Aquest text ha estat inscrit en el Registre de la Propietat Intel•lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

 

 

PACTE AMB EL DIBALE

Assaig-Ficció

Aquest escrit va ser provocat per la lectura dels Fausts, Part I i Part II de Johann Wolfgang von Goethe. La imaginació m’ha permès de metamorfosar-me en el personatge i lliurar-me al desig de posseir poders absoluts.

Georg Faust o Johann Georg Faust va ser un personatge real que va viure a cavall entre els segles XV i XVI a Alemanya.

 

Mefistòfil.

Oli sobre tauler de fusta. 122 cm x 81 cm. 1997.

Obra de Rodríguez-Amat

Mefistòfil és el diable que en moltes llegendes té la capacitat d’atorgar el coneixement absolut a canvi de la condemnació de l’ànima. Té les seves arrels en un personatge real, Johann Georg Faust, sanador, alquimista, mage i astròleg. La història de Faust i el seu pacte amb Mefistòfil (El diable) va provocar, just a partir de la seva mort, una gran quantitat de literatura, transformant la història en llegenda, fent difícil avui de separar una de l’altra.

En forma de legenda es troba sobretot en obres germàniques, dues de les més importants, Faust I i Faust II de Johann Wolgang von Goethe.

 

 

PACTE AMB EL DIABLE

Estava assegut al meu costat i semblava un home de poques paraules. Jo no gosava mirar-lo directament, però sí que ho feia de reüll. Tot i el meu desig de conèixer els seus pensament no em veia amb cor de dirigir-li la paraula. Per la meva ment van passar tota mena de conjetures. Pensar, imaginar, suposar són especulacions mentals, totalment gratuïtes.

Aquesta persona tenia un llibre a la mà i jo no sé si el llegia o no, doncs el tenia al revés. Vaig estar esperant a que acabés de llegir, si és que podem dir això, per veure si passava la pàgina i al cap d’un bona estona, em mira, somriu i passa la pàgina. Evidentment amb el llibre al revés, va passar la pàgina cap a la dreta. Jo estava totalment atent al que aquest home feia, ja que, havent d’esperar i veient l’excentricitat del personatge degut a la forma de llegir, tota la meva ment es concentrava en el que feia o bé podia fer aquesta persona. Era un actor ?

Estàvem esperant el nostre torn. Els dos teníem un tiquet a la mà amb un número. Jo el seixanta-nou, ell el setanta. No ho vaig entendre, ja que ell havia arribat abans que jo i el seu número era més alt. L’havíem extret del mateix aparell expenedor. Només hi havia una finestreta i, per tant, estàvem esperant pel mateix lloc. Moltes vegades, la nostra capacitat no ens permet de tenir un coneixement absolut i el dubte ens enfarfegar l’esperit.

L’espera es feia llarga, doncs encara hi havia un bon nombre de persones que estaven esperant i la pantalla canviava de número molt a poc a poc. Just en aquell moment marcava tot just el 52. Gairebé tothom estava inquiet ja que no paraven de moure’s. Tot just un parell de persones manifestaven una certa serenor. Jo, dominador de l’entorn, era espectador privilegiat observant tot el que allí esdevenia. En una pantalla al damunt de la porta per on entra la gent hi havia un text en tipologia gòtica: Pacte amb el diable.

La persona del meu costat va passar un cop més la pàgina del llibre que estava llegint i, tot i estar al revés, vaig poder llegir un nom: Dr. Faust.

Malgrat la meva subjectivitat, tinc el convenciment de ser una persona equilibrada emocionalment. Tot i això però vaig haver de fer un cert esforç per a no caure en una desmesurada perplexitat quan, tornant a fixar-me en el seu paper, vaig poder llegir aquest cop que ell també tenia el número seixanta-nou. En aquest moment vaig decidir de mirar-lo directament a la cara i no pas de reüll com havia fet abans. Encara més perplex, vaig poder examinar amb detall el seu rostre i comprovar que era el meu propi retrat. Tot seguit vaig anar als servei per a mirar-me en el mirall i, efectivament, érem idèntics. Seria jo mateix la persona que estava llegint el llibre o seria simplement el seu Doppelgänger ? Quan vaig tornar del servei aquell home havia desaparegut i jo tenia el llibre a la mà. La meva ment no va poder concloure altra explicació que no fos; jo era aquella persona. Però qui era jo? Vaig obrir el llibre per la pàgina seixanta-nou i amb lletra gran deia: tu ets Dr. Faust, Johan Georg Faust.

Què feia jo en aquell despatx? Ho vaig veure molt clar, havia vingut a pactar amb el diable. De sobte va sonar un petit senyal a la pantalleta i aparegué el número 69. Totes les altres persones que esperaven havien desaparegut i en vaig apropar a la finestreta. Has vingut a pactar amb mi em va dir amb veu ronca el personatge. Sóc Mefistòfil. Em va fer passar a una saleta que hi havia al costat i em va dir: abans de pactar, prendrem una gerra de vi com la que un dia ens serviran a l’Auerbachs Keller. Vaig reconèixer la sala on varem entrar. Era la sala d’estudis on Faust pactà amb Mefistòfil.

