per a sentir-me compresa. Quan els actors vivien situacions similars a les que jo vivia, el meu esperit s’alleugerava. Era com voler no ser diferents dels altres, encara que jo sabia que ho era i molt. Era com sentir-me envoltada per individus lliures de qualsevol tipus de prejudicis i amb una mentalitat més oberta que la que tenien les persones al meu entorn. Moltes vegades plorava. M’identificava amb situacions que jo vivia. Situacions que, gràcies a tu, pertanyen al passat i a un record difós. Una vegada vaig veure una pel•lícula titulada en castellà “Inseparables”. Aquesta pel•lícula em va fer veure l’error al qual jo estava submergida. Tracta de la degradació d’una persona per culpa de les drogues. És una degradació que, sense saber gairebé com va començar, acaba amb la mort del personatge. Ja saps que vaig patir una anorèxia molt forta. Vaig arribar a pesar només trenta quatre quilos. Després de veure aquesta pel•lícula vaig començar a menjar normalment, però al veure que m’engreixava fàcilment vaig alhora començar a prendre pastilles. Prenia diferents tipus de pastilles, sense ordre ni control. Sempre sobrepassava les quantitats normals. No podia parar de prendre’n. N’estic ben convençuda que aquestes pastilles em produïen un mal físic. Les vaig estar prenen al llarg de gairebé tres anys. Sempre em feia mal l’estómac i m’era impossible de fixar la vista. Crec que els meus problemes de la vista en venen d’aquí. No ho sabia ningú. Va ser arrel d’aquesta pel•lícula i del fet que la meva mare les va descobrir i em va explicar que un parent nostre havia mort d’un infart de cor que vaig deixar de prendre-les. Desconec les seqüeles que aquestes i altres conductes pogueren tenir sobre ella. Va ser un disbarat, em deia. Ningú en sap res. Ara me’n avergonyeixo. Ja ho veus. Sóc molt imperfecte.

La identificació amb éssers ficticis genera estats d’ànim autocomplaents. La realitat és sempre ficció i la ficció pot esdevenir realitat. Una i altra se’ns escapen. El nostre jo com a pur i simple individu no pot assolir estats de compressió superiors que ens permetin alliberar-nos de les nostres individualitats en tant que éssers humans. Les forces externes que recauen sobre de nosaltres, conjuntament amb les nostres incapacitats, ens aboquen a ser pastura de l’atzar.

M’ho explicava tot. Tenia una necessitat absoluta de fer-ho. La confiança que he posat en tu és molt gran, ja que t’ho explico tot. Amb tu no tinc cap secret. No és lògic ni just que ignoris el meu passat, ni tampoc el meu present. No fa pas gaire temps, vaig llegir una novel•la en la que un home narra a la seva amant tota la seva vida. Ella el vol conèixer i ell se li vol lliurar en cos i ànima. Mentre estava jo llegint aquest llibre desitjava que aquell home fossis tu i que les teves paraules emplenessin el meu cor, i que la vida que allí hi veia fos la teva. L’amor més fort i més pur no és pas el que s’enlaira des de la impressió, sinó el que envelleix des de l’admiració.

Tinc ganes de plorar, vull recordar els moments feliços. He d’avançar-me al temps, m’he d’avançar a totes les tardes, a tots els matins, per a no patir quan estic lluny de tu. He de ser feliç des d’aquest mateix moment. No vull sentir cap mortificació. Sóc molt sensible. Déu meu, ajuda’m!. Invento flors, moltes flors, vull que te les imaginis. Les flors revelen el meu amor per tu. No puc amagar que estic enamorada de tu. Estic enamorada d’un home meravellós. M’agrada estar amb tu. M’agrada passejar amb tu. Sempre que penso en tu sóc feliç. Vull ser sempre molt feliç.

A cops se sentia engolida pel seu propi jo i volia escapar, fugir de la seva realitat humana per a esdevenir misteri, passió, llum i foscor alhora. Volia materialitzar els instants eteris, creant miracles i espais eterns. Per a que no em manquis, sempre t’imagino al meu costat, a prop meu. Dibuixo cors i llunes. Molts cors i moltes llunes. Vull eternitzar els moments d’entusiasme, l’entusiasme que sento per tu. M’agradaria plasmar en una poesia tota l’efervescència que experimento amb tu i per tu, per a poder-te desvelar els secrets del meu cor. Vull immaterialitzar el meu cos per a esdevenir el teu alè, la teva llum.

