GRÈCIA
El bressol de la nostra cultura
Jordi Rodríguez-Amat
Copyright 2006: Jordi Rodríguez-Amat
Aquest text ha estat registrat en el Registre de la Propietat Intel·lectual del
Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
A principis del mes de febrer del 2002, vaig emprendre viatge cap a Grècia. Feia molts i molts anys que Grècia em
ballava pel cap. Des dels anys en què es desvetllà en mi la consciència per als valors
culturals, el coneixement que, poc a poc, vaig anar assolint de lorigen de la
cultura occidental em va atreure cap aquell país. No pas de la mateixa manera que
matreien altres països, sobretot asiàtics com lÍndia, sinó amb una
significació molt propera a nosaltres; Grècia fou el bressol de la nostra cultura i el
món occidental sestintolà sobre aquella civilització.
Tot i que nhi havia poques, en el Liceo las Artes den Josep Alumà a
Barcelona, lescola on vaig fer els meus primers passos en el món del dibuix i la
pintura, vaig poder dibuixar algunes escultures gregues, clàssiques i hel·lenístiques.
Eren còpies en petit format fetes amb guix descaiola. Posteriorment, el mes de
setembre del
1960, a
lexamen dingrés a lEscola Superior de Belles Arts
de Sant Jordi a Barcelona, vaig haver de dibuixar lApoxyomen de Lisip. Lexamen
es va fer a la classe on shi feia lanomenat Dibuix de lAntic. Allí hi
havia moltes còpies en guix descultures gregues i romanes antigues i, cada cop que
entraves en aquella aula, tendinsaves en un món clàssic farcit duna
estètica modèlica per a tots nosaltres. És evident que el guix és apàtic,
desapassionat i es manifesta despullat de la fredor càlida que manté lesclat i la
netedat diàfana del marbre, però lesperit de les formes, les proporcions
clàssiques, lequilibri i tants i tants altres valors estètics que, encara en
aquell moment prevalien en els estudis daquella escola dart, ens transportaven
envers un món ric de bellesa pura.
Apoxyomen de Lisip |
|
La meva formació
artística va seguir els principis establerts en les escoles dart daleshores i
el món clàssic, amb tot el seu contingut estètic de bellesa i proporcions, ancorava el
vaixell de levolució de lart a doctrines recolzades en el món greco-romà,
un món matisat per segles de reflexió renaixentista.
Quelcom que ajudà un xic
a augmentar en mi el desig de conèixer Grècia fou una petita xerrada que va fer en
Francesc Artigau, un company de lEscola de Belles Arts, a la seu del SEU, el
Sindicato Español Universitario, un sindicat destudiants creat pel franquisme,
lúnic objectiu del qual era controlar el món universitari estudiantil des del
poder totalitari de la dictadura. La seu daquest sindicat es trobava en el carrer
Canuda de Barcelona, no gaire lluny de lAteneu barcelonès. En Francesc Artigau
havia acabat els estudis de Belles Arts un any abans que jo i al llarg de lestiu
havia fet un viatge per Grècia. En el meu record no es manté ni la magnitud del viatge
ni les característiques del que ens va explicar. Senzillament recordo que, assistit per
unes explicacions molt planeres, ens va mostrar unes diapositives i uns dibuixos que ell
havia fet durant el seu viatge.
El que sí va provocar un
fort desig per a endinsar-me en la cultura hel·lènica fou la lectura al llarg de la
tardor del
1965 a
París dun llibre d'Henry Miller titulat The Colossus of
Maroussi. El vaig llegir en francès, doncs en aquell moment jo no tenia encara la capacitat
de llegir en anglès textos amb una certa dificultat. Ara no recordo si vaig ser jo qui el
va comprar o bé va ser lElisabeth qui mel va regalar. En tot cas, ella
lhavia llegit i mel va recomanar. Avui no es mantenen clars els detalls del
llibre, ni tan sols els indrets descrits, el que es manté són els records dels
sentiments que va generar en mi la seva lectura. El viatge a través dels diferents
paratges de la geografia hel·lènica, les vivències viscudes per lautor, els
encontres i tot allò que descriu el llibre crearen en mi la passió per, un dia,
endinsar-mhi personalment. Anys més tard, cap el 1984 vaig llegir dell Tropic
of Capricorn, un llibre excèntric, replè de dones nimfomaníaques. Un llibre excitant i
exitós, salvatge, potent, un daquells llibres que difícilment pots abandonar a
mitja lectura.
La lectura dun
llibre pot provocar estats sensitius generats per valors inherents a lobra i
independents de la simple narració descriptiva. Aleshores, el record no es fonamenta en
els fets descrits, sinó en els estats emocionals que el llibre hagués pogut generar en
el moment de la lectura. És així que, un cop el substrat del relat ha desaparegut,
loblit daquest o bé daquell personatge o indret, subsisteix lhàlit que
manté el pòsit de les sensacions. Hi ha llibres però, la lectura dels quals permet
només seguir el simple fet de la narració, tot i poder estar profundament documentat.
