VAIG NÉIXER A ALEMANYA
Reflexions imaginaries sobre un individu conegut de nom Hans
© Copyright Jordi Rodrígez-Amat
Aquest text ha estat
registrat en el Registre de
Vaig
néixer a Alemanya, el 1937 o el 1938. La veritat és que no ho sé ben bé. Vaig néixer
en una ciutat situada al costat del riu Oder i a menys de cent quilòmetres de Berlín. La
mare, una dona sense cap tipus de cultura, havia de fer tota mena de treballs per a poder
tirar endavant. N’hi havia un però que practicava amb sobrada freqüència. Dos
fills sense pare, jo i la meva germana, vàrem créixer desnodrits, constantment afamats,
amb aspecte famèlic..
Amb
quatre o cinc anys vaig començar a tenir consciència de la situació de tot el que ens
envoltava. Una casa bruta, mal condicionada i sense cap mena d’instal·lacions
sanitàries, situada en una barriada sòrdida, ens servia d’aixopluc a tots tres. La
porta d’entrada donava directament en un espai que servia per a tot. Un simple forat
en el terra en un racó servia per a la defecació. Calia anar a la font, situada a uns
cinquanta metres, per anar a buscar aigua. A la paret oposada a l’entrada s’obria
una porta que donava a un sol dormitori el qual servia per a tots tres quan la mare no
rebia algun home per anar al llit. Aleshores, la meva germana i jo ens quedàvem fora del
dormitori. Allí hi havia un fogó de llenya que calia alimentar amb petites branques de
feixines que tots tres anàvem a buscar en uns boscos propers. Allí dins, en el
dormitori, amb tres matalassos vells, un dels quals sobre unes fustes, els altres dos
directament sobre el terra, la mare, després de tancar la porta amb un travesser, feia la
seva feina. La meva germana i jo, sense dir res, ho vèiem per les escletxes de la porta.
Generalment els homes només es treien els pantalons i es col·locaven al cim de la mare.
A vegades els homes li deien a la mare: vinga, xucla-me-la i la mare els demanava més
diners. Molt homes cridaven i la maltractaven. Aleshores la mare, gairebé sense respirar,
els ho feia.
Nou
o deu anys devia tenir la meva germana quan la mare la va oferir a un home. Era un home
que ho havia fet moltes vegades amb la mare. Un dia vaig sentir que es discutien i
parlaven de la meva germana. Van haver-hi crits. Al cap de molta estona, la mare li va dir
a la meva germana que es tragués la roba i anés al llit. Poc després vaig sentir cridar
la meva germana: em fa mal, mal, molt de mal i plorava. La mare es va quedar asseguda en
un racó de la sala amb el cap baix sense dir res. Jo no vaig gosar mirar per les
escletxes. La meva germana era més gran que jo, uns dos anys, més o menys.
Pocs
mesos després, la meva germana ja havia conegut molts homes. Un dia la mare havia sortit
de casa i va venir un home que va anar al dormitori amb la meva germana. Aquell dia vaig
poder mirar per les escletxes i vaig veure el que feien. Li feia una fel·lació. L’home
estava assegut en una cadira. Davant seu la meva germana estava de genolls al terra. L’home
li deia: no deixis caure ni una gota. Empassa-t’ho tot !.
Jo
estava mirant per les escletxes quan la mare va obrir la porta i em va veure. Al cap de
poca estona va sortir l’home del dormitori i, veient la mare, va posar-se la mà a la
butxaca i li va donar diners. La mare se’ls va posar a la pitrera. Quan l’home
se’n va anar, la mare em va donar una pallissa.
A
l’edat de nou anys la mare em va fer prostituir. La mare bevia molt i molt i moltes
vegades estava borratxa. Ens pegava i no ens donava menjar. Un vespre va venir un home. La
mare havia begut i l’home, després de discutir amb ella, li va pegar. La mare, mig
borratxa, em va agafar pels cabells i em va portar al dormitori. L’home es va obrir
la bragueta i la mare m’obligà a fer-li una fel·lació.
Tota
la meva vida he estat una persona malaltissa i feble. Vaig fugir de casa a l’edat de
tretze anys. Vaig viure perdut pels carrers i en un camp de concentració per a
adolescents. A l’edat de divuit anys, vaig ser fugitiu de l’Alemanya de l’Est.
