LES RELIGIONS
REFLEXIONS SOBRE LES RELIGIONS FETES DESPRÉS D'UN VIATGE A LÍNDIA Jordi Rodríguez-Amat
© Copyright Jordi Rodrígez-Amat Aquest text ha estat
registrat en el Registre de
A ningú se li escapa que lÍndia és
un país extraordinàriament religiós. Es difícil mantenir-se passiu davant
daquesta realitat. Aquest fet mha permès reflexionar sobre certs aspectes del
jo com a individu. Al llarg de seixanta anys he viscut en un món allunyat de qualsevol
espiritualitat religiosa. El meu agnosticisme, que no pas escepticisme, generat per
experiències personals no aplicables a qualsevol altre individu, no mha permès
dapropar-me a cap tipus de sentiment religiós. No puc creure en un déu. Cap déu
se mofereix i, conseqüentment, cap déu pot emplenar el meu esperit. Si us digués
que hi crec, seria un hipòcrita absolut. La meva ment, la meva individualitat, la meva
conformació com a individu no mho permet. No us dic pas que no hi creieu vosaltres,
en tot cas us he de dir que no ho entenc.
Aquestes meves paraules us poden sobtar,
fins i tot si us dic que la pregària pot ser una manifestació personal allunyada de
qualsevol creença basada en la fe; es pot pregar satisfent un cert espai sensitiu del
propi individu. En tot cas caldria entendre aquesta pregària com un himne, una
manifestació de joia, un cant a la vida en un moment dexultació personal. És
possible no creure en lart i continuar pintant ? Sem pot dir que pintar no
exigeix forçosament fer art. Entraríem aquí en una dinàmica de raonament que ens
allunyaria de les reflexions que mha permès lalt grau despiritualitat
que vaig viure a l´Índia. Entenc fins i tot que es pot no creure en un déu i gaudir
plenament ofrenant un ritual religiós, per exemple, a un riu que el representa.
Lacte de pregar pot, al meu entendre, estar alliberat duna creença racional
envers un déu totpoderós. Fins i tot el concepte de religiositat pot estar eximit
duna fe cega envers un ésser amb poders més o menys absoluts.
A Varanasi vaig poder gaudir de la
pregària. A la riba del Ganga, cada dia, just després de la posta de sol, un grup
nombrós de persones shi aplega per a satisfer lesperit en un espectacle
sublim: el Puja. Es tracta dun ritual religiós, un culte al Ganga, una ofrena
celebrada per cinc o més sacerdots, envoltats per una multitud de gent oferint al riu
llum, aigua, foc, aire i encens, amb acompanyaments de sons de campanes, timbales i cants
religiosos. Ningú es pot mantenir passiu davant daquest ritual, un ritual que no es
pot mai entendre com un simple espectacle teatral. La percepció de les vibracions emeses
per la multitud enfront de les vivències que es produeixen al llarg de la cerimònia
enlaira lestat emocional de la persona a nivells inaudits. Us he de confessar que la
meva pregària sacomplí absolutament a nivell sensorial. Shiva és el déu al qual,
per mitjà del Ganga, sofereix el ritual, però en cap moment va passar pel meu cap
la idea dofrena a una divinitat, a un creador amb poders superiors i omnipotents.
Foren els estats desperit creats per tot el que allí esdevenia que
menlairaren a estats personals dabsoluta complaença. La pregària així
entesa no es defineix com una súplica o imploració duna determinada concessió. La
pregària pot ser un cant de joia, la manifestació dels valors espirituals que poden en
certs moments impregnar lànim de lindividu.
A diferència del món occidental, la
religió a lÍndia esdevé més necessària que qualsevol altra tipus
daliment. Des duna perspectiva forana vaig poder descobrir el món espiritual,
profundament sincer, sense hipocresies ni vanitats que regne allí. Un món en el qual
lhindú ha trobat lespai espiritual que permet somiar en una vida eterna
mitjançant el desig de proscriure les maleïdes reencarnacions. Aquesta espiritualitat
forma part de llurs essències com a individus i la religió esdevé connatural amb
aquella societat. Una societat en la qual els costums, les llegendes i les supersticions,
entre daltres, es barregen amb la religió i empremten molts aspectes de la vida
domèstica.