Aleshores el records es dissipen i arriben
fins i tot a desaparèixer.
L'acrópolis
No tots els desigs són
sempre realitzables, nhi ha molts i sha descollir, sempre en funció de
molts i ben diferents factors. És així que al llarg de molts i molts anys, ara més, ara
menys, Grècia apareixia i desapareixia del meu esperit. Els set anys que, a més
daltres matèries, vaig dedicar a lensenyament de la història de lart
avivaren puntualment el meu desig de conèixer directament aquells indrets. Pel fet de
conèixer la història de lart, tant larquitectura com lescultura grega
no meren alienes, ben al contrari; Cnossos, Micenes, lAcròpolis
dAtenes, Epidaure i tants i tants altres indrets meren del tot familiars. Era
tot plegat un coneixement despullat de la visió directa, un coneixement formal però
sense la profunditat de la vivència personal, del tacte sensitiu amb lobra. En tot
cas jo ja havia pogut contemplar directament un bon grapat descultures gregues i
romanes, originals i còpies antigues, en els grans museus dEuropa: el British, el
Louvre, el Vaticà. És així que al coneixement que donà lestudi shi afegí
lhaver pogut contemplar directament aquelles escultures. |
Durant molts anys doncs
el desig de conèixer directament Grècia va anar prenent cos i va ser justament al llarg
de la primavera del 2001, després dun viatge fet per Egipte el mes de febrer del
mateix any, que es desvetllà definitivament en mi aquell desig. La decisió va ser
ràpida: dEgipte a Grècia. Al llarg dels següents mesos vaig somniar, planejar i
viure el viatge. Ho he dit moltes vegades; sóc un somniador. No
em desvetlleu. Prou
que
ho intenteu, però jo no vull despertar. Vull somniar. Vull que la meva mort sigui també
un somni. Com podria jo viure sense somniar el somni de la vida, el del desig, el de
lamor, el somni que surt de dins enfora, el somni que no sestronca mai, el
somni que nodreix la vida, el somni que ens alleugereix dels mals, de la desídia, el que
no mata i el que mata, el que ens allibera dels altres i dun mateix, el somni de les
esperances, dels projectes, el somni que desferma la imaginació, el somni quimèric, el
meu somni.
Vaig arribar a
laeroport dAtenes vers el capvespre. Lhora del dia i lensopiment
de la climatologia no permetien veure la ciutat des del cel. En el moment de
laterratge aparegueren quatre llums mal enceses envoltant un espai tètric i
desconegut. Un taxi mig desmantellat inicià un trajecte llarg per carrers i més carrers,
semàfors a tort i a dret, senzillament caòtic. De la mateixa manera que altres ciutats,
El Caire, Delhi, entre daltres, Atenes és una ciutat on el trànsit és
absolutament embolicat, confús. Uns dies més tard vaig llogar un cotxe per anar
lliurement per indrets de lÀtica i el Peloponès. La carretera o autopista que duu
del sud de lÀtica cap el Peloponès travessa la pròpia ciutat dAtenes. Era,
és ben cert, lhora punta del migdia, entre les dotze i les dues aproximadament i la
mala senyalització, el desconeixement de la ciutat i el trànsit absolutament caòtic
mobligaren, després de patir durant més duna hora lembotellament i
conseqüentment la immobilitat que requeia sobre la ciutat, a mal aparcar el cotxe i
esperar una hora més, fins que la ciutat comencés a esbargir-se i poder continuar el
trajecte.
Lhotel a Atenes es trobava
no gaire lluny del museu arqueològic. Un quatre estrelles ben posades moferí una
habitació ample amb tota mena de comoditats. El menjador estava guarnit amb una font
don brollava aigua amb llum de colors. Tot plegat dallò més kitsch. Un
pianista, cansat de repetir dia a dia les mateixes peces, seia davant dun mitja cua.
Melodies i tonades mundialment conegudes florejaven un espai un xic malenconiós. El
servei molt apàtic. Quatre mots en anglès mal pronunciats servien per a desitjar bon
profit. Al costat, el saló replè de gent. Les dones abillades amb vestits de mitja gala
la feien petar. Jo em sentia observador protegit en el bell mig daquell espectacle,
ric i vulgar alhora.
|
Lendemà, ja de bon
matí, em sentia ansiós per a emprendre el camí de lAcròpoli i, ben esmorzat,
vaig iniciar a peu un sinuós trajecte per carrers i més carrers per a, finalment,
situar-me davant els Propileus i sentir les emocions que feia anys i panys volia
experimentar. Amb una perspectiva en contrapicat i avançant lentament en sentit ascendent
el pit se minflava per poder contemplar per primer cop aquella meravella. La
grandiositat dels Propileus revelava la magnificència de tota lAcròpoli. Columnes
i arquitraus en el més pur estil dòric mostraven la serenor austera daquella
arquitectura. El dia era magnífic i les estries dels fusts marcaven els límits entre
llums i ombres. Per la meva ment passava la geometria gràfica de larquitectura
grega que tantes i tantes vegades jo havia ensenyat a dibuixar. Aquella geometria es
basava en el tractat fet per Il Vignola en el segle XVI en què presentava un sistema
gràfic per a representar bases, fusts i capitells de larquitectura clàssica.