Avui visc a Barcelona. Tinc cinquanta dos anys i dono classes d’alemany. Guanyo poc,
tot just per viure i estalviar per fer cada any un viatge a Bangkok. Llegeixo molt i fa
anys volia ser escriptor. No vaig tenir mai ni la força física ni psíquica per
assolir-ho. No tinc voluntat. Havia arribat a escriure petites narracions que eren
editades en algun diari alemany. Fa anys vaig editar un llibre sobre la homosexualitat
juvenil. Tinc un llibre començat des de fa més de quinze anys. Cada nit després de
donar l’última classe i menjar un petit mos, just a l’hora dels esperits, em
prenc dos o tres de cubates i llegeixo. Llegeixo fins les dues o les tres de la matinada.
Pels matins no tinc gairebé cap alumne.
He
narrat aquesta historia en primera persona, però en realitat, jo no sóc en Heinz. En
Heinz era un amic. Sé que no és just, però tot i això he usurpat la seva identitat. En
Heinz ja no viu. És mort. Va morir a l’edat de cinquanta-tres anys a l’hospital
de Sant Pau de Barcelona. Ell vivia en el carrer Mallorca, ben a prop de
Quan
el vaig conèixer, en Heinz no tenia família. En realitat des de que va fugir de casa no
sabia res de la seva mare ni de la seva germana. No havia estat mai casat ni conviscut amb
cap dona. Era una d’aquelles persones que no tenia ningú. Només els amics, ben pocs
i alguna amant. Les amants no li duraven gaire. Moltes coses sé de la seva vida. Moltes
més de les que, usurpant la seva personalitat, us he explicat.
És
veritat que des de feia anys, cada mes estalviava uns diners per anar a Àsia. Generalment
anava a Bangkok. Alguna vegada havia anat a l’Índia i a Sri Lanka, l’antiga
Ceilan. Cada any, tot just de tornada, m’ho explicava tot. Els diners que estalviava
li servien per a pagar l’avió d’anada i tornada i una habitació durant un mes
en un hotel de luxe. De les cases de meuques s’emportava una prostituta per a dos o
tres dies. Eren molt barates. Sempre noies molt i molt joves. Quan se’n cansava les
deixava i n’agafava una altra. A vegades dues. Les convidava a dinar, a sopar i els
hi comprava coses. Sempre tenia una habitació doble. L’últim any abans de morir, va
arribar a Bangkok i, al dia següent, va agafar un parell de noies. M’explicava que
estaven exposades darrera un vidre amb un número. Després d’escollir-les, se les
enduia amb ell.
En
Heinz era una persona sensible i sensual: un home enamoradís. La seva pròpia situació
personal l’impulsava a enamorar-se fàcilment d’una dona. Li agradaven les dones
joves, més aviat les noies. L’any aquell de l’últim viatge, després de passar
un parell de dies amb les dues noies, en va deixar una i va sentir un profund plaer amb l’altra.
Des del primer dia es va enamorar d’ella. Era una noia sensible, educada, servicial.
Segons em va dir tenia dinou anys. Em va ensenyar una fotografia d’ella. Per primera
vegada va passar la resta del temps amb una sola noia.
En
Heinz no tenia diners per endur-se-la. Hi ha molts homes que van a Àsia a buscar una noia
jove i endur-se-la legalment. Aquell mes de setembre, de tornada, en Heinz estava
desesperat. Plorava com un nen. Vaig intentar d’ajudar-lo, però parlant, ja ho
sabem, no es soluciona res. Només el temps i un nou amor pot ajudar.
Ben
aviat va conèixer una dona casada amb dos fills. La va conèixer com alumne. Es van
enamorar profundament. Un dia del mes de juliol del 1991 vaig arribar a casa seva. El
color de la seva carn era groguenc i molt fosc. Jo sabia que feia algunes setmanes que no
es trobava bé. Estava afiliat a l’Aliança i ja l’havien visitat diferents
metges. Aquell dia em va dir que havia d’ingressar a l’hospital de Sant Pau. El
vaig visitar un parell de dies després d’haver-lo operat. Tenia un tall molt mal
cosit a nivell de la cintura que anava des de la dreta fins l’esquerra. El color de
la seva pell encara era més groc i més fosc. Vaig pressentir el pitjor de tot. Vaig
dir-li que tornaria dins d’un parell de dies. El dia següent, la seva amant trucava
a la meva porta: en Heinz és mort. Cirrosi ?, Càncer ? : una cosa i l’altra.
En
Heinz va ser enterrat en una fossa comuna en el cementiri de Cerdanyola del Vallès.
Jordi Rodríguez-Amat