La filosofia sota
la qual lhindú fonamenta la seva existència, tendeix a aconseguir el benestar
personal de lindividu per mitjà de lequilibri, no només amb lentorn,
sinó amb si mateix. I el Nyaya, una de les Darsanes que interpreta la Realitat última,
guia la persona a fi daconseguir la salvació i la llibertat en la realització
final de lexistència. Comprendre la vertadera naturalesa de les coses és el camí
per trencar la cadena secular de plors i danys que recauen sobre lésser humà i
així aconseguir valorar el plaer i el desplaer per assolir eliminar qualsevol desig que
estimuli lacció de lindividu, acabant daquesta manera amb la continua
cadena de reencarnacions que permet assolir el magnífic fi de la vida.
I aquest país de constitució laica i
religions dinàmiques, no només lhinduisme, tot i ser la més extensa, sinó que
acull lislamisme, el budisme, el sihkisme, el cristianisme, el jaïnisme, i fins i
tot els parsis, una minoria hereva dels seguidors de Zaratrusta vinguts de Persia,
ancorats des de fa molts segles a la regió de Bombay. Aquí, a diferència daltres
països, el respecte a seguidors daltres religions és absolut.
A occident lhome sha allunyat i
sallunya cada cop més de sentiments religiosos considerats per molts superflus i
propis de societats primitives. En aquest sentit, sóc occidental i, tot i no poder
combregar amb els sentiments i actituds daquell poble, admiro i respecto aquests
éssers creients, capaços de enfrontar-se amb una imatge de fusta, pedra o simplement
impresa sobre un full de paper amb profund sentiment religiós. Mha fascinat la
devoció daquest homes i daquestes dones i vaig gaudir de llurs rituals
religiosos, tot i que mai amb la creença envers un déu com ells ho viuen. Les meves
percepcions van estar vinculades amb les formes, les imatges, les olors, els colors i la
música que envolta lextraordinària bellesa plàstica de les cerimònies religioses
daquell país.
Tot i que els espais interiors de
coneixement i sensitivitat que assolim els individus no ens permeten d'alliberar-nos de la
nostra essència humana, magradaria per mitjà de la ficció contrastar reflexions
entre un creient i un agnòstic. Permeteu doncs aquest joc absurd i gratuït.
Com pot lésser humà, pregunto jo en
tant que agnòstic, establir-se en actituds i comportaments que no estiguin dominats per
raonaments cerebrals ? Com pot un ésser pensant assolir un convenciment religiós i la
creença en uns estats i en uns éssers purament ficticis creats per la imaginació humana
? De què li serveix a lésser humà haver abandonat lestat danimal no
racional per no fer ús de la raó en tots els seus actes ? Sí, ja ho sé, les capacitats
de lindividu no són només de caire cerebral. Hi ha però, sem dirà, i jo ho
accepto plenament, un coneixement que no depèn de la ment i que permet a lésser
humà alliberar-se de la simple racionalitat per accedir a valors no abastables per mitjà
de qualsevol tipus de reflexió cerebral. No ho pots demostrar dirà el no creient, ja que
només per mitjà de la suggestió es pot arribar a aquests tipus de convenciments. Els
estímuls suggestius inciten sempre al convenciment de fets no controlables per la ment i
les actituds del creient, com la de qualsevol individu, ho sigui o no, no són més que el
producte duna educació i de la influència de lentorn on sha
desenvolupat.
És evident que obrim els ulls i veiem tot
el hi ha davant nostre. És evident que lésser humà no ho ha creat. És evident
que el món i lunivers han de ser un producte de quelcom, si reflexionem segons el
paràmetres dels nostres raonaments. He dit un producte de quelcom i no pas dalgú
ja que no puc atorgar-li una forma humana o animal a aquest quelcom. A més, no sabem si
hi ha altres tipus de raonament o accions que ens són privats a la nostra ment. Però també és evident que aquesta mateixa
incapacitat no ens permet de conèixer i hem de ser humils i acceptar que, tot i que pot
o, si voleu, ha dexistir quelcom, no ho podem arribar a comprendre mai per mitjà de
les nostres capacitats. I si volem imaginar un ésser capaç de posseir poders divins, ho
imaginarem segons uns sistema de raonament ínfim, el nostre, absolutament limitat i,
lúnica cosa que podem fer és crear uns, perdoneu les paraules, ninots,
atorgant-los poders absoluts. També shan agafat personatges històrics, en el cas
del cristianisme, o llegendaris en altres religions, i sels han bastit de capacitats
superiors a les nostres.
Una pregunta que ens podem fer és, com és
que en certs països hi ha tants individus creients, mentre que en daltres no ? Per
què en els països occidentals sha perdut lespiritualitat que encara
conserven daltres països menys desenvolupats a nivell tecnològic ? Això no és
una pura percepció meva. La realitat confirma aquesta afirmació. La ciència, la
tecnologia, els descobriments, tot i que mínims davant la immensitat de lunivers,
allunyen lhome de tota espiritualitat i occident segueix irremeiablement aquest
camí.
