Fotografia intimista.

La manca de contrastos degut al dia plujós permet que la unitat cromàtica de tot el conjunt assoleixi valors sensitius. Les poques persones i els cotxes trenquen la solitud i donen humanitat a tot l’espai.

El dia, la temperatura i sobretot els estats d’esperits determinen la valoració de les imatges captades visualment per a ser plasmades mitjançant la càmera.

La fotografia no la fa la càmera. La càmera pren les imatges captades per l’ull de l’artista.

 

 

 

Place de la Sorbonne.

Un dels centres neuràlgics del Quartier Latin (Barri Llatí).

Cada vegada que vaig a París m'instal·lo en el Quartier Latin.

Aquesta imatge, presa en una estació del metro, es caracteritza per les línies de força direccionals determinades per les vies i les andanes. La corba al final de les vies apaivaga aquesta força direccional.

La foscor de les vies ve reforçada per la lluminositat de les andanes.

Qualsevol indret, no cal que sigui un espai o edifici característic de la ciutat, permet crear imatges amb valors purament estètics.

El Grand Palais és un edifici de finals del segle XIX construït per a l’exposició universal de 1900.

La seves estructures m'han permès de crear una fotografia sense cap altre element formal que la geometria, de manera que he cercat, únicament, conjugar la bellesa de les línies corbes.

Aquesta imatge va ser pressa en els Jardins de la Tour Saint-Jacques a prop de Châtelet.

La càmera fotogràfica és una eina al servei de l’artista, de la mateixa manera que ho és l’ordinador, el llapis o el pinzell entre d'altres.

Un cop vaig captar aquesta fotografia amb la meva càmera la vaig treballar, manipulant-la, amb l’ordinador.

Vaig voler que tota l’atenció recaigués sobre els dos personatges i, evidentment estant asseguts, sobre el banc. Amb aquesta finalitat vaig treure tota la vegetació que envoltava el conjunt i que distreia, les imatges que jo volia reforçar.

L’ombra que produeix un dels personatges sobre el banc és un element important d’aquesta composició. Amb l’acció d’eliminar tota la vegetació el contrallum queda encara més reforçat.

Les línies del banc donen sentit direccional de manera que l’espectador situa la seva vista en el dos personatges que, evidentment, son els elements formals més importants en aquesta fotografia.

Aquesta fotografia conjuga i explicita el significat dels encadenats situats a l’esquerra de la imatge deixant lliure la dreta amb el simbolisme que representa el Sena per aquells que volen manifestar-se per mitjà d’aquest acte una solida unió.

A priori es pot considerar, nomes tenint en compte les imatges, que la fotografia està totalment descompensada. El que fa però que la composició sigui equilibrada son els simbolismes, tan dels encadenats com del riu Sena.

Les imatges dels encadenats queden molt més definides que el propi riu. Jo, conscient del significat dels encadenats, vaig enfocar amb la meva càmera el primer terme deixant menys nítida la imatge de la dreta.

Aquesta doble significació -els encadenats i el riu- permeten a l’espectador passar la vista d’esquerra a dreta considerant els dos significats, sempre però dominant el conjunt dels encadenats.

Originàriament la fotografia va ser presa amb un format més horitzontal però per evitar el domini d’un significat sobre l’altra vaig retallar una part de la dreta de la fotografia.

Jean Moulin fou un heroi nacional francès. President del Consell Nacional de la Resistència, Jean Moulin va ser detingut per la Gestapo i torturat. Va morir el 8 juliol del 1943.

A Paris, a la tardor, el temps és molt variable. Aquesta fotografia sense llums i ombres potents encaixa amb les característiques del monument.

Independentment de la simbologia, ens trobem amb una fotografia molt intimista dominada per un primer terme pla, a baix de la fotografia i la verticalitat dels cinc pedestals situats en un segon terme. Tot i el dia sense sol, degut al núvols vaig voler captar els pilars del monument per la part de darrera per a contrastar la seva foscor amb el fons. Observem com la part inferior (la gespa) és més fosca a prop de nosaltres i es va aclarint segons es va allunyant. Vaig aconseguir aquest efecte situant la càmera en un indret on uns arbres que no apareixen a la fotografia produeixen aquesta ombra.

Qualsevol indret, qualsevol espai pot suscitar l’atenció de l’artista. En aquesta sèrie de fotografies de París, no vaig cercar espais o temes agradables per a satisfer l’espectador poc exigent, ans al contrari, sempre em va interessar l’estètica per damunt de tot. Vaig tenir consciència del que em va interessar i, en aquest sentit, vaig inclinar la càmera per trencar amb la verticalitat d’aquest espai interior d’un vagó de metro. És evident que, abans de prendre la fotografia, cal una percepció visual del tema i saber com serà el resultat. Tot aquest procés pot ser lent o pot ser molt ràpid, doncs l’espai o el tema pot canviar en pocs segons.