Propileus |
Tot just traspassada la
portalada, a la dreta, magnífic, serigia el Partenó. Quina meravella!. Malgrat
estar en procés de restauració, amb bastides a un costat i laltre, la magnitud
espectacular de ledifici lluïa ostentosament lequilibri, la magnificència,
la serenor que des de feia més de dos mil·lenis suportava al cim de les espatlles. El
fris estava nu, el timpà desolat. És ben cert que perills de destrucció requeien sobre
tanta meravella, però, no és legal el dret de Grècia de recuperar tot allò que el
poder colonitzador va espoliar ? Larquitectura de tota lestructura mostrava
una de les creacions més perfectes de lesperit humà. Lemoció del moment
conjuntament amb el meu estat personal desperit ajudaren a experimentar un
daquells moments difícilment oblidables. Em trobava en el mig dun dels punts
orígens de tota la cultura occidental. La joia personal es barrejava amb la irritació de
pensar que lésser humà no va ser capaç de mantenir intacte totes aquelles
meravelles. Els interessos humans en cadascuna de les diferents èpoques, lodi a
aquesta o aquella religió, la inconsciència i tantes altres virtuts dels mals esperits
han permès la destrucció parcial o total de moltes de les creacions de lesperit
humà. En aquest moment recordo haver llegit que Il Coliseo va servir de cantera per a la
construcció de moltes esglésies romanes. Maleïda sigui la barbàrie humana !
|
|
En el taller de Fidies a Olimpia |
Davant meu serigien
els espais que des del segle V abans de Crist havien recorregut tants i tants personatges
de
la Grècia
antiga. De sobte, i sense poder-ho evitar, la imaginació sem va
desbocar i em permeté dialogar amb Iktínios i Kallíkratis, entre molts i molts altres.
De lluny vaig veure passar Pericles amb tot el seu seguici. A Fidies el vaig retrobar en
el seu taller a Olimpia. Quina enveja ! Com un ésser humà fou capaç de parir aquell
fris ? Tornarà aquella meravella al seu lloc dorigen ?
Detall del fris del Partenó de Fidies |
El dia era esplèndid i
les llums de lÀtica escalfaven el marbre blanc. Avui ens pot semblar inversemblant
que tota aquella blancor fos recoberta per colors dallò més llampants.
Lhabitud ens fa veure larquitectura i lescultura gregues sota la puresa
de la blancor del marbre. Vaig donar la volta a tot el Partenó. Unes tanques no em
permeteren apropar-mhi. Millor ! així la perspectiva, des del meu punt de vista
permetia la visió de tot el conjunt. No em vaig poder sostreurem a lanàlisi
de les diferents parts de ledifici. Haver ensenyat la història de lart
mhavia obligat a analitzar totes i cadascuna de les parts de la columna,
larquitrau i el timpà, entre d'altres. Comptava el nombre de columnes conformant el
peristil, els tambors dels fusts, els capitells amb cadascuna de les seves parts, els
tríglifs i les mètopes. No em podia alliberar de certs coneixements. Sé que no ens
podem presentar lliures del bagatge del coneixement davant de les coses o els fets i estem
sotmesos al que som. I som el que som per tot un procés de formació al llarg de la
nostra existència. No existeix la llibertat de lindividu, Som el que som i no podem
evitar-ho.
Aquests dies, maig del
2006,
ha
estat residint en el Centre dArt lescriptor guatemaltec Eduardo Halfon i
hem estat parlant, entre moltes altres coses, de les llengües. Mha preguntat
perquè escric les meves memòries en català si sé que és una llengua minoritària. És
evident que el català és per a mi la llengua origen, la que porto dins la sang, però ho
és per formació i no pas per genètica. És evident que puc, tot i que no sé si ho
faré, traduir al castellà o a alguna altra llengua aquests escrits. No podria, a no ser
que fes un gran esforç absurd, redactar-les de ben antuvi en alguna altra llengua. El fet
és que la llengua, com molts altres aspectes de la formació de lindividu, ens
marca per sempre més.
Porcs turcs i venecians
que el desig de poder duns i altres amb la ignorància del moment derruïren allò
que avui admirem amb tota la seva grandiositat. Després vingueren els anglesos, espoliant
a tort i a dret, considerant-se amos i senyors del món. Roí dret de lespoli que el
poderós creu posseí sobre el feble. Per la meva ment passa ara la destrucció de les
cultures precolombines sobre les quals els conqueridors espanyols sobreposaren els
interessos personals de riquesa, poder i religió. Considerats posseïdors de valors
absoluts, tenien la capacitat de destruir tot allò que no encaixava amb llurs principis:
poder dictatorial, anihilador, senzillament poder salvatge. Imagino aquells conqueridors
armats i sense ànima, bé, la dells, la creu a lesquerra, lespasa a la
dreta. La història ha estat i continua essent un rosari de construccions i destruccions.