Enfront daquesta realitat he de
manifestar que les capacitats de lésser humà, siguin de caire cerebral o sensitiu,
no són suficients per arribar a cap tipus de coneixement absolut. El coneixement absolut
li és privat a lhome. Tot són pures i simples elucubracions; hi ha qui
saferra a unes, hi ha qui ho fa a daltres.
Les religions han permès a molts individus
al llarg de lexistència humana d'assolir estats personals de pau i complaença.
Tots nosaltres som el producte de factors culturals, educatius, socials, genètics i
daltres que ens han conformat creant la nostre essència individual. Daquests
factors, vulguem o no, no ens em podem alliberar. No siguem il·lusos i acceptem la nostra
incapacitat a anar més enllà del que ens permet la nostra essència humana.
La religió, la fe, la creença en les
divinitats han tingut al llarg de molts i molts segles una funció concreta en les
societats i en la pròpia humanitat, però, des de quin moment lhome ha estat capaç
dalliberar-se de la condició animal irracional i accedir a espais racionals i
sobretot sensitius per a crear principis religiosos capaços denfervorir tants i
tants seguidors ?
Ha estat la por a la fi de la pròpia
existència de cada individu, a la mort irremissible a la qual estem abocats, la que ha
generat la creació dun ésser suprem capaç datorgar una vida més enllà de
la terrenal. Lhome creient té por. Té por a la mort i saferra fortament a
una idea: la salvació de la seva ànima ja que el seu cos es destrueix i no vol acceptar
que després de la mort no hi ha res. El cos es destrueix després de la mort de manera
natural o es manté inanimat per efectes dembalsamaments. En cap cas, lhome no
pot evitar la desaparició de la vida en el seu cos. Davant daquest realitat, moltes
religions han imaginat vides celestials per enfortir la fe i així alleugerir el
recorregut terrenal de lésser humà. Aquest fet no és exclusiu de la religió
cristiana. És així que per calmar el seu esperit, lhome ha inventat la vida eterna
més enllà de la mort amb una resurrecció de lànima. No li fa por perdre el cos
si manté lalè vital del seu esperit. Si fem un repàs de la història de la
humanitat, podem fàcilment veure que lhome ha creat tota mena de reflexions i
pensaments religiosos a fi dalliberar-se de la por a la mort absoluta. Penseu per un
moment el per què es van construir les grans tombes de lEgipte faraònic.
A fi de no permetre la destrucció absoluta
i per sempre més de cap ésser humà, lhinduisme, el budisme i, suposadament,
altres religions que desconec, han anat més enllà, creant la reencarnació en un nou
cos, si no sassoleix la salvació, i així encetar un nou cicle per a permetre en un
moment o altre assolir el nirvana, una condició que permet alliberar lànima de
passions i patiments, atorgant-li felicitat eterna. El cristianisme, menys condescendent,
no permet aquesta nova oportunitat i castiga irremeiablement el pecador al foc etern,
alliberant únicament a aquells que han seguit escrupolosament les seves doctrines
espirituals o bé als que en un moment o altre shan penedit sota confessió
dhaver ofès Déu amb comportaments pecaminosos, segons les lleis divines redactades
per les pròpies institucions, sempre però, amb inspiració divina, diuen.
A occident, molts consideren inseparable
lespiritualitat de les institucions religioses i de les sectes. Hi ha, a més, qui
considera que les esglésies no poden tenir estructures sectàries. Ni tan sols poden
pensar que les jerarquies religioses poden tenir el mateix caràcter que qualsevol altra
tipus de jerarquia. Majoritàriament, les jerarquies han estat i són dictatorials,
rígides en els continguts i en les aplicacions dels seus dogmes o principis, i les
religions, a partir de principis més o menys humanitaris, shan estructurat com
qualsevol altra organització creada per lésser humà amb la simple finalitat
destablir mecanismes de funcionament i, per extensió, de control de la pròpia
organització. És així que les religions han estat dominades per institucions que,
actuant de forma dictatorial, han sotmès en molts casos a aquells que soposaven a
subjugar-se als seus imperatius. No cal oblidar tampoc que les institucions religioses
són i han estat creades per homes i han utilitzat, entre daltres, la por que
embriaga lésser humà per a dominar-lo, fent ús ostensible del poder que això els
atorga.
