SATAN O DÉU

 

Capítol número 27 de les memòries personals de Jordi Rodríguez-Amat

 

REFLEXIONS SOBRE EL BÉ I EL MAL

 

© Copyright Jordi Rodrígez-Amat

Aquest text ha estat registrat en el Registre de la Propietat Intel·lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

 

Satan no se m’acomiada mai, en cos i ànima habita el meu esperit. Satan, company i amic!. No, no sóc el Déu esperonat per l’esperit maligne, no, no ho sóc. Sóc l’ésser deambulant, nord - sud, a la recerca involuntària del mal. Però alhora, com el propi Job, sóc obligat patidor, ésser mortal elegit, pacient i forçat conformista. Tampoc sóc l’enemic de Déu. No ho sóc perquè Déu no hi és. Déu és lluny de mi. Com tu, amic meu, sóc un Satan mortal.

 

Molts dies, al capvespre, just a l’hora dels adéus, se’m fa difícil evitar de pensar en pactar amb mi mateix, com Faust féu amb Mefistòfil. I, quan en l’espessor de la foscor sento la força del mal fermentar dins de mi, em pregunto, per què odio el bé?. I de sobte, aflorant dins de mi l’esperit benèfic, em responc no, no sóc jo qui odia el bé. Tot d’una, eixint dedins, l’esperit malèfic m’engola i, afogant-los, allibera els meus pensaments. Llavors em pregunto, per què odio el mal?. Amics, no ho sé!. Sóc el bé o sóc el mal?. Sóc la vida o sóc la mort ?. I, garbellant dubtes i conviccions, decideixo pensar que sóc la mort que s’allunya de la vida, sense angoixa, estoicament, acceptant el meu infortuni humà.

 

Sóc un simple mortal que, alliberat per la indulgència de la inconsciència, satisfaig en mi el plaer de la constant lluita interior entre el bé i el mal. Em satisfà el desig de crear i el desig de destruir. El concert entre el bé i el mal és constant i implícit a la meva condició de carnal ostatge i només les forces externes de la vulgaritat quotidiana em transformen en un ésser passiu, allunyat tant dels esperits benèfics com dels malèfics. I quan no me’n puc alliberar, em capbusso joiós en la meva identitat, fruint de l’agror dels dies i de la dolçor de les nits, respirant la meva pròpia realitat i acceptant, plaentment, totes les limitacions que atorga al meu cos i a la meva ànima el plaer de viure com a simple ésser humà.

 

I en el dubte de la seva acceptació, em pregunto si Déu és. I si és, té ell la capacitat de sentir la bondat i la maldat?. Tenen els Déus els recursos per a viure allunyats de la consciència del bé i del mal, de la mateixa manera que podem fer-ho els vils mortals?. Com pot un Déu totpoderós viure absent de les desgràcies que assolen el món i restar passiu davant tanta tragèdia?. Si Déu és, es deu haver avergonyit moltes vegades d’haver creat el món. O és que, a diferència de qualsevol ésser humà, ell té la capacitat d’estar desposseït dels esperits del bé i del mal?.

 

Sí, decideixo acceptar que Déu està desproveït de qualsevol atribut humà ja que per això és Déu, però es tracta un Déu inexistent, un Déu irreal, un Déu, ni viu ni mort, simplement, una petita joia de la ment humana.

 

A pàgina inici A pàgina inici

Jordi Rodríguez-Amat

Ocubre del 2004