Maleït ésser humà!
lErecteió |
Encerclat per un sol clar
i mediterrani, lErecteió bastia la seva lleugera feminitat sota la captivadora
protecció de les subjugades cariàtides, còpies de les que es troben en el museu de
lAcròpolis, una, però, volada fins el museu britànic. La perspectiva de tot el
conjunt des de mil i un angles diferents moferia un daquells estats de
placidesa, rarament i només puntualment assolibles. De sobte, silenciant la meva anada,
jo, assegut al damunt duna pedra, anys ha convertida en ruïna per la desolació
dels temps, conversava mentalment amb la sabia Athenea. No em sentia ni orador, ni poeta,
tampoc filòsof, senzillament un simple mortal gaudint del benestar de lespai i el
temps que moferia la seva companyia en aquell indret. Era realment verge, tal i com
lanomenaven els ateniens? No li ho vaig preguntar. Molt bella devien veure-la per a
bastir-li un temple com el Partenó i per a que el gran Fídies la revestís dor i
de tota mena dornaments. Qui pogués veure-la allí, en el bell mig de
lacròpolis, lluint tota la seva magnificència! Qui sap? Imaginem-nos per un moment
que donem fe a les reencarnacions i jo, o tu, estimat lector, fóssim un daquells
obrers picapedrers del segle V abans de Crist gaudint fervorosament de la visió
daquella imatge. També podríem haver estat Kallíkratis o Pericles. Anem més
lluny i capbussem-nos en el somni dhaver estat el propi Fídies, o millor,
lamic, llum i ombra de lescultor, caminant de bon matí un dia de primavera,
estiu o tardor, tots dos agafats de la mà, camí de lAcròpolis, sentint el
tremolor del geni pocs minuts abans denfrontar-se novament amb el marbre dur.
Fídies i jo, tots dos enamorats de la sàvia Athenea, lartista de la model, jo del
marbre farcit de pedreria.
|
Al llarg dels següents dies vaig continuar deambulant per molts indrets
daquella ciutat: espais antics, vells i moderns, carrers i carrerons, museus, i tota
mena despais i racons prenyats dolors i colors. La pictòrica vida recent de
la ciutat evoluciona dins el barri de Plaka i a lentorn de Monastikari. Mercats,
botigues de tota mena, petites tavernes típiques, restaurants, tot plegat en carrers
estrets on, dins i fora, es respira, el brogit ara sorollós, ara silenciós de la ciutat.
Uns dies més tard, un avió bimotor a hèlices sortia de laeroport
dAtenes en direcció a Creta. Larribada pel cel permetia veure la lluminositat
dun mar profundament blau esquitxat de coloms. Allí, just al meus peus, es mostrava
Creta, formosa, amb pits en forma de muntanyes, una de les quals, Ida, abrigà els primers
plors de Zeus quan, allunyat del seu pare, fou alletat per la nimfa Amaltea.
El meu esperit lluïa un cert estat dexcitació produït per
lemoció de poder-me capficar en el laberint sota la pell de Theseus. Més i més
sentia batre el meu cor per a poder gaudir per un moment del lamor de la bella
Ariadna, un amor posteriorment abandonat a Dionisus a Naxos.
A laeroport mesperava una dona jove. Parlava francès amb
dificultat. Amb un taxi arribarem a lhotel. Un hotel, quatre estrelles, gairebé
buit. El mes de febrer és temporada baixa a Iraklion. A lhora del sopar dues o tres
taules mal parades sobresortien dentre una vintena. Dos cambrers i un parell o tres
noies de servei es movien daquí allí i dallí a aquí. Tenien molt poca
feina. Un dels cambrers, de cultura mitjana baixa, em va explicar que el seu fill
estudiava a lescola dhostaleria a Iraklion. Evidentment, sota la influencia
del pare, cambrer, el fill havia dassolir un altre nivell. Quatre propines
eixamplaren llavis i esperit.
Ruïnes de Cnossos |
La visita de les ruïnes de Cnossos no podia esperar gaire temps i
lendemà, amb un mapa a la mà i, després d'haver preguntat per lestació
dautobusos, em vaig endinsar per carreteres en estat mig deplorables amb un autocar
molt desatès en direcció a les ruïnes. Cnossos no es troba gaire lluny dIraklion
i, si la memòria no menganya, al cap de poc més de mitja hora o tres quarts vaig
arribar a una zona poc poblada. Allí presumia jo, es trobava ben a prop Minos, amagat en
una de les mil sales del laberint, la cambra reial, ben assegut en el seu tron.