Tot havia començat un bon dia, quan l’amant acollí l’amada entre els seus braços. Així va començar, i aquell principi es va fer inoblidable. L’amada estava enamorada d’ell. L’havia observat dies i dies i els seus ulls s’havien eclipsat. Al principi fou curiositat, però ben aviat l’admiració i l’estimació s’anaven desvelant. L’amant l’havia seduït, sense saber-ho. Ella ja el tenia en el seu cor i ell no ho sabia. Quan ell la va abraçar, ella va sentir la profunda necessitat d’expressar-li els seus sentiments. Volia dir-li: t’estimo. Ben aviat ell va estimar el seu cos. Dia a dia ell l’estimava, li expressava el seu amor. Ell volia raptar-la, endur-se-la lluny, ben lluny. L’amant la mirava amb ulls tendres, ella enrogia davant els ulls de l’amant. Aquí i allí l’amant la besava, suaument, inesperadament. Passejant tots dos, junts. Un bon dia l’amant proposà a l’amada de dedicar-se exclusivament a estimar l’amant, res més. Són les paraules més formoses que he sentit en tota la meva vida, li va respondre l’amada.

El principi de la nostra relació bé segellat per aquell primer petó. Una abraçada efusiva que originà una bella història d’amor. Una explosió de sentiments generà l’amor de l’amant per l’amada. Braços i cossos, entrellaçats, fusionaren una unió perenne. L’amor aparegué sorprenentment per a un i per a l’altra.

La joia del primer contacte fou desbordant. Cap dels dos s’ho podia imaginar. Qui és ell? I ella?. L’home més meravellós del món. La dona més dolça, més afectuosa de la terra. Ell, el seu amant, ella la seva amada. Ell, sóc jo, tu, ets ella. M’has emplenat de vida. T’estimo i t’estimaré. He d’aprendre a estimar-te encara més. Aquest serà l’aprenentatge més agradable de la meva vida. A cops em sento eufòrica. Estic enamorada de tu. Estic volant, sempre. I tu vindràs per a estar amb mi. Quina sensació tan agradable!. Fer l’amor, sentir el teu cos amb el meu. Les nits són meravelloses. És tanta la sensació de pau i de tranquil•litat que sento quan estic amb tu!. A vegades, lluny de tu, en sento desemparada. Ara voldria veure els teus ulls, sentir la teva veu, respirar el teu alè. Ara et voldria besar. Et necessito. T’estimo.

Tinc tota la vida per estimar-te, tota la vida per compartir. T’estimaré sempre, sempre estarem junts. Sempre estaré amb tu. Sé que a vegades ets escèptic, però jo t’ho demostraré. Així veuràs que tu ets l’amor de la meva vida. No vull que ho descobreixis massa tard, amor meu, i, molt aviat pot ser massa tard. No esperis l’eternitat. Descobreix els meus sentiments. Obra el teu cor. No dubtis. Sense arriscar no es pot viure. Estic aquí i t’estic amant.

No podia pensar en una simple amistat. Ella era molt jove i havia de viure. La vaig invitar a començar a dubtar. La vaig incitar a ser realista. Jo havia viscut i ella no. No, no et vull creure, deixa’m viure, ara i aquí, amb tu.

Els seus estats anímics eren volubles. Avui em sento sola, necessito dormir per oblidar. Necessito dormir per a somiar. Es veritat, si. No, no és cert. Tot és ficció. Estic sola. Si no et sentissis admirat, totalment desencantat, sabries el que jo sento. Tu només podràs estar decebut de mi si et manca el meu amor. Ara pateixo molt. No m’ho mereixo. T’he estimat molt. No dubtis de mi. No sóc una nena. Sé el que vull. No vull cometre nous errors en la meva vida. És possible que amb la teva experiència no puguis comprendre’m. L’experiència és un factor negatiu a l’hora d’entendre certes realitats sensitives.

Fals, no, la manera en què les noies pengen els pits de nit
quan encara no han estat tocats.

Però em vaig trobar amb un tauró en forma d’amor;
no, no, en forma de tauró estimat;
esqual net, cor extensible, ardor o crim,
deliciosa possessió que conté el mar.