Aquesta fotografia va ser feta sense flash amb la finalitat de no il·luminar els elements del primer terme ja que, conseqüentment els altres haguessin quedat en la més absoluta foscor. Pel fet de no utilitzar el flash, posteriorment es va aclarir la fotografia amb l’ordinador ja que la imatge hagués resultat molt fosca i no haguessin aparegut amb claredat els elements representats en segon terma.

Tot i semblar un tema banal per al gran públic, cal intentar de veure els valors plàstic -formes, línies, composició, llums i la naturalitat del tema- que indubtablement té aquesta imatge.

Aquesta fotografia és un clar exemple de que qualsevol lloc pot ser factible de ser captat amb valors artístics.

Les Jardins des Tuileries és un gran parc que va des de la Place de la Concorde al Louvre.

En aquesta fotografia vaig voler conjugar les llums i les ombres -horitzontals aquestes- amb la verticalitat dels arbres. Així com en un segon i tercer terme hi ha persones, per fer la fotografia vaig esperar que en el primer terme no n’hi haguessin amb la finalitat de captar amb més claredat d’imatge les llums i les ombres. Tancant una mica els ulls es pot veure l’efecte captat del joc de llums i ombres. El fet de tancar una mica els ulls es perdent molts dels detalls que s’hi troben a la fotografia la qual cosa permet apreciar molt millor els efectes lumínics.

Molta importància compositiva pren l’arbre de primer terme ja que es una mostra representativa de la gran quantitat d’arbres que es troben en aquest parc.

Certs colors de les fulles dels arbres mostren el temps en què s’han pres aquestes imatges: la tardor.

La fotografia nocturna genera sempre, a diferència del mateix tema diürn, estats sensitius enigmàtics.

Tancant una mica els ulls veiem com les imatges (objectes) es fan imperceptibles de manera que en la foscor només apareixen les taques lluminoses.

Si no volem captar les formes i les línies i ens limitem a les llums, ens trobem aquí amb una composició horitzontal amb elements verticals determinats pels reflexes de les llums sobre l’aigua del riu. Pel fet de que només ens trobem amb formes puntuals de llum i de que les línies i altres formes no prenen consistència en la fotografia no hem de fer cap altra anàlisi compositiva que el determinat per les llums. El cromatisme en aquesta fotografia es limita a uns pocs colors sense gaire rellevància ja, que en la manca de llum degut a la nocturnitat, les ones electromagnètiques no es reflecteixen. En aquest cas concret només un parell de colors hi apareixen. Les llums prenen un cert color groc doncs el groc és color lluminós.

És evident que l’espectador té tendència a cercar i reconèixer tot el que està representat, essent que son també elements d’aquesta composició fotogràfica. Les imatges dels objectes representats son elements de la fotografia i cal considerar-les.

Observant amb detall, veiem que es tracta del riu Sena, tot i que l’element plàstic de la fotografia es limita al joc de llums.

Aquí ens trobem en el clar exemple de que per eliminar tots els detalls i veure l’essència de la fotografia, hem de tancar una mica els ulls per a que apareguin únicament els efectes de les llums.

Si jo hagués desenfocat les imatges que s'hi troben s’hagués perdut la representació del lloc i hagués quedat unes taques purament abstractes que és, justament, el que passa quan tanquem una mica els ulls.

La lluna és un element purament anecdòtic que, però, intervé tan de manera puntual com en els reflexes lumínics sobre el riu.

 

La rue de la Harpe és també un carrer del Quartier Latin, el qual, com la rue de la Huchette, és troben al costat del Boulevard Saint Michel.

Les característiques plàstiques d’aquesta fotografia son molt semblants a les de la rue de la Huchette.

Hi ha un sentit direccional del carrer que pel fet de girar cap a l’esquerra evita que la composició es descompongui. L’artista no determina les característiques del carrer, però és ell qui decideix el punt de vista per a prendre la imatge. La fotografia, com qualsevol de les altres arts visual, permet unes reflexions determinades per a fer l’obra..

Les característiques cromàtiques serien molt diferents si la fotografia fos pressa en ple dia i pel fet de ser fotografia nocturna els reflexes en el terra, sobretot a les pabordes, prenen lluminositat. Pensem que la fotografia és la imatge aconseguida per mitjà de la llum (foto = llum, gràfica = imatge).

Els edificis de l’esquerra tenen molt més pes que els de la dreta però la composició queda compensada per la corba del mateix carrer.

Si fem l’exercici de tancar una mica els ulls per a evitar de percebre els detalls, veiem que les taques clares, és a dir les llums, estan completament equilibrades.

Hi ha molts factors que intervenen en el moment de decidir de captar una imatge per mitjà de la càmera. Un dels més importants és l’estètica del lloc, considerant les llums, l’espai, la perspectiva, entre molts altres. Però també n’hi ha un altre de molt important: l’afecte que l’artista tingui pel lloc. (No oblidem que una fotografia pot ser art, tot i que qualsevol fotografia no té perquè ser artística).