Vaig pensar tot seguit en Goethe, el qual havia estat el responsable del meu pacte amb Mefistòfil i decidí d’anar-lo a veure a principis del segle XIX a Weimar. Goethe em va emplaçar a tornar a finals dels anys vint, un cop ell hagués redactat el seu segon Faust.

Al llarg d’aquells anys, esperant de retrobar-me novament amb ell, vaig estar reflexionant sobre la meva persona. Al lector li pot semblar, exactament com a un gran nombre de persones posteriorment a la meva mort, de ser jo un personatge enigmàtic. El temps que el destí m’obligà a viure, ser sanador, alquimista, astròleg i endeví eren del tot natural. Un temps sotmès a totes les creences de l’edat mitjana amb els animatismes, esoterismes, teocratismes, ocultismes i misteris, entre altres, mancat de tota la ciència objectiva del Renaixement posterior.

Quan vaig tornar a Weimar em va rebre Johann Peter Eckermann, col•laborador, secretari i amic de Goethe. Varem sortir al jardí on varem trobar Goethe en estat meditatiu dialogant amb Mefistòfil. Vaig seure davant d’ells dos i li vaig dir: Johann, has volgut fer-me creure i finalment he cregut que jo he tingut el desig de ser com Déu. Tu has estat la serp que m’ha volgut fer caure en el desig del coneixement absolut. M’has provocat, Johann, i jo, feble humà, afable i complaent, desitjós de tenir un coneixement absolut, no m’hi he pogut alliberar i m’hi he precipitat. Has tingut el desig de fer-me pactar amb Mefistòfil per a que jo pogués assolir el coneixement absolut. Johann, no tinc por i he acceptat el repte. Sé que, si cal, el meu pacte podrà ser declarat nul si em penedeixo i torno novament a les mans de l’església com feu Teòfil d’Adana. Estic a recés, doncs sé que puc trencar el pacte quan vulgui.

Moltes han estat, amic Johann, les llegendes en les quals un ésser humà ha pactat amb el diable. Tu saps i coneixes com molts personatges, papes entre altres, han tingut capacitats màgiques i, abandonant els dogmes de fe, s’han submergit en quimeres fantàstiques, com jo, a la recerca de fenòmens extraordinaris i miracles cercant el coneixement i el poder absoluts. Fins i tot el meu desig de cercar formules per a aconseguir l’or. Jo no havia fet cap pacte amb el diable abans i ara tu m’hi has abocat.

Sé que el desig i l’ambició per aconseguir riquesa i poders indueixen l’ésser humà a acceptar a perdre les seves condicions i els seus valors morals. Johann, tu t’has quedat a recés i no t’has exposat a perdre la teva ànima, però has tingut la gosadia de perdre’m el respecte i m’has obligat a un pacte que jo no hagués acceptat lliurement. Tu no ets l’únic que prenent-me com a personatge m’ha fet pactar amb el diable. Ara, just en aquest moment sento la necessitat de pactar-hi.

Vas induir Déu i Mefistòfil al repte provocador de permetre al diable d’allunyar-me de Déu el qual creia en aquesta impossibilitat. Finalment vas apropar-me al diable i hi vaig pactar. Jo com Eva vaig voler ser com Déu i tenir el coneixement absolut. La serp la va provocar i ella acceptà, però ella no estava a recés de poder penedir-se i va castigar tota la seva descendència. El pacte jo no el faig amb Déu, sinó amb el diable i conseqüentment gaudeixo del plaer de sentir la voluptuositat del pecat.

Jo voldria pecar i transgredir amb coneixement la voluntat d’un Déu, però quin Déu? La meva llibertat no em permet d’acceptar cap acte obligat i conseqüentment la meva consciencia de pecador és volguda i desitjada. Vull ser pecador. No tinc por. De què hauria de tenir por? Sóc humà i sento la forta necessitat d’aspirar a tenir poder, i accepto lliurement el pacte. El diable em provoca i m’ofereix el que desitjo; tenir riquesa, poder màgic, talent i així poder alliberar la meva ànima de la submissió a la mortalitat a la qual Déu ens ha condemnat. Déu haurà perdut el repte fet amb Mefistòfil i jo podré lliurar-me a totes les disbauxes que m’exigeixen cos i ànima. La meva ment no tindrà límits i els meus desitjos seran satisfets en tota la seva plenitud. I què em demana a canvi Mefistòfil? La condemnació de la meva ànima. Accepto el pacte.

Jordi Rodríguez-Amat

4 de desembre del 2017

A Centre d'art Rodríguez-Amat A pàgina inici www.rodriguez-amat.cat