Núvols turmentats finalment convertits en galtes,
tempestes fetes de blau cansades d’estimar,
dolça abraçada llefiscosa, gran i negre,
de forma absoluta i dèspota amb gust d’infinit engreixinat.

Així, sense fi, perjuro aquest acoblament sagnant,
respirant tinta espessa,
els petons són taques, extensibles taques,
sense arribar arrabassar les mans més delicades.

Una boca més gran que el fruit bestial,
com una daga amenaçant la mort des de la sorra d’amor,
un pessic abraçant l’aigua o la nit,
un nom ressonant un bram esgarrifós,
tot allò que mussita uns llavis que venero.

Tu ets un punt o bé una coma, o una pestanya;
ets el més gran monstre de l’oceà,
ets el massís que singlant ocupa
el fons marí d’un cor desbordant.

Et penetro callant del silenci mentre crido esquinçant el dol,
mentre els meus alarits esdevenen música o somni,
fent petons a muralles que mai tindran ulls,
i beso la gema fàcil, volàtil com una ploma.

La veritat, si, la veritat és la que jo et dic,
Aquesta immensa pistola morta al mig del camí,
Aquest silenci, el que finalment resta,
Quan amb una escombra de pal buit escombro els camins.

Les il•lusions perdudes dels altres eren les que ella encara portava al cim de les espatlles. Les tenia, eren seves i no volia abandonar-les. Si altres les tinguessin o n’haguessin estat desposseïts, ella no tenia perquè ignorar-ho. Sí, hi havia qui les havia perdut i no les tenia, abandonades eren i tampoc ella havia d’ignorar-ho. Però, sí, les il•lusions eren seves. Vosaltres aprenents, purs i simple ignorants del fracàs, desitjosos d’èxits ....... il•lusions meves, sí, al cap i a la fi és el que em diferencia de vosaltres. Somnis que m’atorgueu la felicitat meva. Somnis ara, més no somnis de demà, ni d’un futur, el qual, proper o llunyà, futur és.

Pot ser que el mateix desig de felicitat a la recerca de la qual, ella, cos i ànima abocava, fos el que la feia sofrir d’amor en aquells i altres instants, instants de passió. La pròpia angoixa generava la incansable recerca de la felicitat absoluta. La recerca ha de ser més pausada, no m’he de destruir. Vull ser feliç, com aquells altres, els que són feliços. Mereixo ser feliç, encara que també mereixo ser infeliç. Qui ha conegut un cap, en coneix l’altre, o bé ha viscut entre aigües del no res. Els desigs manifesten el que no es té i desapareixen quan s’acompleixen. Les seves il•lusions, però, no desapareixien amb l’ancoratge.

El temps seguia camins contraris a les seves passes. Sense tu, però, no hi ha il•lusions. Tant i tant de temps buida del buit més profund dins de mi. Avui, el teu amor m’ha emplenat. Tinc por que revingui aquella negror que m’ha envaït al llarg de tants i tants anys de solitud. I de sobte. He d’amagar la tristor dins de mi. No sé res!. Ajuda’m!.

Que formós és quan algú agafa un grapat de terra i et diu: té, és teva.
Que formós és quan algú agafa un grapat de terra i et diu: té, trepitja-la, és teva.
Més formós és encara quan, a més de la terra et donen la terra del seu cos i de la seva ànima.

Cauen les gotes d’aquesta pluja. Són negres i tenen forma de fletxa. I embruten. Tot i això netegen el meu cor. El netegen de la meva pròpia existència. Netegen el pou de tristor en el que em sento submergida. Cal que plogui. Que plogui per a poder bastir un arc iris d’il•lusions. Dubtes i desil•lusions, joies i deliris, amor i plors, dona d’esperit turmentat.