Permeteu-me encara una altra reflexió. En
molts moments històrics, les institucions religioses shan confabulat amb les
polítiques i socials per a tenir més poder i en definitiva més control duna
societat. Els poders polítics, coneixent els instruments emprats per les institucions
religioses i aquestes, sabedores de la força generalment militar dels altres, avui fins i
tot econòmica, shan organitzat per enfortir i mantenir llurs poders, moltes vegades
opressius. És així que al llarg de la història shan conformat grans arquitectures
socials basades en religions que les han emmotllat al caràcter i a la forma de les
pròpies institucions religioses. Aquestes últimes reflexions maboquen a un parell
de preguntes; pot existir una societat sense cap estructura religiosa ? i, pot existir una
religió sens cap tipus destructura organitzativa ?
Tot i això, deixeu-me erigir en defensor
del diable del propi diable. No han estat les religions la gènesi de tantes i tantes
obres dart ? És evident que lart, tal i com lentenem avui en una visió
històrica no sha estintolat únicament en productes duna determinada
religió, però seria propi de fariseus negar aquest fet. Moltes obres considerades avui
artístiques són productes daquesta o bé aquella religió.
La fe no té cap explicació racional
possible. La fe és un estadi entre lhome primitiu proper a lésser salvatge i
lhome dominat per la reflexió intel·lectual i jo, com qualsevol altre ésser humà
hauré viscut i hauré mort amb totes les meves virtuts i els meus defectes, impotent
davant la impossibilitat dabastar un coneixement més enllà de lhumà. Totes
les meves reflexions sobre la vida i la mort, sobre labans i el desprès, sobre Déu
i sobre lunivers no són més que lintent de saber sobre el món,
lésser humà i, en definitiva sobre la pròpia existència. Reflexions que no poden
mai alliberar-nos dels nostres atributs humans. Tot i que magradaria conèixer, amb
capacitats i poders, una realitat més enllà de la humana, cal resignació per acceptar
la nostra incapacitat a sobreeixir a nosaltres mateixos. Sóc i seré doncs humà i això
em priva de ser Déu.
Hem creat el concepte de Déu, acordant-li
tots els poders que la nostra ment pot imaginar, però la nostra limitació ens priva de
conèixer i comprendre altres nivells de conceptes i de reflexions dels quals ni tan sols
podem conèixer la seva existència. Sia com sia, sempre ens limitem a preguntar-nos què
és Déu ? don venim ?, què som ?, per què vivim ? i tot el que hem pogut fer
sobre aquestes i altres interrogacions que han embriagat lésser humà des del
moment en què lhome accedí a capacitats racionals és discórrer amb més o menys
capacitat, amb més o menys imaginació.
Magradaria ficar-me dins la pell
dun creient sincer i poder així fer ús de la seva vibració espiritual i
reflexionar alhora sobre el contingut de la seva religiositat. Això no és possible.
Sempre sens ha dit que la fe no es pot explicar per mitjans racionals i per tant no
és possible cap tipus de reflexió.
Què és la religió ? Quina motivació va
tenir originàriament lésser humà per a crear els Déus i conseqüentment establir
les institucions religioses amb totes les seves jerarquies i tots els principis dogmàtics
? Avui està absolutament demostrada levolució de lespècie. En quin moment
lhome estableix la necessitat dimaginar éssers sobrenaturals, superiors a
ell, causants de la creació de cels i terres, fins i tot del propi univers ? No ha estat
sinó el mateix ésser humà amb totes les seves virtuts i defectes el que ha establert,
ja no tant sols les idees, sinó les pròpies estructures de les institucions religioses ?
Les religions han estat i continuen avui essent fonts de fanatisme i intolerància. Hi ha
alguna religió que no hagi establert jerarquies amb poders de control i alhora
determinatius del comportament humà ? Moltes daquestes institucions han arribat
fins i tot a ser sanguinàries. La religió musulmana ha estat i continua avui essent
portadora de fanatismes i de destrucció. Sense anar més lluny, i repassant la història
del cristianisme, quants i quants exemples podem posar daccions cruels i bàrbars
amb imposicions generadores fins i tot de monstruosos delictes de sang exercides per les
esglésies en pro de causes i interessos de persones o bé de les pròpies institucions?
Si un individu neix en un indret musulmà,
gairebé segur que serà musulmà, si pel contrari neix en un entorn hindú, serà hindú.
