EL SOMNI DE TESEU

© Copyright Jordi Rodríguez-Amat

Aquest text ha estat registrat en el Registre de la Propietat Intel·lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Jo m’havia adormit assegut en una cadira de l’aeroport quan, tota d’una i sortosament, vaig sentir el nom de Iraklio pels altaveus. Sobresaltat vaig córrer cap a la porta d’accés on hi havia una llarga cua, mentre els primers passatgers ja havien començat a passar.

Després de recórrer uns cent metres a peu per l’aeroport, pujàrem a l’avió. Era un petit bimotor a hèlix, bastant tronat, i que no oferia el confort del que es pot esperar per a fer el trajecte entre Atenes i Creta. L’hora d’enlairar-se estava programada per quarts de nou del matí. Arribaríem a Creta al cap d’un parell d’hores.

Just al costat meu va seure un home, més aviat jove, capficat i silenciós. El vaig mirar de reüll amb la intenció d’esbrinar el seu esperit. Sense massa reflexionar vaig creure que aquest home preferia els pensaments a les paraules. Tot i estar al meu costat, es trobava lluny, molt lluny. Malgrat el meu desig de conèixer els seus pensaments, pura i simple curiositat, no vaig gosar distreure’l.

La meva imaginació, però, em va permetre de cercar una explicació a la seva actitud. Si, si, clar, està reflexionant sobre la immortalitat de la seva ànima i la reencarnació en un altre ésser. També pot ser que estigui pensant en la seva amada. La seva taciturnitat em fa por, vaig pensar, tot i que sóc un home valent. Serà un terrorista islàmic que vol fer volar l’avió?

Al cap d’una bona estona vaig adonar-me que ell també em mirava de reüll. I si ell estigués pensant el mateix de mi? Li he de parlar, però, i si no parla la meva llengua? Vestia d’una manera estrafolària, diguem-ne a l’antiga. La vesta que portava, amb un cinturó molt més amunt de la cintura, em va fer pensar en l’auriga de Delfos.

Vaig mirar per la finestra i vaig veure que ja volàvem per damunt del mar. El mediterrani en la seva potent blavor, un blau ultramarí esquitxat de blancors que semblaven coloms: Ce toit tranquille, où marchent des colombes,…

Tot d’una, aquell senyor tomba el cap, em mira, i em pregunta amb una parla molt i molt antiga; On som? On anem? Qui ets tu? En aquell moment no vaig saber què dir-li. El vaig mirar fixament i, passada una bona estona, vaig ser jo qui li va preguntar: Tu qui ets? On vas? Tímidament em contestà: Em dic Teseu i sóc fill del déu Posidó. M’està prenent el pel aquest? I si ara em digués que va a matar el Minotaure? Vaig intentar de cercar la hostessa amb la mirada, però no es veia.

Ell, veient que jo em quedava estupefacte, em va dir que anava en vaixell d’Atenes a Creta i per la forta calor del migdia es va quedar adormit a la coberta. Quina imaginació!, vaig tornar a pensar. I si fos veritat? Vaig voler mirar el meu rellotge de polsera i vaig veure que es transformà en una brúixola. Estaré somiant? Per la meva ment van començar a passar tota mena d’idees, entre d’altres, el fort desig d’acompanyar-lo en el seu viatge.

Quan finalment em vaig tornar a despertar, em trobava al seu costat, al cim de la coberta d’un vaixell a vela, singlant a gran velocitat. Ell ja no portava la vesta i, com jo, anava a pit nu. Després d’adonar-me que jo també parlava la seva llengua, vaig sentir l’olor de la suor que impregnava el meu cos. En el zenit, el gran astre lluïa majestuós. Un parell de dies més i arribem a Creta, deia un dels cabdills dels remers.

Vaig pensar que tot el que veia era real, doncs per la mateixa coberta del veler hi havia sis nois i set noies, tots ells afavorits d’una gran bellesa, els quals havien de ser devorats pel monstre. En tot cas, se'm feia difícil de creure el que jo veia i sentia, a més de quedar admirat de mi mateix en veure que podia parlar perfectament aquella llengua.

Ben ensopit sento com el comandant del bimotor ens indica pels altaveus que estem a punt d’arribar i que ens cordem el cinturó. La temperatura a Iraklio és de 22 graus, cel amb clarianes i visibilitat molt bona. Jo vaig tornar a mirar per la finestreta. Allí, just al meus peus, es mostrava Creta, formosa, amb pits en forma de muntanyes, una de les quals, Ida, abrigà els primers plors de Zeus quan, allunyat del seu pare, fou alletat per la nimfa Amaltea.

Vaig mirar l’home del meu costat i, aquest cop, anava vestit amb una jaqueta de color gris fosc i pantalons fent conjunt. Vaig pensar que el desig d’arribar a Creta i poder endinsar-me en el món minoic m’obligà a somiar en espais i temps passats. L’avió aterrà sense problemes i, al posar el peu a terra, vaig sentir l’emoció de qui arriba per primer cop en un lloc somiat des de feia molt temps.

Varem continuar parlant amb el meu company de viatge. Ell em va dir que anava a Cnossos, terra minoica, capital del rei Minos i, sobretot em va dir, a veure Ariadna. Jo, sense manifestar-li la meva estupefacció, ja que pensava que continuava estant boig, li vaig demanar que em deixés acompanyar-lo. Amb molt de gust, va ser la seva resposta.

El meu esperit gaudia d’un cert estat d’excitació produït per l’emoció de poder-me capficar en el laberint, acompanyant el propi Teseu. Més i més, jo sentia batre el meu cor per a poder gaudir per un moment del la visió de la bella Ariadna.

La visita de Cnossos no podia esperar gaire temps i després de reposar-nos una bona estona i fer una petita queixalada, ens varem endinsar per carreteres en estat mig deplorables amb un autocar molt desatès en direcció a Cnossos. Al cap de poc més de mitja hora o tres quarts varem arribar a una zona poc poblada. Allí, presumia jo, es trobava ben a prop Minos, amagat en una de les mil sales del seu palau, la cambra reial, ben assegut en el seu tron.

Just en el pati central hi havia uns esportistes saltant per damunt d’un toro i un xic més enllà vaig veure la bella Ariadna. El meu acompanyant no se n'havia adonat i li vaig haver de dir jo. L’entorn estava format per grans espais monumentals, edificacions de tota mena guarnides de pintures murals, sòcols de pedra i alabastre, cambres i més cambres, pavimentacions, magatzems i la columna en forma de tronc de con invertida amb un capitell amb forma de gola aixafada sotaposada a un àbac.

Vaig poder adonar-me que Ariadna ja ens estava esperant amb un cabdell de fil a la seva mà dreta. Al meu acompanyant li va fer un parell de petons, una a cada galta. A mi només me’n va fer un. Ens va parlar de Pasífae, la mare del Minotaure, i del perill que comportava endinsar-se en el laberint, sales i més sales. Jo vaig tenir por i no m’hi vaig introduir. Teseu, ell, molt valent, va agafar el cabdell de fil i, sense dir res, va desaparèixer per la porta d’entrada.

Es feia de nit i Teseu no apareixia. Ariadna i jo mateix començàvem a estar neguitosos. Després de molta estona, inflant el meu pit i, amb un rampell de valentia, em vaig endinsar en el laberint.

En aquell mateix moment, sona el despertador. Dos quarts de set del matí. Vinga! és hora d’aixecar-se.

Jordi Rodríguez-Amat

1 de juny del 2013