Tota ruïna respira lalè dels temps passats: la grandiositat evidenciada
per la petitesa del present. Molta i poca imaginació exigeix reconstruir la ciutat-palau
de Cnossos amb la magnificència dels grans espais monumentals, edificacions de tota mena
guarnides de pintures murals, sòcols de pedra i alabastre, cambres i més cambres,
pavimentacions, magatzems i, més i més. Una de les característiques que més ens pot
sorprendre és la columna en forma de tronc de con invertida i un capitell amb una gran
gola aixafada sotapossada a un àbac. Cnossos sens presenta avui disfressada per una
ruïna emergida de lesfondrament de més de tres mil·lenis.
|
La vida suposadament fàcil en un indret paradisíac, lliure de pors i muralles,
ens fa pensar en la placidesa duna existència agradable i idíl·lica, lliurada a
lesport i a la bellesa física, al toro que, tantes vegades representat a la
imaginaria minoica, fecundà Pasifae don sorgí el Minotaure.
|
|
Després de seure en el tron reial, vaig recórrer al llarg de tot el dia un
racó i un altre, vaig pujar escales i les vaig baixar. El sol mimpregnava de cap a
peus i, poc a poc, la ruïna es transformava per efecte duna forta metamorfosi en un
magnífic palau, grandiós, meravellós. De sobte em vaig trobar envoltat dhomes i
dones magníficament vestits, la flor als llavis, movent-se dun costat a
laltre. Les columnes apareixien amb un fort cromatisme. Les parets lluïen
magnífics frescos amb tota mena de cerimònies religioses i lúdiques. Un seguici
dhomes, tors nu i faldilles fins el turmell portaven animals. Les dones, vestides
amb faldilles amples fins els peus, eren portadores de semals i arpes en un sumptuós
ritual funerari. Sense gairebé adonar-men em vaig trobar saltant jo mateix amb uns
atletes al cim de grans toros. Lentusiasme i lexcitació provocada per
lentorn eren absoluts. De sobte un cert estat malenconiós membriagà
suaument, el somni sesmorteí i jo em trobava immers en unes ruïnes que, gràcies a
les reconstruccions de Sir Arthur Evans, mhavien permès inhalar lalè
dAriadna.
|
I en aquesta ciutat, Iraklion, el caminant distret, vagant per carrers sense
gaire benefici, arriba a un indret on el camí senfila amunt la muralla. Desconec
ara el lloc exacte, nord, sud, est o oest, però allí, obert als quatre vents visuals,
una simple tomba emergeix, potent: Nikos Kazantzaki. Lemoció inflà el meu pit
davant la seva tomba, tot i que en aquell moment només havia llegit una de les seves
obres i daixò feia ja molt de temps: Alexis Zorba. Sota el consell de
lElisabeth vaig comprar aquest llibre de lescriptor traduït al francès ja
que jo ni coneixia, ni conec el grec, idioma en el qual està escrita lobra.
Alexis Zorba és una novel·la, un cant a la vida, ànima i esperit es confonen
i els valors estètics i morals es contraposen en un intent dallunyar
lindividu del mercantilisme social per a assolir els més alts nivells
despiritualitat. De la novel·la es manté en el meu esperit lessència
dun personatge lliure, resolut, sabedor del què vol, un individu que viu per a
viure i no pas per a sotmetres a la vulgaritat dels materialismes socials:
transformar lexistència diària en valors espirituals constants.
|
Tomba de Nikos Kazantzaki a Iraklion |
És el propi individu el que decideix, evidentment si en té la capacitat, el
seu comportament estètic, ètic i moral. Tenim consciència del què cerquem? Volem
satisfer els nostres desigs a nivell material?. Ens interessa més el plaer del diner? El
de la creació artística? El del bé dels demés? Al llarg duna vida hi ha sempre
diferents estadis en els quals la persona pateix efímerament estats mutables, tot i que
la pròpia personalitat es manté gairebé sempre constant al llarg de tot el recorregut.
Són els valors últims que pretenem assolir els que marquen aquest recorregut. En un
moment determinat de la història, lésser humà comença a reflexionar sobre els
valors que delimiten el propi comportament i els dels demés i decideix crear lleis que
determinen la conducta del grup i la del individu: lestela dHammurabi, les
taules de Moisès, les lleis de Justinià, entre daltres.
Kazantzaki defineix la novel·la com un diàleg; el diàleg entre
lescriptor i lhome del poble, és a dir, el diàleg entre la ploma i la gran
ànima del poble. Alexis Zorba és, sense cap mena de dubte, una de les novel·les que es
mantenen latents en el meu record. Allí shi troba lessència de Creta, la
síntesi entre Orient i Occident. Lescriptor té visió de present i de futur amb la
mirada posada sempre en el món, el daquí i el dallí, a mig camí entre les
dues civilitzacions. Alexis Zorba no és un Déu, ni un semidéu, tampoc és un heroi, és
un simple humà, una ànima errant a la recerca del plaer, un individu en constant lluita
per a mantenir la llibertat enfront de lopressió social.