Aquesta fotografia va copsar el meu esperit per dues raons importants. La primera per l’estètica; manca de forts contrastos pel dia plujós, la perspectiva frontal amb un punt de fuga únic, etc. etc. Però un altre, també important, fou l’afecció del lloc. Aquí ens trobem en el Boulevard Saint Michel que molts anomenen le Boulmich. Cada cop que sóc a París ho faig en el Barri Llatí (Le Quartier latin) i cada cop també a l’entorn d’aquest boulevard. És un lloc doncs que he recorregut moltes i moltes vegades.

A l’esquerra de la fotografia hi veiem el famós Lycée Saint Louis però a la dreta, sense gairebé valor com a pes d’imatge, hi trobem una cafeteria de la qual tot just es veu el nom: Prêt a Manger. És en aquesta cafeteria on cada dia, just abans de fer el meu recorregut cultural, jo premia l'esmorzar. És una cafeteria que per les seves característiques, pots esmorzar i amb un llibre o un ordinador portàtil passar un parell d’hores tranquil, envoltat per persones de cert nivell cultural que permeten establir converses.

Respecte a la fotografia, us demano de fer la vostra análisi: cromatisme, composició, perspectiva, sentiments que pot generar, etc. etc.

Aquí ens trobem amb unes imatges ordenades arbitràriament sense cap element humà. La bellesa de la fotografia és la conjugació de les cadires amb els seus colors rogencs destacats dels colors del terra i del de les taules, així com les línies corbes de les cadires combinant-se amb les rectes de les taules.

L’espectador ha d’intentar de percebre la fotografia situant-se en el moment i el meu estat sensitiu quan vaig percebre aquesta imatge i la vaig captar amb la càmera. Una fotografia és sempre el reflex d’un estat sensitiu.

El dia plujós amb petites gotes d’aigua reforça la sensació de fredor, contrastant amb els colors càlids de les cadires.

La tour Saint Jacques es la resta d’una església medieval destruïda el segle XVIII.

Aquesta fotografia, presa amb un contrapicat (de baix a dalt), combina arquitectura i natura. L’arquitectura ha estat feta per la mà de l’home mentre que la natura, diran molts, és creació de Déu.

La simplicitat de la fotografia és un dels valors artístics del conjunt. Per a enriquir la imatge vaig analitzar els possibles punts de vista, però tots ells amb la intencionalitat de combinar els dos elements: natura i arquitectura. També vaig tenir en consideració la lluminositat de la torre amb la foscor de les branques i fulles, les quals reforcen la llum del segon terme.

A la Place Igor Stravinsky al costat del Centre Pompidour hi ha sempre petits espectacles improvisats.

La primera impressió va ser veure la conjunció de l’estany amb les escultures i la humanitat dels vailets jugant amb les bombolles de sabó. Tant a la dreta com a l’esquerra hi havia públic observant aquest petit espectacle i jo vaig limitar la imatge amb els elements abans esmentats sense considerar el públic el qual hagués fet més carregosa la fotografia amb masses elements.

El terra moll, des d’aquest punt de vista elegit, fa que els nois i noies destaquin per la claror del terra. El fet de que els edificis i l’estany amb les escultures comportin molts elements formals es conjuga tot plegat amb els nois a primer terme. Destaquen les formes humanes sobre la resta del fons per la pròpia temàtica i per la situació en un primer terme. No vaig voler desenfocar els elements del fons ja que formen part del conjunt.

Cal veure aquesta fotografia en la seva unitat en la que intervenen tots els elements formals representats. Amb la finalitat de mantenir la conjunció de tots els elements representats, aquesta fotografia no s’ha manipulat amb l’ordinador i s’ha mantingut únicament la imatge pressa amb la càmera.

Com en altres fotografies, quadres o en moltes obres d’art, tancant una mica els ulls, es perdent certs detalls i així es pot contemplar millor els valors lumínics i els contrastos de la fotografia.

Aquesta fotografia, rica de formes i sobretot de contrastos, exigeix de la part de l’espectador certa atenció amb la finalitat de controlar-ne el seu contingut formal.

L’escultura de la dreta, feta amb colors vius, pren més atenció, però l’estructura de suport de l’escultura en forma de cap contraresta aquella atenció per la llum que donen els elements metàl·lics i per la situació en primer terme.

Jo hagués pogut reforçar amb l'ordinador una o les dues escultures, amortin els detalls del fons i de l’aigua, però vaig preferir mantenir la vibració visual que té tot el conjunt, incloent-hi el fons i l’aigua.

Les escultures son obra de l’artista Niki de Saint Phalle i les estructures i la tècnica per als sortidors de l’aigua del seu marit Jean Tinguelly, dos artistes contemporanis.