Un dia vaig tenir una estranya sensació. Tinc sensacions, pressentiments, deliris. A cops, la memòria t’engoleix i revenen esdeveniments del passat. No són històries ni successos, sinó els sentiments que els envolten, ja siguin temporals o intemporals. Una sensació estranya, no ja pel fet de ser quelcom del passat immers en la memòria, sinó per haver aparegut com una realitat actual. Em trobava plorant dins l’autobús i el meu estat personal era deplorable. Era un d’aquests trajectes que sense saber el perquè no vols que arribi a la seva fi. No volia moure’m. Desitjava que algú, no sé qui, m’arrenqués del seient amb força, brutalment. Era com si al ser arrancada del seient, m’extirpessin l’angoixa que hi havia en el meu interior per a no sentir-la mai més. Tu no hi eres. Em sentia sola dins l’autobús. Veia la solitud en mi, i en els altres. Finalment, tot i l’angoixa, vaig baixar de l’autobús i, just al arribar en el primer semàfor, em penetrà un carrer estret, estava allí, davant meu. No l’havia vist mai. Aquesta sensació durà pocs segons. De sobte aparegué una noia, bé, no ho puc assegurar. Era una imatge. Entrava ràpidament en aquell carrer estret. Calçava patins. Entrar i desaparèixer en un sol instant. Carrer estret i misteriós. Una forta sensació de misteri va recorre el meu cor. La meva gola s’encongí. Una sensació estranya que mai havia percebut abans. Aquella figura no era una persona. Aquell carrer estava embruixat. Vaix sentir por. Aquell carrer em conduïa al no res, al buit absolut. Era la Mort? Tot això no era una pura visió, una simple percepció fisiològica. La sensació era dins meu. La impressió que em va produir era un quadre fantàstic, un escenari que jo veia i que m’inventava, sense voler. Em sentia incapaç de sobreeixir, de fugir d’aquell estat personal. Vaig veure la lluna apagada, el cel, fosc i mort, sense estels, el carrer i la figura en forma d’imatges. Tot era fosc, imperceptible. No, no era la lluna de cada nit, el cel del capvespre, ni els carrers del meu barri, no hi eres tu, ni jo tampoc. Era la pura i simple negació del tot. Tenia por, molta por. Vaig cridar, o no? No ho sé.

Vaig plorar, si, vaig cridar, vaig cridar molt. Ningú em va sentir ja que tot estava buit.
Els éssers humans estem sotmesos a forces desconegudes i llurs dimensions se’ns fan incontrolables. Sentir i descobrir. Estimar i morir.

Tot això esdevingué una nit d’hivern. Una nit ja passada. I ja l’havia oblidat. L’oblit és una mica com la mort. Però de sobte aparegué aquell record. Tot es va produir novament en una parada d’autobús. Poca estona després de pujar, tenia una sensació estranya. L’autobús seguia el recorregut quotidià, però en un carrer en obres va tombar i seguí un recorregut desconegut. Aparegué el carrer encantat, el misteri viscut. El carrer també estava en obres. Eren les tres de la tarda. Feia molta calor. El misteri esdevenia novament una realitat, però no vaig tenir por. Hi havia molta pols i molts treballadors. Vaig sentir un cert plaer al reconèixer el lloc. De ben antuvi em vaig sentir incòmoda, doncs era un indret que no coneixia, però ben aviat el plaer va ser immens. Em trobava bé en aquell lloc. En uns minuts em vaig sentir com a casa. Descobrir el carrer en ple dia, poder captar totes les seves particularitats, els petits racons. M’havia desvetllat.

Amor meu, si et preguntes perquè t’explico tot això, et diré que es una forma d’explicar-te el que avui sento per tu. Abans no et coneixia. No eres ni tant sols un desconegut. No t’havia vist mai, però quan et vaig veure vaig tenir el pressentiment de conèixer-te. Ja t’havia vist abans, fa molt temps. Un desconegut es va transformar en la persona estimada. El teu cos és com aquell carrer estret i misteriós que de sobte esdevé una realitat personal i íntima.

Els seus ulls ingenus, grossos, tristos i feliços alhora, predicaven estats emotius indefinibles. Jo també vaig tenir por. Però em sentia valent, com sempre. Tenia por de la seva feblesa, dels seus encants i desencants, de la seva llum i de la seva foscor, dels seus desigs, del seu cos angelical torturat per la seva ànima. Vaig tenir por d’estimar-la. Por de la incapacitat de no poder-la ajudar. Calia enfortir el seu cos i, sobretot, el seu esperit.

Al llarg dels anys que va durar la nostra relació vaig ser el seu confessor, el seu pare i tutor, el seu guia espiritual, però, per sobre de tot, vaig ser el seu amant.

Jordi Rodríguez-Amat

Agost del 2018