Lobra de Kazantzaki és un crit: Tot home ha de cridar abans de morir.
Quan lescriptor sent un crit dins dell no el vol ofegar per a complaure muts i
tartamuts. El crit és la llibertat enfront dels altres: no vull ser deixeble de ningú,
tampoc vull tenir deixebles. El seu recorregut en aquest món és un simple instant, el
temps just per a cridar: La meva ànima és un crit i la meva obra la interpretació
daquest crit. Jo, allí, assegut sobre un angle de la seva tomba, el cel de
Creta al cim, sentia retrunyir la seva ploma, era un bram profund sorgit del fons del
sepulcre.
Alexis Zorba és un personatge extret de la vida real. Confiant-me a la
memòria, recordo que en el llibre Lletre au Greco, el qual també vaig llegir en francès
just després de la meva estada a Creta, Kazantzaki parla del personatge real. Un
personatge amb el qual va poder compartir sis mesos a Creta. En aquest moment, escrivint
aquest mots no mhe pogut alliberar del desig de retrobar les pàgines del llibre on
Kazantzaki descriu el seu encontre amb lhome i mha colpit lesperit de
rellegir que cinc personatges al llarg de la seva vida van deixar una forta emprenta en la
seva persona: Homer, Buda, Nietzsche, Bergson i, evidentment Zorba.
De la lectura dun llibre pot subsistir en el record el pòsit de les
sensacions que va generar lobra i molts dels detalls que sense cap mena de dubte ha
de contenir un llibre poden i solen desaparèixer amb el temps. De la lectura
daquesta novel·la han desaparegut del meu esperit molts dels personatges, indrets i
altres conjuntures singulars que estructuren el seu argument, tot i que els seus records
es poden confondre amb els de les imatges de la pel·lícula realitzada a partir de la
novel·la. El record és sempre selectiu, dissipa moltes de les particularitats i altres
continguts i el lliure únicament a les sensacions viscudes en el moment de la lectura. Hi
ha llibres dels quals, un cop les imatges han format part de loblit, no en resta cap
mena de sensació, a vegades, ni tan sols el plaer que hagués pogut suscitar la seva
lectura.
Fa uns dies, aquí, a la Fundació Rodríguez-Amat, vaig tenir una conversa amb dos
artistes residents, tots dos alemanys, en Fred Kobecke i
la Holle Frank
, els quals havien
llegit el que avui encara es considera un best seller: The Da Vinci code de Dan
Brown. En Fred manifestava una absoluta simpatia pel llibre, defensant els valor de
erudició i coneixement sobre la història de lart que, entre daltres i segons
ell, posseeix la novel·la.
La Holle, ben al contrari, creia que el llibre estava
despullat de tot valor literari, conseqüentment emocional. Ambdós coincidien, però, en
la forta atracció que comportava la seva lectura: una atracció que feia molt difícil
abandonar-la. La conversa em va encuriosir i vaig, tot seguit, comprar el llibre per
Internet. Avui, un parell de setmanes més tard mhi he capbussat gairebé fins a la
meitat. El meu sentiment certifica la meva reflexió sobre lobra; no és una de les
lectures que es mantindran en el meu record. Es tracta dun llibre que, si bé és
cert que té una superficial força datracció, està absolutament despullat de
qualsevol valor sensitiu. Els valors literaris es limiten a crear intrigues, a fi que el
simple lector no pugui abandonar la lectura. El llenguatge és clar, directe i fàcilment
entenedor, propi, en tot cas, dun llibre que cerca única i exclusivament satisfer
lepidermis duna gran massa social. Hi ha, a més, lús constant i
excessiu de jocs simbòlics i criptogràfics indesxifrables: un bon guió per a un serial
televisiu.
Uns dies més tard, des de Iraklion, un altre autocar prengué la ruta de
la
Messara
, la regió on se situen les ruïnes de Faistos. Crec recordar que fou a Mires la
destinació de lautocar, don va ser indispensable de prendren un altre,
ara no recordo si cap a Matala o Agia Galini. Tot i que les ruïnes provocaren en mi una
forta impressió, el fet dhaver, no feia masses dies, gaudit profundament a Cnossos,
no em va suscitar la forta emoció que havia pogut experimentar uns dies abans. Només hi
havia un autocar de tornada i havia de passar a quarts de tres; espera i espera. Segons
sembla, quan lautocar ha de partir del seu origen i no hi ha cap viatger, el xofer
pren un comportament letàrgic i, si voleu, aneu a peu. No va quedar cap altre opció que
fer autostop. Quatre o cinc cotxes foren suficients per a iniciar el camí de tornada cap
a Mires. Un home duns quaranta anys, ben vestit, molt educat, parlant força bé
langlès, ens va explicar que això era força habitual.
