EL CRÍTIC D'ART, EL COL·LECCIONISTA I JO

© Copyright Jordi Rodríguez-Amat

Aquest text ha estat registrat en el Registre de la Propietat Intel·lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Un bon dia d'un mes de maig, em trobava en una galeria d'art de la rue de Seine a París observant una i mil vegades els quadres que penjaven de les parets. Just en aquell moment vaig veure entrar a la galeria un dels crítics d’art parisencs més coneguts. Aquest senyor escriu en diversos diaris parisencs i també col•labora en les més prestigioses revistes d'art contemporani. Anava acompanyat per un home gros, ventre voluminós, vestit de color negre blavós. Després d’haver-lo observat uns segons, vaig pensar que havia de ser un gran col•leccionista d'art contemporani.

Al cap d’una estona, em vaig preguntar per quina raó el crític d’art explicava al col•leccionista les grans qualitats de tots aquells quadres. Van passar uns minuts i jo, inflant el pit de coratge, vaig demanar al crític d’art de permetre’m d’escoltar-lo, tal era el coneixement que demostrava amb el seu discurs.

Davant de cada quadre parlava de la composició, dels colors i dels valors artístics que jo, personalment, desconeixia. Un dels aspectes que determinen la grandesa d'aquest artista, va dir, independentment d'altres valors conceptuals i tècnics, es fonamenta en el domini absolut de la composició basada en les lleis de la proporció àuria, és a dir, el nombre d’or. El col•leccionista, desconeixent què era això del nombre d'or, li va demanar que li expliqués. Això, estimat senyor, és una composició basada en la regla de la proporció àuria, una proporció divina d’ordre místic. Aquesta estètica es troba en les obres dels més grans pintors i escultors de tots els temps. Des de Fídies i Miquel Àngel fins als grans creadors contemporanis, arquitectes, pintors i escultors. El col•leccionista i jo mateix admiràvem, bocabadats, la gran capacitat i el coneixement demostrat per aquell crític d’art.

Anàvem seguint al crític d'art, el qual, l’orgull ben inflat, continuava parlant. La profunditat dels colors amb què treballa aquest pintor l’apropa als grans coloristes de tots els temps. Vegin com en aquest contrast fa ús dels colors complementaris amb un domini absolut i, fins i tot, com utilitza el negre per a remarcar la intensitat cromàtica dels altres colors. Vostès saben, hi ha hagut grans coloristes al llarg de tota la història de l'art que han assolit els més alts nivells en l’ús dels colors, doncs bé, aquest pintor, no només els apropa, sinó que arriba, com ells, als més alts nivells del domini del cromatisme pictòric.

Escoltant aquell senyor, vaig començar a pensar que per assolir aquell nivell de coneixements havia de llegir i estudiar a fons a fi d’adquirir aquella cultura artística que jo, tot i que m’agrada l’art, desconeixia i en cap moment podia competir amb aquell crític d’art. D'altra banda vaig pensar, perquè aquest crític d'art vol posar a aquest artista a un nivell tan alt? Segurament vol que el col•leccionista compri una o més pintures, ja que deu de tenir una bona comissió de la galeria.

L’art, va continuar, és l'expressió dels sentiments més profunds dels creadors. Vinguin, mirin aquesta pintura. Era un quadre de mides reduïdes en el qual, sobre una taca de color vermellós, unes formes abstractes destacaven del fons. Vegin, va dir, com el pintor ha compost aquestes formes sobre un fons neutre que fa ressaltar la intensitat del color. Jo, la boca oberta, vaig tractar de seguir i entendre tot el que deia, doncs aprenia molt d’aquell crític d’art.

Creguin, estimats senyors, el valor monetari d'aquestes obres no és molt alt, però pensin que després de mort l’obra d’aquest pintor assolirà un valor considerable, ja que el que succeeix en un gran artista és que després de la seva mort no poden haver-hi més quadres creats per ell i, aleshores, el valor comercial dels que hi ha s'eleva molt.

En aquell moment vaig veure quin era el tipus d’argument que utilitzà per a fer-li comprar algun quadre al col•leccionista. Alhora vaig recordar el que feia uns mesos havia sentit dir a un galerista, fent referència a un pintor que exposava a la seva galeria: ara és un bon moment per comprar obra d’aquest artista ja que es troba en el seu llit de mort.

Però el que més em va sorprendre va ser quan va parlar de la seva relació personal amb el pintor. Ell visitava molt sovint l’artista en el seu taller i, amb un got de vi negre del Clos de Vougeot, discutien hores i hores sobre art i sobre la vida. El seu taller es va construir a partir d’un projecte que el propi artista havia dissenyat. Un taller amb grans finestres obertes a la natura. Aquest pintor, va continuar, té un gran coneixement tècnic i conceptual, a més, coneix profundament la història de l'art, la qual cosa li permet tenir els grans mestres com a referència per a la seva creació pictòrica. La meva sorpresa va ser tal que vaig haver de respirar a fons per tornar a mi mateix. Em vaig obligar a continuar atent a tot el que deia ja que amb el seu discurs aprenia molts aspectes tècnics i sobretot conceptuals.

Deixeu-me dir-vos que aquest artista coneix la teoria filosòfica de l'art molt i molt bé. Està d'acord amb Schopenhauer en què una metafísica de la bellesa és possible, i, fins i tot, malgrat no estar totalment d’acord, coneix molt i molt bé el que manifesta Kant quan diu que una doctrina de la bellesa és impossible ja que la bellesa no és un fenomen ontològic. La bellesa és un producte de la cultura humana, dit altrament, la bellesa no té propietats objectives.

I ell entén molt bé el que deia Hegel sobre l'art": "L'art té la finalitat de traduir l’esperit en imatges i això és exactament el que l'artista ha fet amb aquestes obres.

Recordo, va continuar, fa una parell de setmanes el vaig visitar en el seu estudi-taller. Tot d'una es va posar dempeus i amb un pinzell a la mà va començar a parlar de la teoria de l’art de Nietzsche. Alhora, i a diferents velocitats, va començar a ballar, tot dient: Unes vegades donant-se les mans, d'altres, separant-se i dansant cadascun d'ells a ritmes diferents, Apol•lo i Dionís es mouen majestuosament en una dansa, ara rítmica, ara frenètica. Entre llorers i oliveres, en concert harmònic amb les muses, Apol•lo es mou bell i ben plantat. És el triomf de la bellesa serena, de l'equilibri, del control del cos i de la ment. Dionís, sacsejant cos i ànima, envoltat de sàtirs, silens i bacants, cabriola amb gestualismes violents una desenfrenada dansa orgiàstica. Un i altre es creuen, es barregen, s'odien, però s'estimen alhora. L’art, va continuar el meu amic, incita a la vida, l’exalta, n’és el gran estimulant.

Just en aquell moment vaig tenir la impressió que s’estava tornant boig.

El crític d'art no parava de parlar, i després d’una mitja hora més, se m’apropà i em va preguntar, senyor, qui és Vostè ? A la qual cosa li vaig respondre: jo sóc l'artista que ha fet aquestes pintures.

Jordi Rodríguez-Amat
El 23 maig del 2014