Quantes vegades he sentit a dir que tal religió és la vertadera i que tal altra religió
no ho és. Avui, tot adaptant-se als canvis socials, científics i tecnològics, i
sobretot després de què els mitjans de comunicació i les velocitats permeten reduir les
distàncies físiques i apropar els individus, a més del desenvolupament de les
capacitats reflexives de les masses socials, sens diu que la veritat no depèn de la
religió, sinó que qualsevol, shi afegeix, ben portada, por ésser vertadera. No
serà que la capacitat de reflexió i conseqüentment de crítica assoleix alts nivells de
llibertat de pensament i contra la qual les institucions han de crear discursos
condescendents que els permetin emparar-se davant les possibles crítiques i allunyaments
de les masses ?
Per què les societats tècnicament
avançades sallunyen més i més de creences religioses ? Què és la religió ? La
religió no és més que un aglomerat de creences, rituals, desigs, esperances i recerques
déssers amb capacitats superiors que permeten alleujar els desànims i les pors
dels individus.
Tot i aquestes reflexions, la meva
propensió a reconèixer dantuvi la religiositat i lalt grau
despiritualitat del poble indi va ser absoluta, la qual cosa em va permetre, no pas
una identificació, sinó la total admiració duna religió prenyada
dhumanitat. Sia per aquesta o altra raó, he de manifestar sense cap tipus
deufemisme que les impressions experimentades a lÍndia al voltant de la
religió van ser molt fortes i em permeteren observar i reflexionar sobre el comportament
duns éssers que irradien en general un profund sentiment de felicitat.
Lhinduisme no és només una religió
en el més estricte sentit de la paraula. Lhinduisme sallunya de les
estructures institucionals que regeixen moltes religions per esdevenir una forma de vida,
una actitud que permet afrontar el recorregut terrenal amb goig i felicitat.
Lhinduisme permet una absoluta llibertat a la persona per a arranjar la seva
estructura religiosa, accedir a aquest o aquell Déu i organitzar els seus propis rituals
amb absoluta llibertat.
Lhome neix innocent i la societat el
malmet. Aquest és un fet assumit per molts pensadors, tot i les presumibles transmissions
hereditàries del caràcter i altres trets peculiars dels individus; els devots de les
reencarnacions en fan aquí la festa. Sia que lhome neix bondadós, tot i ser
potencialment malvat, sia que des del mateix moment del naixement la maldat el rossega, no
pot haver-hi mai una estructura social igualitària i perfecte. No pot existir mai una
forma de societat estàtica i eterna. Lhome, com la natura, és o esdevé
imperfecte, i qualsevol tipus dorganització que ell creï també ho serà. Existeix
un equilibri natural, que no pas just, sota el qual lésser humà i tot allò que
sorganitza al seu entorn es manté puntualment, de la mateixa manera que es manté
un equilibri en la pròpia naturalesa.
Les estructures socials, polítiques,
religioses, econòmiques i humanes es mantenen sota formes de poder. Uns sotmeten als
altres i són les jerarquies les que organitzen qualsevol tipus destructura social.
Lequilibri sassoleix en moments puntuals i lexistència de la mateixa
estructura evoluciona envers noves formes de poders. Les revolucions, i no només les
socials o polítiques, conformen una nova estructura la qual irremeiablement recolzarà
sobre noves formes de poder, per a, novament, iniciar un nou cicle.
Daquesta manera lhome esdevé
esclau dell mateix o de les estructures per ell creades. Lesclau ha estat
considerat al llarg de molts moments de la història com a home no lliure i depenent
dun altre. Però, és lliure lhome davui ? I no em refereixo a la
llibertat que li és privada a lésser humà per la seva pròpia condició. Quina
llibertat té un ésser humà en una societat com la nostra ? Mireu al vostre entorn i
digueu-me quants homes lliures veieu ? Segons el concepte que tingueu de llibertat em
podreu dir molts. I la pregunta: és lliure aquest o aquell ésser humà de deixar la seva
feina ? Nhi ha que són rics ! I la obligació personal de mantenir la seva fortuna
? La seva fortuna el permet ser lliure ? És lliure lésser humà de la relació amb
la seva parella? De la seva condició de paternitat o de maternitat? De la seva economia?
I si entrem en el camp de lindividu com a tal, és lliure de la seva dèria, del seu
pensament, del seu propi cos ? Una vegada vaig dir que si no fos humà seria lliure.
Desprès de segles de glòria, de misèries i frustracions, lhome continua sense ser
lliure. Benauradament, jo tampoc sóc lliure, sinó, seria Déu o un monstre, tan se val
un o laltre.
|
---|