Feia dies que jo ja havia pogut constatar la forta religiositat del poble a
aquest illa mediterrània, sensació aquesta que no se mhavia fet evident a Atenes.
Sia a peu, sia en cotxe o en autocar, molta gent es persigna al passar just per davant
dun temple, un cementiri o qualsevol altre indret religiós. Recordo com lhome
que ens havia agafat fent autostop, a més de revelar una bona cultura, va manifestar
daquesta manera la seva forta religiositat, doncs en els pocs quilòmetres que va
durar el trajecte cinc o sis vegades es va persignar. Ho feia just al passar pel costat
dun cementiri, una església o un monestir, dels quals nhi ha bastants per
tota lilla. A l'Arcadia vaig veure
quelcom que també marribà fins el cor. LArcadia és una regió molt
muntanyosa amb carreteres perilloses plenes de revolts. Quan uns dies més tard vaig
dirigir-me dArgos a Olimpia, després dhaver visitat Epidauro, amb un cotxe
llogat a Atenes, als costats de la carretera hi havia centenars de petites capelletes dins
les quals petits llums doli cremaven constantment. Aquí en el nostre país podem
trobar, tot i que no em massa profusió, poms de flors al costat dalguna carretera.
Allí hi ha el costum de mantenir viu el llum doli dins la capelleta. Desconec el
sistema que els permet de perpetuar viu el llum, tot i que he de suposar que deuen ser els
mateixos habitants de la zona els que els alimenten.
Monument al Greco a Iraklion |
Iraklion es mou sota un sol purament mediterrani, racons i carrers plens
dhistòria, places i placetes, de sobta, un sòcol amb un bust al cim, un petit
monument, un bust, vol representar Domenico Theotocopuli (El Greco). Nascut a Creta i format a
Venècia, hom no sap amb exactitud el lloc exacte del seu naixement, sí però, sembla que
fou el 1541, segons declarava ell mateix el 1606 tenir seixanta cinc anys. Condemnat a
viure a Toledo per imperatius del temps i no pas a Madrid com ell sembla hagués desitjat
en un principi. Recordo haver sentit dir a un meu professor dhistòria de lart
que El Greco arriba a Espanya des de Roma, on no aconsegueix reeixir en el seu intent de
situar-shi com a pintor, atret per lEscorial. El mateix professor ens indicava
que després dhaver pintat el somni de Felip II vers el mil cinc cents setanta i
tants, el quadre fou presentat al monarca i aquests no mostrà cap interès per
lartista. També em queda present a la meva memòria que hi havia qui situava la
creació daquest quadre vers el mil sis-cents deu. Desconec els fonaments que poden
cuirassar una o altre versió. Són, en tot cas, alguna delles conforma a la
realitat ? És ben cert que la força de la mística toledana demanava algun pintor que
pogués complaure-la i, com un meteorit caigut del cel, el deixeble de Tiziano va trobar
lindret que li va permetre desplegar el seu manierisme personal.
La seva pintura senfosquí al llarg de més de dos segles, cap deixeble,
cap seguidor i, encara menys, amants. El gran segle i el posterior ofuscaren lobra
del que a partir de finals del segle XIX i principis del XX seria novament considerat. És
així que la valoració de lobra dun creador pateix les sotragades dels temps
i de les individualitats. Lobra d'art no depèn única i exclusivament della
mateixa, sinó, sobretot, del receptor, en aquest cas lespectador. Davant meu,
lobra dEl Greco no és immutable, és voluble com el meu estat desperit.
El mes de febrer denguany, 2006, vaig poder contemplar novament el conjunt
dobres que es troben en el Museu del Prado a Madrid i mavergonyí de no poder
veure més que un conjunt de ninots bruts i escridassats. Fou la meva incapacitat a
capbussar-me en lobra del pintor, o bé fou la meva capacitat a no sotmetrem
al reconeixement establert per la història ?
|
|
Una experiència personal, ara fa uns anys, em va fer reflexionar profundament sobre el diàleg que es pot establir entre l’obra i l’espectador i, conseqüentment, sobre la valoració de l’obra d’art. Abans cal dir que, quan a principis dels anys seixanta vaig descobrir els impressionistes i la meva pintura estava sotmesa als efectes de la llum; els grans mestres francesos de finals de segle XIX assoliren en mi els màxims valors de consideració. Tenint en compte aquest enunciat, permeteu-me de fer-vos partícips de la meva experiència. Molts anys més tard, el mes de febrer del 1997, jo em trobava a la National Gallery de Londres, justament a la sala dels grans pintors espanyols del segle XVII. Allí hi havia els Velázquez, els Grecos, els Riberes, els Murillos i tants altres. Sense consciència de la temporalitat de les vivències del meu estat d’esperit, la vibració personal davant d’aquelles obres m’absorbia de cap a peus; l’estètica d’aquells pintors m’havia pujat al cap. Quines sensacions ! Quines ressonàncies emocionals les meves ! Em trobava capficat en l’estètica de la pintura espanyola del gran segle. Després d’un temps vivencial indefinit, vaig anar a petar a les sales del pintors impressionistes francesos. Quin neguit ! Quina brutícia ! Em va ser molt fàcil d’entendre aquells burgesos de l’últim terç del segle XIX que pregaven a les dones embarassades de no anar a veure aquelles exposicions sinó volien perdre el fill. Em va caldre mental·litzar-me per a poder canviar en mi els paràmetres que permeten valorar una estètica concreta per a, si més no, poder novament accedir a dialogar amb els pintors de la llum.
