Les danses de la Mort neixen a primers del S. XIV i s’escampen a tota Europa en menys de 50 anys, per causa del trasbals que produiren les grans i repetides epidèmies que van arribar a delmar la població en multitud d’àrees del continent. La reacció davant de la mort imminent podia seguir la màxima del Carpe diem o decantar-se per a la preparació de la persona per al ben morir, com ensenyaven les Ars Moriendi, i tal com proposava l’Església. Gràcies a l’acció divulgativa que en fan els grans predicadors de les ordes de framenors i dominicans, les màximes d’aquestes Ars arriben a la població com la única sortida a la situació desesperada en què vivien i ho fan a través dels sermons multitudinaris, de les nombrosíssimes processons de flagel·lants i de les danses on el personatge de la Mort amonesta els assistents perquè es preparin per a una mort imminent.

En el seu període d’esplendor, les danses de la Mort van esdevenir un tema artístic que va depassar la seva forma original de dansa i va ser protagonista de pintures, gravats, escultures, obres teatrals, etc. Amb el pas del temps, les danses, en tant que expressions efímeres per natura, van  desapareixent i només es conserven en aquells casos que s’han vinculat a una representació repetitiva com les processons de Setmana Santa. Esdeven així tradicionals i, per tant, vives i canviants, fins que deixen d’existir perquè els ha arribat també la seva hora. A la dansa de la Mort de Verges, única viva en la forma original de dansa, s’hi poden veure multitud d’aspectes que responen a les aportacions que cada època hi ha fet, des del temps medieval fins al segle XXI.

A la dansa de la Mort de Verges ja no hi apareix només el personatge de la Mort amb la seva dalla, sinó que és un conjunt de 5 esquelets que representen el que seria una família . La Mort, la Dalla, és el capdanser i tindria les atribucions del pare o cap de família; La bandera, seria la mare i per tant el centre aglutinador de la família; els Platets serien una parella de bessons petits evolucionant al costat de la mare i el Rellotge, un noi de més edat que tanca la dansa. Cada personatge rep el nom del símbol que porta a les mans i a través del qual comunica d’una manera repetitiva i constant les màximes sobre la mort. Tots en conjunt són la imatge viva de la popular dita de les danses medievals: Fui quot estis, eritis quod sum Vaig ser com sou, sereu com sóc. Un mirall posat davant de cada espectador, jove o gran, home o dona, ric o pobre, tots tenen el seu alter ego en els personatges de la dansa.

La Dalla:

El primer símbol de la Mort era un arc amb fletxes, més propi d’un personatge bel·licós, habitual en l’època medieval, però de seguida l’instrument agrícola de la dalla li prendrà el relleu, com és el cas de la dansa de la Mort de Verges.

La Mort obre la dansa. Amb la dalla en posició de segar, fa una volta sencera sobre si mateixa com si segués arreu: Nemini Parco. No perdono a ningú.

La Bandera:

El símbol de la bandera s’ubica al centre de la dansa i porta dues màximes, a més dels ossos de tibies i calavera, que representen l’imperi de la Mort. Nemini Parco, altra vegada, sentencia que ningú no s’escaparà d’aquest imperi. Lo temps és breu, és la traducció en català antic de l’expressió llatina Tempus Fugit, apotegma amb el qual es vol advertir que cal estar preparat per a una mort imminent i que no es pot deixar per demà. 

Platets:

Els dos infants, que porten platets plens de cendra, mostren als espectadors el que seran d’aquí a no res, sense tenir en compte ni edat, ni condició social. La mort és universal i la cendra penitencial és el camí per que t’agafi preparat. Memento homo quia pulvis es et in pulverem reverteris Recorda que ets pols i en pols et convertiràs

Rellotge:

El darrer dels dansaires porta un rellotge sense broques i a cada pas de dansa marca amb el dit una hora de manera aleatòria. Cal estar preparats perquè a qualsevol hora podem morir.  

Tabal:

La dansa s’acompanya d’un tabal que no porta el vestit d’esquelet, sinó que va amb una túnica negra. Toca un ritme conegut per als espectadors, el ritme que als enterraments toca un escolanet amb les maçoles i que acompanya el difunt al cementiri.

Els dansaires evolucionen al ritme de l’instrument i tot i que fan moviments oscil·latoris, la suma d’aquests els porten a fer una evolució lineal d’acord amb el sentit de la processó de la qual formen part.

Torxes:

A mitjan segle XX i en ocasió d’una sortida de la dansa de la Mort fora del seu àmbit natural, es van incorporar al quadre quatre personatges més que flanquejaven el tabal i anaven vestits com ell. Portaven una torxa cada un per poder traslladar a la dansa de la Mort l’ambient dels carrers de Verges durant la nit del Dijous Sant. El que va ser una prova puntual, amb una intenció concreta, va fixar-se al quadre i des de llavors en forma part. és el que dèiem al començament: La tradició, si és viva, és també canviant i s’adapta als temps que li toca viure.

Jordi Roca i Rovira

Professor i escriptor