Un indret que des de feia anys també em ballava pel cap era Súnion; el
territori més oriental de la mediterrània on els catalans ancoraren la senyera. El nom
de Súnion es mantindrà a la meva memòria vinculat al duna escola catalana on, a
partir del 1977 i durant cinc o sis anys, vaig desenvolupar una petita tasca pedagògica.
En Pep Costa-Pau en va ser el creador i limpulsor. Un català catalanista, no pas
tots ho són, creador duna escola moderna amb fortes ideologies pedagògiques: home
rígid, de caràcter fort, dominador, amo i senyor de si mateix. Lescola, creada a
les darreries del franquisme, va haver de patir encara les travades de la dictadura, però
amb obstinació i voluntat de servei al país, en Pep va dur endavant una escola selectiva
i moderna. Un parell danys després que jo deixés lescola, en Pep, tot
baixant de Vilopriu, a lEmpordà, on projectava crear lescola al camp, va
patir un accident mortal a lautopista a lalçada de Sant Celoni. Fou un gran
personatge i amic. La seva vídua,
la Magda Planellas
, va acceptar uns anys més tard, el
1994, de formar part del patronat de la fundació que jo vaig crear.
Jordi Rodríguez-Amat dibuixant el temple de Poseidó a Cap Súnion (2002) |
Dibuix del temple de Poseidó de cap Súnion |
Súnion ha quedat, així mateix, lligat per sempre més al Mite de Teseus i el
Minotaure. No fa gaires anys vaig fer uns dibuixos sobre aquest mite. Es veia un home
matant una mena de bestiola amb banyes. Es tracta duna petita sèrie de dibuixos
dels quals no vaig quedar gaire satisfet. El fil dAriadna és el fil de la vida, del
laberint, dels espais perduts i retrobats, és el fil del destí que grava lempremta
del camí, del retrobament de la sortida i no pas el fil de les engrunes de pa deixades al
llarg del camí, aliment de moixons i altres petits alats. És, a més, el fil de la
recerca i de lesperit que nodrí el mite del colonitzador de les Cíclades.
Poseidó, un dia de forta calor, sol radiant i potent, sassentà al cim
dun penya-segat, cap Súnion, per a poder dominar els grans espais marins:
lAegeo. Terrible i temut a terra, fou déu violent. El trident, símbol pagà
transformat pel cristianisme en diabòlic, i el dofí lacompanyaren en els seus
recorreguts marins per a transformar-se en Neptú, les filles del qual, suposadament
formoses, eren retrobades pel meu amic el pintor Modest Cuixart en el cap de Sant
Sebastià a Palafrugell.
Molts altres indrets, ruïnes, ciutats i viles vaig poder recórrer en el meu
periple per Grècia. A Micenes vaig trobar-me
amb Agamenon rei dArgos, lArgolida o el Peloponés i amb qui vaig poder fer la
guerra de Troia, malgrat que Jean Giraudoux desitgés que
La Guerre
de Troie
meût pas lieu, doncs, just abans de caure el teló Hector diu :
Elle aura lieu. Mhagués agrada ser Paris per a poder amar a
la Bella Helena
, però
allí, en el bell mig de les ruïnes de Micenes, un cop travessada la gran porta dels
lleons, vaig haver de prendre partit amb els Aqueos, mentre Homer samagava sota els
gairebé tres mil anys dhistòria.
Jordi Rodríguez-Amat a la sortida de l'estadi d'Olimpia Molts altres records daquella estada es concreten a la meva memòria,
entre daltres Olimpia i Delfos. Permeteu-me manifestar-vos que una de les imatges
que més fortament mimpressionaren al llarg daquell periple fou lHermes
de Praxiteles a Olimpia, sense cap mena de dubte, una de les escultures més meravelloses
que hagin pogut contemplar els meus ulls. Com és possible haver creat una obra com
aquesta?, mhe preguntat moltes vegades. Com és possible haver assolit els nivells
als quals arribaren els escultors grecs dels segles V, IV i III abans de Crist ? A la meva
ment avui encara es presenta com una realitat impossible dexplicar. Benauradament,
Grècia continua essent un pou de coneixements; un país, una història, una cultura
don emergí lessència de la nostra civilització. |
Hermes de Praxiteles |
Jordi Rodríguez-Amat
5 de juliol del 2006 A Fundació Rodríguez-Amat |